Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PREMIS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PREMIS. Mostrar tots els missatges

dimarts, 24 d’abril del 2018

GUANYADORS DELS JOCS FLORALS A SECUNDÀRIA

GUANYADORS DELS JOCS FLORALS A SECUNDÀRIA 
Us convidem a llegir els seus texts i veure el cartell guanyador!

Categoria primer cicle: 1r i 2n d'ESO


1935

En aquell mateix moment de la inauguració de l’Hotel Nova York a Puerto Rico, va aparèixer un home. Un home somrient, però amb llàgrimes als ulls. Il·lusionat però a la vegada destrossat. Estava assegut en una cadira de rodes i duia un uniforme militar. Li faltava la cama esquerra. Al veure que entrava a la sala, es va fer un silenci profund. Aquell home era el pare.
Nova York, 1935. Els carrers del barri on vivia l’Austin eren silenciosos. L’olor de foc cremant i d’animal mort omplia tota la zona. Era l’olor de la pobresa. Vivia en un pis petit i claustrofòbic, amb dos germans i el seus pares. Recentment, havien vingut des del sud d’Àfrica. Els pares ja havien aconseguit feina en el món de la construcció. Els seus germans eren grans i treballaven en una biblioteca per a gent negra. L’Austin era el més petit de tots. No anava a una escola “normal”.De fet, no anava a l’escola. Tocava en una “big band” cinc hores a la setmana. Allà podia parlar amb altres nois de la seva edat i divertir-se. La banda era la seva vida.
De tant en tant, feia processions pel barri tocant el saxo i era en aquells moments quan se li apropaven les persones importants de la ciutat. Anava a tocar a la Cinquena Avinguda.
Els carrers estaven tallats i la gent ja s’acumulava per veure totes les bing bang de Nova York tocar. La seva banda era una de les primeres.
Ja enmig de la massiva processió, va notar que alguna cosa li donava cops al braç. Després a la cama. Li estaven llançant pedres. Finalment li va caure una al cap. Austin es caigué al terra i gairebé es quedà inconscient. El van haver de retirar de la processió. No entenia qui era capaç de tirar pedres a un nen, i menys en una processió de big band...
Aquest incident es va anar repetint contínuament...
Després d’unes deu o quinze vegades es va adonar que era pel color de la seva pell!
Es sentia marginat. I no només això, sinó que tenia sentiments per a algú. Aquest “algú” era blanc. I un home. Es deia Marwell i tocava a la big band amb ell. Parlaven molt i acostumaven a quedar i anar a passejar per Central Park. Es tenien molta confiança i s’explicaven gairebé tot.
Europa, 1939.  Havia esclatat la Segona Guerra Mundial. Els nazis aterroritzaven França, Polònia, Àustria, Hongria i la majoria de països centrals.
A l’altre costat del món, l’Austin i en Marwell havien quedat per fer la seva passejada setmanal per Central Park. Però aquell dia havia de ser diferent. L’Austin es va declarar. En Marwell es va quedar absolutament impactat pel que li havia dit el seu amic. No ho esperava pas. Una vegada feta aquesta declaració d’amor, Marwell va confessar que també l’estimava.
Noya York, 1940. La feliç parella va decidir fer públic el seu amor. La família de l’Austin va rebre la notícia i va reaccionar amb amor i amb els braços oberts cap en Marwell.
El sergent Marwell Roth I, pare d’en Marwell, no va reaccionar igual. Va rebre la notícia amb menyspreu, fàstic i angúnia, segons ell. No podia suportar que el seu fill fos homosexual. I menys amb una persona negra...
Des d’aquell moment no va parlar més amb el seu fill.
Nova York, 1941:” UNCLE TOM WANTS YOU TO JOIN THE ARMY!”. Això era l’únic que es llegia als carrers i diaris. Estats Units estava en guerra contra el Japó, Itàlia i l’Alemanya nazi.
El pare del Marwell va ser un dels primers en ser enviat a l’illa d’Okiawa, i la família de l’Austin eren tots a Sicília. Marwell i Austin eren dos homes sols, a Nova York, amb un amor impossible i cap gana de morir lluitant.
Amb motiu de la seva condició, eren perseguits, però utilitzant el cap van poder arribar a la frontera amb Mèxic. Es van fer passar per turistes que tornaven al seu país i amb documentació falsa, van poder entrar a Puerto Rico.
Havien passat dos llargs anys i agonitzants anys des que havien marxat. Van decidir instal·lar-s’hi. Amb els diners estalviats , van construir un hotel al costat de la platja.

Puerto Rico, 1944. Era el dia de la inauguració de l’Hotel Nova York. Es deia així en honor de la ciutat on procedien. Els seus nous amics porto-riquenys havien fet una gran festa. Dins d’aquestes desenes de persones hi havia un home en cadira de rodes. Li faltava una cama. Era el sergent Marwell Roth I, pare de Marwell. Estava somrient, però amb llàgrimes als ulls. Il·lusionat però a la vegada destrossat.
Es va apropar i li va donar una abraçada al seu fill. Li digué a l’oïda:
-          Blanc, negre, homosexual, o hetero. Sempre seràs el meu fill. I per això, t’estimo.

