Amb motiu del Berenar Solidari vam voler entrevistar a la Germana Ma. José
Boix, que és la Titular de la nostra escola. Ella ens va obrir les portes del
seu despatx i, amb molt de gust, va contestar
a totes les nostres preguntes.
-Quin és el projecte de les Germanes Adoratrius a l’Índia? És semblant al
d’altres països?
Hi ha diversos projectes, depenent de les persones amb les que
treballem. Des de sempre treballem amb
nenes des de 3 anys fins que acaben casant-se, ja que són gent que no té a
ningú. Les nostres cases són cases-família. A cada casa hi ha unes quatre
germanes i potser trenta nenes. Darrerament, des de fa un cinc o deu anys,
també tenim projectes específics amb noies que han sigut explotades i víctimes
del tràfic de dones i la prostitució a partir dels setze anys en endavant. Els
esdeveniments com el berenar solidari estan destinats a les cases-família que
acullen noies i les acompanyen fins i tot després de casar-se. L’objectiu és la
promoció de les noies i les dones a l’Índia. No és tant una instrucció, més
aviat és una formació com a persona. A la congregació tenim una ONG que es diu
Amaranta, que ensenya les dones a cosir i els proporciona màquines de cosir per
a que tinguin un futur assegurat i pugui evitar una vida esclavitzada.
-Per quin motiu es tria l’obra de l’Índia com a destinatària de la
recaptació del berenar solidari?
La nostra congregació és a l’Índia des de l’any 1950. Quan jo hi vaig anar,
l’Índia era una sola àrea o província per a nosaltres i llavors hi havia unes
18 o 19 cases de les Germanes. Actualment ens dividim en dues províncies. A
l’est, amb Calcuta (amb 13 cases) i a l’oest, Mumbai (amb 12 cases).
Triem l’Índia ja que el govern indi no subvenciona mai amb diners si no és per
un tema de sanitat, hospitals, etc. Quan es tracta de formació, canvi d’hàbits,
etc., no aporta cap ajuda. A Llatinoamèrica,
per exemple, els governs sí que ens ajuden d’alguna manera. Ens centrem
especialment a la zona de Calcuta, especialment a Liluah, on es recullen nenes
abandonades a l’estació de tren.
-Els diners es destinen cada any a la mateixa zona?
Els destinem a la província de Calcuta, on hi ha la Germana Superiora
Provincial i la seva secretària, la Gmna. Caridad, amb qui ens coneixem i
tractem més, que és l’encarregada de veure quina de les cases necessita més els
diners.
-Ha visitat vostè els projectes de les Germanes?
Les noves cases no les he pogut visitar, però totes les cases més antigues
sí he tingut l’oportunitat de veure-les. És impressionant veure la vida d’allà
i crec que tothom mereix l’oportunitat de poder-se formar i viure amb tots els
drets. Ser cristià allà dóna confiança a molta gent ja que les persones saben
que si estem allà és per a elles, però per part del govern aixeca sospites i
nosaltres no podem evangelitzar, però formem persones amb valors humans, que és
allò que importa i més es necessita.
-Quin paper desenvolupa vostè en tot el procés?
Jo sóc la intermediària i qui es comunica molt amb les Germanes de l’Índia.
Faig d’enllaç amb elles i m’agrada ser-ho perquè les conec en persona i abans
havia viatjat molt. M’agrada poder presentar la seva tasca missionera, que és
veritablement envejable.
Andrea V. i Jofre P. 4t d'ESO
