Sant Jordi, un dia molt especial!

GUANYADORS DELS JOCS FLORALS A SECUNDÀRIA

GUANYADORS DELS JOCS FLORALS A SECUNDÀRIA 
Us convidem a llegir els seus texts i veure el cartell guanyador!

Categoria primer cicle: 1r i 2n d'ESO

1935

En aquell mateix moment de la inauguració de l’Hotel Nova York a Puerto Rico, va aparèixer un home. Un home somrient, però amb llàgrimes als ulls. Il·lusionat però a la vegada destrossat. Estava assegut en una cadira de rodes i duia un uniforme militar. Li faltava la cama esquerra. Al veure que entrava a la sala, es va fer un silenci profund. Aquell home era el pare.

Nova York, 1935. Els carrers del barri on vivia l’Austin eren silenciosos. L’olor de foc cremant i d’animal mort omplia tota la zona. Era l’olor de la pobresa. Vivia en un pis petit i claustrofòbic, amb dos germans i el seus pares. Recentment, havien vingut des del sud d’Àfrica. Els pares ja havien aconseguit feina en el món de la construcció. Els seus germans eren grans i treballaven en una biblioteca per a gent negra. L’Austin era el més petit de tots. No anava a una escola “normal”.De fet, no anava a l’escola. Tocava en una “big band” cinc hores a la setmana. Allà podia parlar amb altres nois de la seva edat i divertir-se. La banda era la seva vida.

De tant en tant, feia processions pel barri tocant el saxo i era en aquells moments quan se li apropaven les persones importants de la ciutat. Anava a tocar a la Cinquena Avinguda.

Els carrers estaven tallats i la gent ja s’acumulava per veure totes les bing bang de Nova York tocar. La seva banda era una de les primeres.

Ja enmig de la massiva processió, va notar que alguna cosa li donava cops al braç. Després a la cama. Li estaven llançant pedres. Finalment li va caure una al cap. Austin es caigué al terra i gairebé es quedà inconscient. El van haver de retirar de la processió. No entenia qui era capaç de tirar pedres a un nen, i menys en una processió de big band...

Aquest incident es va anar repetint contínuament...

Després d’unes deu o quinze vegades es va adonar que era pel color de la seva pell!

Es sentia marginat. I no només això, sinó que tenia sentiments per a algú. Aquest “algú” era blanc. I un home. Es deia Marwell i tocava a la big band amb ell. Parlaven molt i acostumaven a quedar i anar a passejar per Central Park. Es tenien molta confiança i s’explicaven gairebé tot.

Europa, 1939.  Havia esclatat la Segona Guerra Mundial. Els nazis aterroritzaven França, Polònia, Àustria, Hongria i la majoria de països centrals.

A l’altre costat del món, l’Austin i en Marwell havien quedat per fer la seva passejada setmanal per Central Park. Però aquell dia havia de ser diferent. L’Austin es va declarar. En Marwell es va quedar absolutament impactat pel que li havia dit el seu amic. No ho esperava pas. Una vegada feta aquesta declaració d’amor, Marwell va confessar que també l’estimava.

Noya York, 1940. La feliç parella va decidir fer públic el seu amor. La família de l’Austin va rebre la notícia i va reaccionar amb amor i amb els braços oberts cap en Marwell.

El sergent Marwell Roth I, pare d’en Marwell, no va reaccionar igual. Va rebre la notícia amb menyspreu, fàstic i angúnia, segons ell. No podia suportar que el seu fill fos homosexual. I menys amb una persona negra...

Des d’aquell moment no va parlar més amb el seu fill.

Nova York, 1941:” UNCLE TOM WANTS YOU TO JOIN THE ARMY!”. Això era l’únic que es llegia als carrers i diaris. Estats Units estava en guerra contra el Japó, Itàlia i l’Alemanya nazi.

El pare del Marwell va ser un dels primers en ser enviat a l’illa d’Okiawa, i la família de l’Austin eren tots a Sicília. Marwell i Austin eren dos homes sols, a Nova York, amb un amor impossible i cap gana de morir lluitant.

Amb motiu de la seva condició, eren perseguits, però utilitzant el cap van poder arribar a la frontera amb Mèxic. Es van fer passar per turistes que tornaven al seu país i amb documentació falsa, van poder entrar a Puerto Rico.