KILROY WAS HERE
ISAAC MARTÍ CARTWRIGHT-LONG
1r ESO B



DIARI D’UN MAFIÓS EN DECADÈNCIA

1-3-2015: Avui la meva dona m’ha regalat un diari personal amb motiu del meu aniversari. Ho trobo una bajanada, però tot i així, aquí hi soc, escrivint-hi. Són les set de la tarda i la Francesca ( la meva estimada dona), m’ha dit que la setmana que ve anirem a París. Quina sort la meva! Després de tot, potser no serà el pitjor aniversari de ma vida...
Ah! El meu nom és Jean. Jean Luiggi Salvatore. Visc a Florència amb la meva dona. Tinc trenta anys recentment fets i guardo un gran secret: soc membre de la màfia italiana.

8-3-2015: Acabo d’aterrar a París. Per raons laborals, finalment la Francesca no pot ser-hi aquí. Tant se val! Tinc uns altres plans per divertir-me durant la meva estada. Porto encarregat un pla de part del meu cap: Giuseppe Macarroni. La missió és robar La Gioconda del Museu del Louvre. Molta gent es pregunta si encara hi ha màfia! Som a ple dos mil quinze i la gent segueix igual d’ignorant! Mamma mia!
A les dotze del migdia, aniré a trobar-me amb els meus companys de “feina”: Carlo Stattioni i Cornelio Baptistanio. Després de la trobada, em comentaran com serà la meva estada a París...

9-3-2015: El meu hotel és al centre de la ciutat i té quatre estrelles. Al tenir totes les despeses pagades, m’he permès el luxe de banyar-me.
L’objectiu de la missió consisteix en robar el famós quadre per vendre’l al millor postor, m’han informat.

10-3-2015: Avui he fet turisme. París és encantadora: els carrers, la gent, la gastronomia, la cultura. Una ciutat entranyable, i acollidora, que em fa molta pena haver de deixar.
Ja són les deu de la nit, fa estona que s’ha fet fosc, una nit de març preciosa, freda, però segueixo pensant que és preciosa. El pla, molt detallat i estructurat, és el següent:

ü  En Cornelio s’encarregarà de tallar el corrent elèctric i així no pot saltar l’alarma.
ü  En Carlo serà el noi de seguretat. Va armat, i si la missió falla, no dubtarà en prémer el gallet per solucionar qualsevol problema.
ü  Jo m’encarregaré de robar el quadre i transportar-lo fins l’helicòpter, que ens estarà esperant sobre el Louvre. No deixarem cap rastre perquè, per suposat, portarem guants. O això espero.
ü  Acabem d’arribar...
11-3-2015: Són les onze del matí. Ja fa molta estona que estic llevat. En Giuseppe ha vingut a despertar-me i m’ha informat que la missió ha estat un desastre total:

ü  En Cornelio va morir electrocutat.
ü  Van estabornir en Carlo d’un bon cop de puny i ha entrat en coma.
ü   A mi em van sedar amb un narcòtic abans d’entrar a la furgoneta. Me’l van posar a la copa de whisky.

Segons m’han comentat, en Carlo és a la presó i l’han condemnat a cadena perpètua. Jo he tingut un cop de sort, però al final, aquest treball té les seves coses, ja siguin bones o dolentes. Ben pensat, més dolentes que bones, però quin remei...
Ara, no sé com explicar-li tot a la Francesca, li tinc més por a ella que a la màfia!.


JEAN LUIGGI SALVATORE
DANIEL ESTEVE NAVARRO

1r A ESO


UNA VIDA, UN REGAL

Al sortir de l’institut vaig poder observar una família indígena en aquella plaça. Estaven tots arraulits en aquell racó al costat dels bancs...
D’aquesta manera vaig poder complir la meva missió, no podent estar-ne més orgullós!
( Dos dies abans )
...
Em dic Jofre Sinclair i visc a Birmingham, una localitat situada al costat de Londres. Tinc tretze, bé, perdó, en tinc dotze més un, d’anys. Com ja haureu comprovat, soc molt supersticiós i minuciós, o, com diria el meu veí Jordi, “un raret amb manies”.
Visc en una fàbrica. Sí, en una de les que n’hi ha cent treballadors i en surt fum per la xemeneia. La immillorable fàbrica de la meva família es dedica a les xocolatines i les llaminadures en general, o sigui que ja us podeu anar imaginant com és d’extensa l’empresa de “Sinclair´s” Chocolate Factory”. Però, bé, anem al gra!.
El passat dijous disset de març, em dirigia a l’institut amb el meu millor amic, en Cristopher, i amb el meu germà, en Junior. Anàvem parlant de l’últim vídeojoc de la Nintendo 3DS, que teníem, i a la que sempre ens enganxàvem els caps de setmana.
El dia, per dir-ho així, no va començar gens bé; primer, vaig veure per la finestra uns gats negres, després, el paraigües se´m va obrir a dins la fàbrica, i, per últim, se’m va trencar una peça de la meva Nintendo 3DS!. Gairebé em dona un infart! ( I dels dolents...).
( Mitja hora més tard )
A l’entrar a l’aula tot xop, angoixat i fatigat, hi havia classe de “societat”, la qual ens donava en Jan, un senyor que havia perdut per desgràcia la seva filla i, segons ell, ensenya nens de la nostra edat per crear un enllaç entre la vida d’ella i nosaltres...
( En els meus pensaments )
Al principi pensava que anava a ser un dia normal, però el que no sabia era que canviaria la meva vida per sempre.
( Tornant a la vida real )
En Jan ens ha proposat a classe dur a terme una missió, que ajudés a la millora de la societat i a la del món, i després, hauria d’expressar-la en forma d’exposició, la qual cosa era molt típica en aquella classe.
(Un dia després)
Ho sento, però he de confessar que porto un dia sencer “mirant com creixen les plantes al terra”. No he trobat cap missió per fer. Suposava que seria fàcil, però no és tan senzill “trobar una missió”, una missió que m’havia fastiguejat el diumenge amb la maquineta i això... Bé, millor no seguir.
Malgrat la pèrdua de temps, vaig continuar rumiant quina podia ser la meva missió en aquest món.
( En els meus pensaments )
Vaig necessitar una bona estona, però se’m va acudir. Regalaré la meva Nintendo a qui la necessiti, ja que el meu germà té una altra, i llavors agafaré la seva...
( A l’endemà )
Al sortir de l’escola, em vaig adonar que m’havia deixat l’estoig, cosa molt habitual en mi, ja sabeu que els genis són molt desorganitzats. Quan em dirigia a la porta de l’institut, vaig fixar-me en una família. Hi havia una mare amb la seva filla que sostenia una nina amb molta força a causa de la por i la fatiga. Vaig apropar-m’hi, els vaig observar i ràpidament vaig agafar en braços la nena. La seva mare em va seguir, tota preocupada però alleugerida.
(Dos mesos després)

No us pensareu que ho anava a deixar aquí, oi? Només volia que sabéssiu que ara vivim molt feliços, amb els peus al món real i no al virtual, i content amb les meves famílies. La meva de naixement, i la que em va fer obrir els ulls per ser una persona tal i com és, un regal.

MIRA: QUÈ VEUS?
Veig una família necessitada, infeliç i trista, però el que no es veu, és una mare que ha fet el que podia per cuidar la seva filla amb amor i afecte, i una nena indefensa que no ha fet res per trobar-se en aquesta situació.
I bé, ara ja sabeu que la vida és un regal i l’hem de viure al món real.

PERSONATGE NO IDENTIFICAT
ANDREU DE GARAIZÁBAL PARERA
2n A ESO



 UN PERDÓ INESPERAT

Hola, em dic Maria i tinc setze anys. Soc molt petitona i molta gent se’n riu d’això. El meu problema és que pateixo nanisme. Sí: els meus ossos no es desenvolupen bé i les persones sempre m’ho estan recordant. Em diuen de tot: barrufet, hòbbit, formigueta...
El meu hobby és cuinar i, en concret, la rebosteria. M’encanta fer pastissos de xocolata, de maduixa, de poma, de tots els gustos possibles i com més decorats, millor! Però últimament no tinc ganes de cuinar ni de fer pastissos. I la raó és que hi ha algú a la meva classe  que em pren el pastís sempre que el porto. Es diu Àlex i és un noi molt i molt alt, gairebé diria que gegant, comparat amb mi, clar. Sempre s’aprofita de mi, em treu el pastís i se’l menja. Després, em dona les gràcies i se’n riu. Jo em quedo sense menjar i no puc esmorzar. Durant molt de temps no he dit res ni als meus amics ni als meus familiars. No volia que es preocupessin. Però ara ja n’estic farta. M`he cansat d’aquest abusador. Ja fa uns dies que estic pensant un pla. I és que fa dies vaig descobrir que teníem verí per a ratolins a casa. Faré un bon pastís i el guarniré amb aquest verí. El portaré a l’escola i quan se’l mengi, caurà malalt. Ara només cal posar el pla en marxa!
Arribo a l’escola. Tot va normal. És l’hora de pati. L’Àlex s’apropa cap a mi, però en comptes d’agafar-me el pastís, em diu:
-           Hola, Maria: avui volia demanar-te perdó, sé que m’he portat molt malament amb tu. Sento haver-te tret els pastissos, ara sé que et molestava molt. És que a casa mai em fan pastissos i no tenim prou diners per a comprar-ne, te’ls agafava. De veritat, ho sento molt. Podem ser amics?.
Oh, no. El meu pla s´havia espatllat. A més a més, ara sentia que era jo qui feia bullying. Llavors em va dir:
-          Compartim aquest pastís?  -I el va agafar.
Jo em vaig alterar molt; no volia fer que caigués malalt; ara, no. Ràpidament vaig saltar, vaig agafar el pastís i li vaig donar una excusa qualsevol:
-          No t’agraden més de xocolata? A mi, sí!.
Com que em va contestar que sí, vam decidir que a la tarda ja quedaríem tots dos per fer un pastís. Per fi s’havia acabat tot! Ja érem amics!