Havien passat dos llargs anys i agonitzants anys des que havien marxat. Van decidir instal·lar-s’hi. Amb els diners estalviats , van construir un hotel al costat de la platja.

Puerto Rico, 1944. Era el dia de la inauguració de l’Hotel Nova York. Es deia així en honor de la ciutat on procedien. Els seus nous amics porto-riquenys havien fet una gran festa. Dins d’aquestes desenes de persones hi havia un home en cadira de rodes. Li faltava una cama. Era el sergent Marwell Roth I, pare de Marwell. Estava somrient, però amb llàgrimes als ulls. Il·lusionat però a la vegada destrossat.

Es va apropar i li va donar una abraçada al seu fill. Li digué a l’oïda:

-          Blanc, negre, homosexual, o hetero. Sempre seràs el meu fill. I per això, t’estimo.

KILROY WAS HERE

ISAAC MARTÍ CARTWRIGHT-LONG

1r ESO B

DIARI D’UN MAFIÓS EN DECADÈNCIA

1-3-2015: Avui la meva dona m’ha regalat un diari personal amb motiu del meu aniversari. Ho trobo una bajanada, però tot i així, aquí hi soc, escrivint-hi. Són les set de la tarda i la Francesca ( la meva estimada dona), m’ha dit que la setmana que ve anirem a París. Quina sort la meva! Després de tot, potser no serà el pitjor aniversari de ma vida...

Ah! El meu nom és Jean. Jean Luiggi Salvatore. Visc a Florència amb la meva dona. Tinc trenta anys recentment fets i guardo un gran secret: soc membre de la màfia italiana.

8-3-2015: Acabo d’aterrar a París. Per raons laborals, finalment la Francesca no pot ser-hi aquí. Tant se val! Tinc uns altres plans per divertir-me durant la meva estada. Porto encarregat un pla de part del meu cap: Giuseppe Macarroni. La missió és robar La Gioconda del Museu del Louvre. Molta gent es pregunta si encara hi ha màfia! Som a ple dos mil quinze i la gent segueix igual d’ignorant! Mamma mia!

A les dotze del migdia, aniré a trobar-me amb els meus companys de “feina”: Carlo Stattioni i Cornelio Baptistanio. Després de la trobada, em comentaran com serà la meva estada a París...

9-3-2015: El meu hotel és al centre de la ciutat i té quatre estrelles. Al tenir totes les despeses pagades, m’he permès el luxe de banyar-me.

L’objectiu de la missió consisteix en robar el famós quadre per vendre’l al millor postor, m’han informat.

10-3-2015: Avui he fet turisme. París és encantadora: els carrers, la gent, la gastronomia, la cultura. Una ciutat entranyable, i acollidora, que em fa molta pena haver de deixar.

Ja són les deu de la nit, fa estona que s’ha fet fosc, una nit de març preciosa, freda, però segueixo pensant que és preciosa. El pla, molt detallat i estructurat, és el següent:

ü  En Cornelio s’encarregarà de tallar el corrent elèctric i així no pot saltar l’alarma.

ü  En Carlo serà el noi de seguretat. Va armat, i si la missió falla, no dubtarà en prémer el gallet per solucionar qualsevol problema.

ü  Jo m’encarregaré de robar el quadre i transportar-lo fins l’helicòpter, que ens estarà esperant sobre el Louvre. No deixarem cap rastre perquè, per suposat, portarem guants. O això espero.

ü  Acabem d’arribar...

11-3-2015: Són les onze del matí. Ja fa molta estona que estic llevat. En Giuseppe ha vingut a despertar-me i m’ha informat que la missió ha estat un desastre total:

ü  En Cornelio va morir electrocutat.

ü  Van estabornir en Carlo d’un bon cop de puny i ha entrat en coma.

ü   A mi em van sedar amb un narcòtic abans d’entrar a la furgoneta. Me’l van posar a la copa de whisky.

Segons m’han comentat, en Carlo és a la presó i l’han condemnat a cadena perpètua. Jo he tingut un cop de sort, però al final, aquest treball té les seves coses, ja siguin bones o dolentes. Ben pensat, més dolentes que bones, però quin remei...

Ara, no sé com explicar-li tot a la Francesca, li tinc més por a ella que a la màfia!.

JEAN LUIGGI SALVATORE

DANIEL ESTEVE NAVARRO

1r A ESO

UNA VIDA, UN REGAL

Al sortir de l’institut vaig poder observar una família indígena en aquella plaça. Estaven tots arraulits en aquell racó al costat dels bancs...

D’aquesta manera vaig poder complir la meva missió, no podent estar-ne més orgullós!

( Dos dies abans )

...

Em dic Jofre Sinclair i visc a Birmingham, una localitat situada al costat de Londres. Tinc tretze, bé, perdó, en tinc dotze més un, d’anys. Com ja haureu comprovat, soc molt supersticiós i minuciós, o, com diria el meu veí Jordi, “un raret amb manies”.

Visc en una fàbrica. Sí, en una de les que n’hi ha cent treballadors i en surt fum per la xemeneia. La immillorable fàbrica de la meva família es dedica a les xocolatines i les llaminadures en general, o sigui que ja us podeu anar imaginant com és d’extensa l’empresa de “Sinclair´s” Chocolate Factory”. Però, bé, anem al gra!.

El passat dijous disset de març, em dirigia a l’institut amb el meu millor amic, en Cristopher, i amb el meu germà, en Junior. Anàvem parlant de l’últim vídeojoc de la Nintendo 3DS, que teníem, i a la que sempre ens enganxàvem els caps de setmana.

El dia, per dir-ho així, no va començar gens bé; primer, vaig veure per la finestra uns gats negres, després, el paraigües se´m va obrir a dins la fàbrica, i, per últim, se’m va trencar una peça de la meva Nintendo 3DS!. Gairebé em dona un infart! ( I dels dolents...).

( Mitja hora més tard )

A l’entrar a l’aula tot xop, angoixat i fatigat, hi havia classe de “societat”, la qual ens donava en Jan, un senyor que havia perdut per desgràcia la seva filla i, segons ell, ensenya nens de la nostra edat per crear un enllaç entre la vida d’ella i nosaltres...

( En els meus pensaments )

Al principi pensava que anava a ser un dia normal, però el que no sabia era que canviaria la meva vida per sempre.

( Tornant a la vida real )

En Jan ens ha proposat a classe dur a terme una missió, que ajudés a la millora de la societat i a la del món, i després, hauria d’expressar-la en forma d’exposició, la qual cosa era molt típica en aquella classe.

(Un dia després)

Ho sento, però he de confessar que porto un dia sencer “mirant com creixen les plantes al terra”. No he trobat cap missió per fer. Suposava que seria fàcil, però no és tan senzill “trobar una missió”, una missió que m’havia fastiguejat el diumenge amb la maquineta i això... Bé, millor no seguir.

Malgrat la pèrdua de temps, vaig continuar rumiant quina podia ser la meva missió en aquest món.

( En els meus pensaments )

Vaig necessitar una bona estona, però se’m va acudir. Regalaré la meva Nintendo a qui la necessiti, ja que el meu germà té una altra, i llavors agafaré la seva...

( A l’endemà )

Al sortir de l’escola, em vaig adonar que m’havia deixat l’estoig, cosa molt habitual en mi, ja sabeu que els genis són molt desorganitzats. Quan em dirigia a la porta de l’institut, vaig fixar-me en una família. Hi havia una mare amb la seva filla que sostenia una nina amb molta força a causa de la por i la fatiga. Vaig apropar-m’hi, els vaig observar i ràpidament vaig agafar en braços la nena. La seva mare em va seguir, tota preocupada però alleugerida.

(Dos mesos després)

No us pensareu que ho anava a deixar aquí, oi? Només volia que sabéssiu que ara vivim molt feliços, amb els peus al món real i no al virtual, i content amb les meves famílies. La meva de naixement, i la que em va fer obrir els ulls per ser una persona tal i com és, un regal.

MIRA: QUÈ VEUS?

Veig una família necessitada, infeliç i trista, però el que no es veu, és una mare que ha fet el que podia per cuidar la seva filla amb amor i afecte, i una nena indefensa que no ha fet res per trobar-se en aquesta situació.

I bé, ara ja sabeu que la vida és un regal i l’hem de viure al món real.