PEPESITO
IRENE FARRÉ CAROD
2n B ESO



Categoria - segon cicle: 3r i 4t d'ESO


EL POBLE MISTERIÓS

Hi havia una vegada en un poble molt petit i llunyà un avi molt estimat per tots els seus habitants. Cada dia feia el mateix: s’aixecava ben d’hora, anava a comprar el pa, donava una volta pel poble, saludava a tothom i se’n tornava a casa per posar-se a llegir fins el dia següent.  Ja tenia molts anys, però mai es cansava de llegir; sobretot novel·les i relats de por i misteri.
Cada cop més, s’acostava el dia del seu aniversari. En un dia qualsevol certa gent del poble va desaparèixer de sobte. També van començar a passar coses estranyes. L’avi tan curiós com sempre va voler investigar tots aquests successos en primera persona. Va agafar el bastó, la jaqueta ja la duia posada, i va sortir pels carrers del poble. La simple idea de sortir a investigar, tot i que podia ser perillós, el va entusiasmar perquè se sentia com si estigués dins d’una d’aquelles novel·les de misteri que tant li agradava llegir. Aquella nit no va trobar res sospitós, però la nit següent va veure un home amb una pinta molt estranya que no havia vist mai fins ara. Li va semblar rar ja que el poble tenia pocs habitants. Se li van posar els pèls de punta, però tot i així va intentar seguir-lo sense que se n’adonés. Però era un home jove i no va poder seguir el seu ritme.
Va arribar el dia del seu aniversari. S’ho estava passant com un nen intentant saber qui era aquell home misteriós. Sentia que estava vivint una història com la dels llibres que llegia, però en aquesta vegada real. Aquell vespre com era habitual va sortir a fer un tomb per observar si havia passat alguna cosa. Mentre tornava a casa seva, va veure com algú hi entrava. Ràpidament, s’hi va atansar i va mirar-la. Estava tota fosca. Era molt estrany. De cop i volta es varen encendre tots els llums. Allí estava tota la seva família, tots els seus amics i pràcticament tot el poble. Duien una pancarta que deia: “Moltes felicitats”. L’avi no entenia res, però la seva família li va explicar que tot havia estat cosa seva perquè volien que ell visqués una de les millors experiències de la seva vida fent de detectiu. I així va ser.
                                                                                            
                                                                                  
  GERARD PUJOL ESCORSELL
                                                                                                       3r A ESO



EL NEN I LA FORMIGA

Hi havia una vegada un nen anomenat Èric. L’Èric tenia 14 anys. Anava a l’escola Mare de Déu de Sant Gervasi. Tothom en parlava bé. Deien que era un nen alt, simpàtic i alegre; però totes les coses sempre tenen un inconvenient. El de l’Èric era que li agradaven molt les formigues. La seva mare cada dia quan tornava de l’escola  el renyava perquè venia sempre amb un grapat de formigues a les mans. A la Gemma, que així es deia la seva mare, no li agradaven gens ja que quan era petita se li va ficar una formiga dins de l’orella i la van tenir de treure i ho va passar molt malament.  L’ Èric des que tenia cinc anys li agradaven les formigues perquè en el parc a prop de casa seva on sovint jugava n’estava ple. L’habitació de l’Èric no és pas la d’un nen normal. Aquesta està plena de fotografies de formigues. Per tot arreu hi ha formigues fins i tot n’hi ha de mentida. L’Èric tenia molta confiança amb la seva àvia. Sempre li deia que tenia un formiguer de plàstic amb un munt de sales per a les formigues. A l’àvia li feia gràcia el formiguer perquè des de fora podia veure què feien les formigues.
Dos anys després l’Èric va veure per televisió un producte que permetia reduir el teu tamany. L’Èric va estar molts dies investigant d’on venia aquell producte fins que el va trobar. Un mes després d’haver-lo comprat va decidir prendre-se’l. Un cop ingerit l’Èric es va tornar tan petit com un gra de blat de moro. Aleshores, va decidir entrar dins del seu formiguer. Un cop a l’entrada del formiguer va aparèixer una formiga treballadora i immediatament va avisar a les altres formigues. Les formigues quan veuen un ésser animat desconegut el maten i se’l cruspeixen per així protegir a la reina. L’Èric va entrar dins del formiguer molt emocionat i un cop dintre una formiga soldat el va matar per intrús i després se’l va menjar. Mai més es va saber res de l’Èric.



                                                                                                     DECHADOU 31
                                                                                                        MARC PLA VIUSA
                                                                                                          3r B ESO


L’ALTRE CONTE DE SANT JORDI

Hi havia una vegada una princesa en un palau. Era una princesa molt bonica i jove. El meu pare, el rei del poble, l’estimava més que ningú en el món i volia el millor futur per a la seva filla. Un dia mentre la princesa caminava pels jardins del palau va escoltar la veu del seu pare parlant amb algú. A la princesa li va entrar curiositat i va apropar-se silenciosament per escoltar. El seu pare parlava amb Sant Jordi. Li estava oferint matrimoni amb la seva filla. La princesa molt sorpresa va anar corrents al palau  i en arribar a la seva cambra va començar a plorar.
-          Jo no vull casar-me. Encara soc molt jove i em queden moltes coses per descobrir i aprendre – pensà la princesa.
Durant la nit mentre tothom dormia la princesa va fugir del palau. El camí era molt fosc i la princesa no s’hi veia gens. Però, de sobte, es va encendre una llum. La va perseguir fins que es va trobar dins d’una cova on hi va trobar un drac plorant amb molta pena. S’hi va acostar i va preguntar que li passava.
-          Estic molt sol. Porto molts anys vivint dins aquesta cova i tinc por de sortir. Si els caçadors em veuen em mataran – respongué el drac.
La princesa va entendre la seva història i ella també li va explicar les seves penes. Van estar parlant tanta estona que es va fer de dia i la princesa seguia fora del palau. Quan el seu pare es va adonar d’aquest fet va ordenar a tothom la recerca de la seva filla. Van estar hores i hores buscant-la fins que van trobar la cova on habitava el drac. Quan tots van veure el drac van començar a cridar. Va arribar Sant Jordi i va començar a atacar al drac fins que el va matar. La princesa molt trista va començar a plorar. Plorava tant que les llàgrimes van anar a parar a la ferida del drac que va convertir la sang en una rosa.