PERSONATGE NO IDENTIFICAT

ANDREU DE GARAIZÁBAL PARERA

2n A ESO

 UN PERDÓ INESPERAT

Hola, em dic Maria i tinc setze anys. Soc molt petitona i molta gent se’n riu d’això. El meu problema és que pateixo nanisme. Sí: els meus ossos no es desenvolupen bé i les persones sempre m’ho estan recordant. Em diuen de tot: barrufet, hòbbit, formigueta...

El meu hobby és cuinar i, en concret, la rebosteria. M’encanta fer pastissos de xocolata, de maduixa, de poma, de tots els gustos possibles i com més decorats, millor! Però últimament no tinc ganes de cuinar ni de fer pastissos. I la raó és que hi ha algú a la meva classe  que em pren el pastís sempre que el porto. Es diu Àlex i és un noi molt i molt alt, gairebé diria que gegant, comparat amb mi, clar. Sempre s’aprofita de mi, em treu el pastís i se’l menja. Després, em dona les gràcies i se’n riu. Jo em quedo sense menjar i no puc esmorzar. Durant molt de temps no he dit res ni als meus amics ni als meus familiars. No volia que es preocupessin. Però ara ja n’estic farta. M`he cansat d’aquest abusador. Ja fa uns dies que estic pensant un pla. I és que fa dies vaig descobrir que teníem verí per a ratolins a casa. Faré un bon pastís i el guarniré amb aquest verí. El portaré a l’escola i quan se’l mengi, caurà malalt. Ara només cal posar el pla en marxa!

Arribo a l’escola. Tot va normal. És l’hora de pati. L’Àlex s’apropa cap a mi, però en comptes d’agafar-me el pastís, em diu:

-           Hola, Maria: avui volia demanar-te perdó, sé que m’he portat molt malament amb tu. Sento haver-te tret els pastissos, ara sé que et molestava molt. És que a casa mai em fan pastissos i no tenim prou diners per a comprar-ne, te’ls agafava. De veritat, ho sento molt. Podem ser amics?.

Oh, no. El meu pla s´havia espatllat. A més a més, ara sentia que era jo qui feia bullying. Llavors em va dir:

-          Compartim aquest pastís?  -I el va agafar.

Jo em vaig alterar molt; no volia fer que caigués malalt; ara, no. Ràpidament vaig saltar, vaig agafar el pastís i li vaig donar una excusa qualsevol:

-          No t’agraden més de xocolata? A mi, sí!.

Com que em va contestar que sí, vam decidir que a la tarda ja quedaríem tots dos per fer un pastís. Per fi s’havia acabat tot! Ja érem amics!

PEPESITO

IRENE FARRÉ CAROD

2n B ESO

Categoria - segon cicle: 3r i 4t d'ESO

EL POBLE MISTERIÓS

Hi havia una vegada en un poble molt petit i llunyà un avi molt estimat per tots els seus habitants. Cada dia feia el mateix: s’aixecava ben d’hora, anava a comprar el pa, donava una volta pel poble, saludava a tothom i se’n tornava a casa per posar-se a llegir fins el dia següent.  Ja tenia molts anys, però mai es cansava de llegir; sobretot novel·les i relats de por i misteri.

Cada cop més, s’acostava el dia del seu aniversari. En un dia qualsevol certa gent del poble va desaparèixer de sobte. També van començar a passar coses estranyes. L’avi tan curiós com sempre va voler investigar tots aquests successos en primera persona. Va agafar el bastó, la jaqueta ja la duia posada, i va sortir pels carrers del poble. La simple idea de sortir a investigar, tot i que podia ser perillós, el va entusiasmar perquè se sentia com si estigués dins d’una d’aquelles novel·les de misteri que tant li agradava llegir. Aquella nit no va trobar res sospitós, però la nit següent va veure un home amb una pinta molt estranya que no havia vist mai fins ara. Li va semblar rar ja que el poble tenia pocs habitants. Se li van posar els pèls de punta, però tot i així va intentar seguir-lo sense que se n’adonés. Però era un home jove i no va poder seguir el seu ritme.

Va arribar el dia del seu aniversari. S’ho estava passant com un nen intentant saber qui era aquell home misteriós. Sentia que estava vivint una història com la dels llibres que llegia, però en aquesta vegada real. Aquell vespre com era habitual va sortir a fer un tomb per observar si havia passat alguna cosa. Mentre tornava a casa seva, va veure com algú hi entrava. Ràpidament, s’hi va atansar i va mirar-la. Estava tota fosca. Era molt estrany. De cop i volta es varen encendre tots els llums. Allí estava tota la seva família, tots els seus amics i pràcticament tot el poble. Duien una pancarta que deia: “Moltes felicitats”. L’avi no entenia res, però la seva família li va explicar que tot havia estat cosa seva perquè volien que ell visqués una de les millors experiències de la seva vida fent de detectiu. I així va ser.

                                                                                            

                                                                                  

  GERARD PUJOL ESCORSELL

                                                                                                       3r A ESO

EL NEN I LA FORMIGA

Hi havia una vegada un nen anomenat Èric. L’Èric tenia 14 anys. Anava a l’escola Mare de Déu de Sant Gervasi. Tothom en parlava bé. Deien que era un nen alt, simpàtic i alegre; però totes les coses sempre tenen un inconvenient. El de l’Èric era que li agradaven molt les formigues. La seva mare cada dia quan tornava de l’escola  el renyava perquè venia sempre amb un grapat de formigues a les mans. A la Gemma, que així es deia la seva mare, no li agradaven gens ja que quan era petita se li va ficar una formiga dins de l’orella i la van tenir de treure i ho va passar molt malament.  L’ Èric des que tenia cinc anys li agradaven les formigues perquè en el parc a prop de casa seva on sovint jugava n’estava ple. L’habitació de l’Èric no és pas la d’un nen normal. Aquesta està plena de fotografies de formigues. Per tot arreu hi ha formigues fins i tot n’hi ha de mentida. L’Èric tenia molta confiança amb la seva àvia. Sempre li deia que tenia un formiguer de plàstic amb un munt de sales per a les formigues. A l’àvia li feia gràcia el formiguer perquè des de fora podia veure què feien les formigues.

Dos anys després l’Èric va veure per televisió un producte que permetia reduir el teu tamany. L’Èric va estar molts dies investigant d’on venia aquell producte fins que el va trobar. Un mes després d’haver-lo comprat va decidir prendre-se’l. Un cop ingerit l’Èric es va tornar tan petit com un gra de blat de moro. Aleshores, va decidir entrar dins del seu formiguer. Un cop a l’entrada del formiguer va aparèixer una formiga treballadora i immediatament va avisar a les altres formigues. Les formigues quan veuen un ésser animat desconegut el maten i se’l cruspeixen per així protegir a la reina. L’Èric va entrar dins del formiguer molt emocionat i un cop dintre una formiga soldat el va matar per intrús i després se’l va menjar. Mai més es va saber res de l’Èric.

                                                                                                     DECHADOU 31

                                                                                                        MARC PLA VIUSA

                                                                                                          3r B ESO

L’ALTRE CONTE DE SANT JORDI

Hi havia una vegada una princesa en un palau. Era una princesa molt bonica i jove. El meu pare, el rei del poble, l’estimava més que ningú en el món i volia el millor futur per a la seva filla. Un dia mentre la princesa caminava pels jardins del palau va escoltar la veu del seu pare parlant amb algú. A la princesa li va entrar curiositat i va apropar-se silenciosament per escoltar. El seu pare parlava amb Sant Jordi. Li estava oferint matrimoni amb la seva filla. La princesa molt sorpresa va anar corrents al palau  i en arribar a la seva cambra va començar a plorar.

-          Jo no vull casar-me. Encara soc molt jove i em queden moltes coses per descobrir i aprendre – pensà la princesa.

Durant la nit mentre tothom dormia la princesa va fugir del palau. El camí era molt fosc i la princesa no s’hi veia gens. Però, de sobte, es va encendre una llum. La va perseguir fins que es va trobar dins d’una cova on hi va trobar un drac plorant amb molta pena. S’hi va acostar i va preguntar que li passava.

-          Estic molt sol. Porto molts anys vivint dins aquesta cova i tinc por de sortir. Si els caçadors em veuen em mataran – respongué el drac.