                                                                                                  
                                                                                                                      ROSA
                                                                                                    SHARIKA GUTIERREZ ARGUEZA
                                                                                                                     4t A ESO


POEMA

Avui la nit es trobava taciturna.
Els estels brillen per la seva absència d’emoció
i la lluna s’ha quedat a la meitat
del seu camí cap a la plenitud.

La princesa Cattelia estava a la seva habitació,
observant per la finestra,
amb els ulls plens de llàgrimes i l´ exuberant cabellera atzabeja despentinada,
com la seva germana estava patint.

Volia anar amb ella,
donar-li una abraçada,
i fer que tingués l’esplendor que captivava; fins i tot,
els homes amb els cors més foscos.

Volia agafar els estels i fer una corona amb ells,
posar-la al capçal del seu llit i escriure cançons de com il·luminen les seves nits.

Però no podria;
estava lligada al seu palau amb uns arrels que li tallaven la respiració,
i amb unes espines que destruïen la seva dignitat.
Els seus pètals estaven tan secs que ni el seu plor era capaç de torna’ls-hi el seu color.

Havia intentat fugir.
Si més no, ho havia intentat, però.
Quin sentit té la fugida si has de deixar enrere les teves coses?
Si has de deixar enrere la possibilitat de progressar?


De vegades, hi han moltes flors que es converteixen en matoll
per aquestes arrels que nosaltres avui dia coneixem com a societat
o més concretament, patriarcat.

                                                                       DAIARA USME SENA
4tB


Guanyadors del Cartell de Sant Jordi 2018 






Guanyadors 2018 i jurat


dimarts, 2 de maig del 2017

JOCS FLORALS A L'ESO

El dia 27 d'Abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, l'Escola ha celebrat l'entrega de premis dels Jocs Florals.

A continuació podeu gaudir de les obres guanyadores:

CONTRABANDISTES EN ACCIÓ

Hi havia una vegada, cap allà l’any 1845, en una contrada de Noruega, un petit poble llunyà i apartat de la resta per un gran i immens llac. En aquest petit poble, hi havia un grip de contrabandistes estranys i molt sigil·losos. El problema era que ningú no sabia ni on es trobaven ni qui eren, perquè cada nit que robaven algun objecte de valor, portaven una màscara diferent i uniformes de camuflatge.
Fins que un dia, la gent del poble es va cansar que cada nit els hi robessin un objecte de valor i van anar a consultar-li al batlle, que per cert, era un home molt prim. Aquest els hi va dir que ja n’havia sentit a parlar dels contrabandistes, i que a ell també li havien robat un quadre molt valuós. El batlle va estar rumiant uns dies amb els seus secretaris i van decidir que havien de fer el millor per ajudar el poble.
Al matí següent, l’alcalde va emetre un comunicat, on deia que ja havia localitzat els lladres i que ja no hi haurien més problemes perquè els havia fet fora de la població. La gent del poble es va posar molt contenta en saber que ja no hi hauria ningú que els hi tragués les seves pertinences.
Però va ser a la següent setmana quan una senyora del veïnat es va despertar amb un brogit del terra de casa seva a mitjanit. Es va llevar i va veure que a casa seva hi havia algú. Va davallar per les escales tres vegades fins que va veure una ombra al menjador. Amb tota la valentia va baixar amb una llàntia d’oli i es trobar que uns homes li prenien un gerro molt valuós de l’època dels víkings. Però es va fixar que un dels homes era molt i molt escardalenc.  De sobte, aquella senyora va intentar estirar del gerro per agafar-lo, però de la força va caure a terra i es va esquinçar.
A l’endemà, la senyora ràpidament va informar de tot el que va passar a casa seva a l’alcalde i ell va dir que era impossible, que era una vella xaruga. La senyora observà que el batlle semblava molt i molt nerviós i va començar a sospitar. Va esperar a que es fes de nit i va entrar a l’Ajuntament i va poder trobar ben amagades les mateixes màscares i els uniformes de camuflatge que van usar els lladres-contrabandistes!
A l’endemà, la senyora ho va difondre per tota la població i es va acordar que negarien l’alcalde en el gran llac d’aquell petit poble. Ho volia fer per desempallegar-se de la gent del poble perquè ja estava fart de governar, va argumentar el batlle. Va començar a robar perquè estava arruïnat...