La princesa va entendre la seva història i ella també li va explicar les seves penes. Van estar parlant tanta estona que es va fer de dia i la princesa seguia fora del palau. Quan el seu pare es va adonar d’aquest fet va ordenar a tothom la recerca de la seva filla. Van estar hores i hores buscant-la fins que van trobar la cova on habitava el drac. Quan tots van veure el drac van començar a cridar. Va arribar Sant Jordi i va començar a atacar al drac fins que el va matar. La princesa molt trista va començar a plorar. Plorava tant que les llàgrimes van anar a parar a la ferida del drac que va convertir la sang en una rosa.

                                                                                                  

                                                                                                                      ROSA

                                                                                                    SHARIKA GUTIERREZ ARGUEZA

                                                                                                                     4t A ESO

POEMA

Avui la nit es trobava taciturna.

Els estels brillen per la seva absència d’emoció

i la lluna s’ha quedat a la meitat

del seu camí cap a la plenitud.

La princesa Cattelia estava a la seva habitació,

observant per la finestra,

amb els ulls plens de llàgrimes i l´ exuberant cabellera atzabeja despentinada,

com la seva germana estava patint.

Volia anar amb ella,

donar-li una abraçada,

i fer que tingués l’esplendor que captivava; fins i tot,

els homes amb els cors més foscos.

Volia agafar els estels i fer una corona amb ells,

posar-la al capçal del seu llit i escriure cançons de com il·luminen les seves nits.

Però no podria;

estava lligada al seu palau amb uns arrels que li tallaven la respiració,

i amb unes espines que destruïen la seva dignitat.

Els seus pètals estaven tan secs que ni el seu plor era capaç de torna’ls-hi el seu color.

Havia intentat fugir.

Si més no, ho havia intentat, però.

Quin sentit té la fugida si has de deixar enrere les teves coses?

Si has de deixar enrere la possibilitat de progressar?

De vegades, hi han moltes flors que es converteixen en matoll

per aquestes arrels que nosaltres avui dia coneixem com a societat

o més concretament, patriarcat.

                                                                       DAIARA USME SENA

4tB

Guanyadors del Cartell de Sant Jordi 2018 

Guanyadors 2018 i jurat

JOCS FLORALS A L'ESO

El dia 27 d'Abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, l'Escola ha celebrat l'entrega de premis dels Jocs Florals.

A continuació podeu gaudir de les obres guanyadores:

CONTRABANDISTES EN ACCIÓ

Hi havia una vegada, cap allà l’any 1845, en una contrada de Noruega, un petit poble llunyà i apartat de la resta per un gran i immens llac. En aquest petit poble, hi havia un grip de contrabandistes estranys i molt sigil·losos. El problema era que ningú no sabia ni on es trobaven ni qui eren, perquè cada nit que robaven algun objecte de valor, portaven una màscara diferent i uniformes de camuflatge.

Fins que un dia, la gent del poble es va cansar que cada nit els hi robessin un objecte de valor i van anar a consultar-li al batlle, que per cert, era un home molt prim. Aquest els hi va dir que ja n’havia sentit a parlar dels contrabandistes, i que a ell també li havien robat un quadre molt valuós. El batlle va estar rumiant uns dies amb els seus secretaris i van decidir que havien de fer el millor per ajudar el poble.

Al matí següent, l’alcalde va emetre un comunicat, on deia que ja havia localitzat els lladres i que ja no hi haurien més problemes perquè els havia fet fora de la població. La gent del poble es va posar molt contenta en saber que ja no hi hauria ningú que els hi tragués les seves pertinences.

Però va ser a la següent setmana quan una senyora del veïnat es va despertar amb un brogit del terra de casa seva a mitjanit. Es va llevar i va veure que a casa seva hi havia algú. Va davallar per les escales tres vegades fins que va veure una ombra al menjador. Amb tota la valentia va baixar amb una llàntia d’oli i es trobar que uns homes li prenien un gerro molt valuós de l’època dels víkings. Però es va fixar que un dels homes era molt i molt escardalenc.  De sobte, aquella senyora va intentar estirar del gerro per agafar-lo, però de la força va caure a terra i es va esquinçar.

A l’endemà, la senyora ràpidament va informar de tot el que va passar a casa seva a l’alcalde i ell va dir que era impossible, que era una vella xaruga. La senyora observà que el batlle semblava molt i molt nerviós i va començar a sospitar. Va esperar a que es fes de nit i va entrar a l’Ajuntament i va poder trobar ben amagades les mateixes màscares i els uniformes de camuflatge que van usar els lladres-contrabandistes!