ADG
1r ESO A

LA CURIOSA ALCALDESSA

Una vegada, a prop de  la ciutat de Vic, van tenir lloc unes eleccions per a escollir un nou batlle. Va guanyar una dona d’uns quaranta anys, no molt alta i amb uns ulls de fura, amb uns cabells rinxolats.
A aquesta alcaldessa, anomenada Isabel, li agradava molt la cuina i va rumiar si contractava un cuiner propi només per a ella. Amb els diners de la ciutat podia pagar-lo, va pensar, i ara només faltava decidir a qui contractar. Llavors va redactar un anunci al diari “La Vanguardia” i a l’endemà va veure una llarga cua de cuiners de tot Catalunya, ben vestits i amb ganes de cuinar, i a tots els hi va dir que li portessin el seu millor plat. En va tastar de molt diferents, però li va encantar el de rissotto de formatge. El cuiner que el va elaborar era molt escardalenc i feia tota la pinta de venir directament d’Itàlia.
Cada dia, com que el va contractar, li preparava un menjar diferent....
Mentrestant, la gent de Vic volia construir una nova escola, però no podia perquè l’ajuntament no tenia diners. Els habitants van pensar i pensar i investigar i, al final, van saber tots que l’alcaldessa estava pagant un cuiner amb els impostos de la ciutat! Els seus ciutadans es van desempallegar de l’alcaldessa de seguida!
Finalment, va haver de tornar tots els diners i després d’uns anys, la població ja tenia la nova escola que tant es mereixia...

M F T
1r ESO B




SÓC LA VEU D’UN REFUGIAT

Hola, el meu nom és Simba i vinc a explicar-vos la situació tan terrible i dramàtica que estem vivint al meu país, Síria.
Però amb aquesta intervenció no voldria donar pena, sinó relatar una situació molt tràgica que hi està succeint ara mateix.
La meva vida, igual que la de molts altres nens, consisteix en llevar-se cada matí i mirar per la  finestra. Però la diferència és que, en lloc d’un arbre, trànsit o fanals apagats, veig gent que mor a trets, persones sense sostre... Guerra, en definitiva.
No és fàcil tenir un bon matí, ni tan sols un bon dia, amb l’aterridor so de bales de fons.  Tenir por de sortir al carrer per si trepitges una mina o per si et segresten. Por és el sentiment que millor defineix aquesta situació i, segons la declaració universal dels Drets Humans, concretament l’article tres, diu que tot individu té dret a la vida, a la llibertat, i a la seguretat de la seva persona. Però no es garanteix sempre, oi?
En aquesta situació nosaltres no ens sentim lliures ni segurs. Per poder tenir una mica de seguretat cal sortir d’allà, marxar, i si ja és ben trist fugir de la terra on vas néixer i embarcar-te en un viatge a petites localitats on també s’hi troben altres refugiats, també ho és haver d’aguantar persones que jutgen i critiquen les nostres decisions i no ens donen suport. Tot això és molt dur. S’ha de canviar. Ho podeu canviar.
Ara, per finalitzar, m’agradaria realitzar una reflexió final: imagineu que sou a les vostres cases tranquils , gaudint amb la família i pensar que us pot arribar gent desconeguda i us veieu obligats a marxar sense agafar cap mena de pertinences, tan sols les necessitats més bàsiques. I us aneu a un lloc del món desconegut. On no sou benvinguts.
Penseu-hi.
L’últim que us diré és que falta empatitzar per poder actuar.
Gràcies pel vostre temps i atenció.
 

 INF

2n ESO A





SÍRIA? SÍRIA

Hi ha molta gent que no sap el problema que hi ha a Síria. Nosaltres, joves estudiants de tretze anys, no el desconeixem, però no li donem importància. Per això la nostra professora de ciències socials va decidir portar-nos a una persona que dirigeix la ONG Global Humanitaria que ajuda els refugiats de Síria. Ell és el pare d’una companya del nostre curs.
Ve venir el dilluns pel matí i la veritat és que ja pensava que anava a ser interessant, però a mesura que l’explicació anava avançant, l’anava trobant més i més interessant...El que més em va cridar l’atenció va ser que els nens, que no tenen cap culpa del que està passant, són els que pitjor ho passen!
Van tenir la sort, més endavant, de poder parlar per Skype amb un nen sirià de la nostra edat a qui un dia, quan anava a comprar el pa, li va caure una bomba. Es va quedar sense família i ferit, amb una cama amputada. Aquest nen va ser el primer en venir a Espanya i aquí el van operar i li van col·locar una pròtesi.
També vam poder escoltar de Global Humanitaria que aquesta organització sense ànim de lucre ensenya a pintar i dibuixar els nens de Síria per reflectir els seus sentiments en un full.
Aquesta xerrada em va fer reflexionar que tenim molta sort d’haver nascut aquí, que la nostra vida és meravellosa i l’hem d’aprofitar.

JOC

2n ESO B



EL PÈSOL

Hi havia una vegada un pèsol que estava fart de la seva família de pèsols, perquè l’excloïen només pel fet de ser el més petit. Aquella situació era complicada per a ell, ja que havia de passar tot el dia tancats amb ells dins d’una bossa. Però un bon dia, la bossa es va obrir a l’ambient de l’exterior i es va sentir lliure per primer cop a la seva vida. Creia que era l’oportunitat perfecte per escapar d’aquell malson, i així va ser. En veure que els seus companys anaven desapareixent poc a poc, va entendre que havia de fugir. Abans que ell també desaparegués d’un salt va caure a la taula i va veure de lluny quelcom horrible. Va veure com els seus companys morien lentament bullits i va poder escoltar els xiscles de desesperació. Amb tota la pena al cos, va pensar que el millor que podia fer era anar a la nevera on esperava trobar-se amb altres verdures. Aquesta idea la va treure del record de viure en un recinte semblant a la nevera (als congeladors del supermercat); per això sabia que allà trobaria companyia. Va estar rodolant fins a caure, per fi, de la taula. Seguidament va resistir l’impacte contra el terra. Era conscient que només li quedava la part més difícil, arribar a la nevera per terra. Només passats deu centímetres el van començar a seguir un grup de formigues. Ell corrent desesperat es va topar amb un xiclet i al no conèixer aquell perill s’hi va quedar enganxat. Ja només li quedava pensar en el dolor que li causarien les queixalades que li clavarien les formigues.

JVB
3r ESO A




L’EXAMEN


Sento el rellotge que sona sense parar,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
La suor em cau pel cap,
estic mullat i suat,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Tinc fred, però no ho sé,
estic segur, un soroll que prové del meu costat,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Ella s’acosta a mi, com em fa patir,
em posa un full al davant, i amb veu calmant em fa començar
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Em tremolen les mans, hauria d’haver començat abans,
el temps passa corrents, quina por que em fa el temps,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Escric el meu nom i cognom,
la data la deixo en blanc, no me la sé, l’estic pensant,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Un gran nervi recorre el meu cos, en aquest moment,
m’assemblo en el meu gos, sempre que li llenço un os.
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
L’examen ha acabat i el meu cap ha explotat.
               

 ACGC
                                                                                                   
3r ESO B




MEGARA

-          Amb aquest encanteri jo et sepulto, així doncs, el teu secret mai serà descobert.

Fortes, clares, poderoses i contundents. Aquestes van ser les últimes paraules que Megara Locket va pronunciar sobre el cim de la muntanya. Les mateixes paraules que, escapant-se dels seus llavis, van ser llançades al vent i van anar a descansar sobre tot allò que van poder trobar, donant a entendre que l’encanteri havia finalitzat. Després d’uns minuts de complet silenci, únicament trencat per les profundes respiracions de la dona i pel balanceig de les fulles i les flors, Megara va veure’s en cor per començar a caminar muntanya avall. Encara preocupada per saber si l’encanteri havia funcionat, va deixar enrere l’escenari en el qual molt possiblement havia realitzat l’acció més violenta i dolorosa de la seva vida.
Megara era portadora d’una gran bellesa. Era una dona alta i esvelta. Tenia els cabells  rossos, pràcticament daurats sota el sol de primavera. Aquests ballaven en compàs amb el vent i sota la mirada d’un cel clau mentre la dona caminava intentant trepitjar les violetes. Els seus ulls eren d’un blau mai vist, tan clar i intens que no semblava real. Portava un vestit del color de l’aigua decorat amb delicats fils de seda que també onejaven en l’aire paral·lelament amb els seus cabells recollits parcialment per un llaç mig desfet.
Més tard, després d’un petit passeig, Megara va arribar finalment a casa seva i, entre sospirs va obrir la porta per poder endinsar-se en ella.. Sabia que havia pres la decisió correcte per poder estar fora de perill i ser feliç. D’aquesta manera ell ja no li podria fer més mal. Almenys, això era el que creia.

AOE

4t ESO A

TEVA SÓC,  MEU ETS

Els ulls, els teus ulls
que brillen com la llum del sol
que m’il·luminen
en la foscor.
Els llavis. Els teus llavis
capaços de pronunciar
les paraules més belles
dibuixen un somriure
que em fa viure.
Les mans. Les teves mans
suaus com el cotó
delicades com les d’un nadó
s’agafen a mi
guiant-me cap a tu.
La veu. La teva veu
sona en harmonia
amb la música del migdia
i forma una melodia
que m’allunya de la melancolia.
Jo. Jo sóc teva
em quedo amb tu
sota la lluna plena.
I tu. Tu ets meva
I ets per mi.
Un regal de Déu.
NLA
4t ESO B

divendres, 22 d’abril del 2016

GUANYADORS DELS JOCS FLORALS DE L'ESO

A continuació podeu gaudir de les obres guanyadores dels Jocs Florals d'enguany:

LA POR

Què és la por?
La por és un petit racó
d’un petit color
que porta  a
la foscor.

No ens dóna claredat,
però sí ens dóna soledat,
tampoc ens afegeix cap nova amistat,
ni molt menys seguretat.

Enfrontar-la sense canviar-la,
deixar-la marxar
sense abandonar-la?
Ser coherent amb el que penses,
Per poder-la espantar.

Diuen que si estàs fet de carbó,
Mai més no tindràs por...
Diuen...

COQUIN
                                                                     PAULA S

                                                                  1r ESO A

PASSAT, PRESENT I FUTUR

Mira cap endavant,
no cap enrere,
si no, pel camí et perdràs
les mil històries que viuràs.

El passat és important,
és ple de records,
però no t’estanquis en ells,
si en vols viure de nous.

Així que aprofita el que tens,
no perdis el temps
amb gent
que et vol per interès.

Amics, molts,
de veritat, ben pocs:
així que aprofita els que tens
Per no sentir-te malament.

Aprèn dels errors
Per no cometre més equivocacions,
i, si tornes a caure,
Nomes cal aixecar-te.

La família és molt important:
sempre estarà al teu costat,
en el passat, present i futur,
en el bo i dolent.

En el futur es veu,
el passat fet present,
així que no et preocupis pel futur,
i només viu el teu moment.

XFS
XÈNIA F
1r ESO B

TATUATGE

 És com un tatuatge invisible
que no se’n va per cent vegades que rentis,
no se’n va per mil cops que ho intentis.

Ara només em queden records
que ronden dia i nit pel meu cap
i no saps el mal que em fa.

I ningú m’ha marcat com ell.
Sé que l’estimaré fins que sigui vell.

Tu m’has deixat empremta.
Tu m’has fet valenta.
M’has deixat  una cicatriu.
I ara... Per què no rius?

UNICORNIA
NICOLL P
2n ESO A

NIT D’HIVERN

El primer que em va venir a la ment quan ens van dir d’escriure una narració va ser de fer-la sobre la por. Però, què és la por per als humans? Perquè és clar que per a un animal por és igual a supervivència, però per a nosaltres...Des de tenir por a les aranyes fins a tenir por a la vida. O des de tenir por a un espai tancat fins a tenir por a ser refusat.
Ara us explicaré una història que narra tot el que pot arribar a fer la por en la ment de les persones...
Una nit d’hivern en què les estrelles brillaven com llanternes i la lluna il·luminava el mar, em vaig despertar sense cap explicació. Sempre m’havia fet nosa la foscor, així que el primer que vaig fer va ser encendre el llum de la tauleta de nit. Vaig mirar per tots els racons de l’habitació sense haver-ne estat invitada. De sobte, per la finestra, va entrar molta humitat, la suficient perquè al mirall s’hi pogués veure escrit: “No m’has de tenir por”. Però aquelles paraules van entrar a la meva ment, i la por va recórrer tots els músculs del meu cos, fent tot el contrari del que la frase volia expressar. Em vaig amagar sota la manta. Ho feia sempre que tenia por. Tenia la sensació que aquella capa de cotó em feia invisible. Però aquella presència va prendre forma i es va asseure a la part de darrere del llit. I em va dir: “Tindràs una vida molt dura amb por, lluita contra allò injust i per allò just, i d’aquesta  forma aconseguiràs la felicitat”.
I així se’n va anar...
No vaig saber mai més res més...

OCHO
CARLA G.
2n ESO B

                    MÉS ENLLÀ DE L’ADOLESCÈNCIA

                              Si tens algun problema
                              que sembla que no tingui solució                                            
                              no li donis mai l’esquena
                              i afronta’l sense temor.
                              Sovint pot ser complicat
                              parar, pensar, tornar a parar,
                              sentir que el temps s’atura
                              i tornes a respirar.     
                              Tots tenim dubtes,
                              menteix qui digui que no.
                              Demana ajuda,
                              mai no estaràs sol.
                              Temor i esperança,
                              foscor i claredat,
                              sempre van lligats.
                              I què em dius,
                              d’aquell sentiment
                              de voler desaparèixer
                              d’entre tota la gent?
                             Persones com càmeres analògiques,
                             captures el que vols
                             però no és fins que les reveles
                             que veus qui realment són.
                             Problemes d’adolescents,
                             alguns diran.
                             Potser tenen raó,
                             Potser no.


                                                                     M71
                                                                     MARIA C.
                                                                     3r ESO A

SENTIMENTS AMAGATS

                         T’apropes a mi,
                         i una barreja d’emocions
                         percep el meu interior,
                         esperant que acceptis
                         també aquest cor.
                         Les ganes d’alliberar
                         aquestes paraules retingudes
                         per les pors i preocupacions,
                         les ganes de confessar
                         aquests desitjos d’aconseguir el teu amor.
                      
                         Una inquietud em reté
                         a declarar aquesta estima.
                         Un temor m’impedeix
                         a realitzar aquesta acció.
                         Jo ara sento malenconia
                         mentre tu sents tota una alegria
                         perquè la veritat, no en saps
                        d’aquesta emoció que m’aïlla.
                    
                       No tinc cap altre remei
                       que mai més apropar-me a ell,
                       perquè aquest sentiment
                       no esdevingui més intens.
                       La veritat ara conec,
                       que mai a tu arribaré.
                       I aquesta veritat jo reconec,
                      que ets un desig que mai aconseguiré.


                                                                          ELOCIN
NICOLE A.
                                                                          3r ESO B

                                                  HABITACIÓ 131

                                  Encara recordo aquella habitació, on els dies passaven malgrat que semblessin minuts.
Recordo la teva olor,  una olor de colònia barrejada amb tabac. Una aroma que només m’agradava perquè era la teva.
Recordo la quantitat de vegades que et deia que no et volia perdre i la teva resposta: “No marxaré”.
Recordo les baralles, les reconciliacions, els crits, els plors, els riures…
Recordo la teva jaqueta, aquella que sempre t’agafava perquè m’agradava que olorés a tu.
Aquella jaqueta que, a dia d’avui, és al fons de l’armari; explicant el que va ser, el que podria haver estat i el que mai serà.
Ja només em resten records d’aquella habitació, l’habitació 131.


                                                                                ABBY
MELANI M.
                                                                                4t ESO A


FINAL DE TRAJECTE

              Passejant per la platja durant l’hora daurada
              passa el temps i la meva ment despreocupada.
              Núvols blancs, grocs i daurats.
              Amics i amigues tots contents, meravellats.

              Comencen les vacances,
              els companys, amb somnis i esperances,
              recordant experiències amb plors, diferències, rialles
              i oblidant totes les baralles.

              S’inicia una nova etapa:
             donem-nos pressa, que se’ns escapa.
             Amb aquestes paraules us desitjo bona sort,
             vosaltres sou el més preuat record.

                                                                 
ÀLEC S.
                                                                     4t ESO B