A l’endemà, la senyora ho va difondre per tota la població i es va acordar que negarien l’alcalde en el gran llac d’aquell petit poble. Ho volia fer per desempallegar-se de la gent del poble perquè ja estava fart de governar, va argumentar el batlle. Va començar a robar perquè estava arruïnat...

ADG

1r ESO A

LA CURIOSA ALCALDESSA

Una vegada, a prop de  la ciutat de Vic, van tenir lloc unes eleccions per a escollir un nou batlle. Va guanyar una dona d’uns quaranta anys, no molt alta i amb uns ulls de fura, amb uns cabells rinxolats.

A aquesta alcaldessa, anomenada Isabel, li agradava molt la cuina i va rumiar si contractava un cuiner propi només per a ella. Amb els diners de la ciutat podia pagar-lo, va pensar, i ara només faltava decidir a qui contractar. Llavors va redactar un anunci al diari “La Vanguardia” i a l’endemà va veure una llarga cua de cuiners de tot Catalunya, ben vestits i amb ganes de cuinar, i a tots els hi va dir que li portessin el seu millor plat. En va tastar de molt diferents, però li va encantar el de rissotto de formatge. El cuiner que el va elaborar era molt escardalenc i feia tota la pinta de venir directament d’Itàlia.

Cada dia, com que el va contractar, li preparava un menjar diferent....

Mentrestant, la gent de Vic volia construir una nova escola, però no podia perquè l’ajuntament no tenia diners. Els habitants van pensar i pensar i investigar i, al final, van saber tots que l’alcaldessa estava pagant un cuiner amb els impostos de la ciutat! Els seus ciutadans es van desempallegar de l’alcaldessa de seguida!

Finalment, va haver de tornar tots els diners i després d’uns anys, la població ja tenia la nova escola que tant es mereixia...

M F T

1r ESO B

SÓC LA VEU D’UN REFUGIAT

Hola, el meu nom és Simba i vinc a explicar-vos la situació tan terrible i dramàtica que estem vivint al meu país, Síria.

Però amb aquesta intervenció no voldria donar pena, sinó relatar una situació molt tràgica que hi està succeint ara mateix.

La meva vida, igual que la de molts altres nens, consisteix en llevar-se cada matí i mirar per la  finestra. Però la diferència és que, en lloc d’un arbre, trànsit o fanals apagats, veig gent que mor a trets, persones sense sostre... Guerra, en definitiva.

No és fàcil tenir un bon matí, ni tan sols un bon dia, amb l’aterridor so de bales de fons.  Tenir por de sortir al carrer per si trepitges una mina o per si et segresten. Por és el sentiment que millor defineix aquesta situació i, segons la declaració universal dels Drets Humans, concretament l’article tres, diu que tot individu té dret a la vida, a la llibertat, i a la seguretat de la seva persona. Però no es garanteix sempre, oi?

En aquesta situació nosaltres no ens sentim lliures ni segurs. Per poder tenir una mica de seguretat cal sortir d’allà, marxar, i si ja és ben trist fugir de la terra on vas néixer i embarcar-te en un viatge a petites localitats on també s’hi troben altres refugiats, també ho és haver d’aguantar persones que jutgen i critiquen les nostres decisions i no ens donen suport. Tot això és molt dur. S’ha de canviar. Ho podeu canviar.

Ara, per finalitzar, m’agradaria realitzar una reflexió final: imagineu que sou a les vostres cases tranquils , gaudint amb la família i pensar que us pot arribar gent desconeguda i us veieu obligats a marxar sense agafar cap mena de pertinences, tan sols les necessitats més bàsiques. I us aneu a un lloc del món desconegut. On no sou benvinguts.

Penseu-hi.

L’últim que us diré és que falta empatitzar per poder actuar.

Gràcies pel vostre temps i atenció.

 

 INF

2n ESO A

SÍRIA? SÍRIA

Hi ha molta gent que no sap el problema que hi ha a Síria. Nosaltres, joves estudiants de tretze anys, no el desconeixem, però no li donem importància. Per això la nostra professora de ciències socials va decidir portar-nos a una persona que dirigeix la ONG Global Humanitaria que ajuda els refugiats de Síria. Ell és el pare d’una companya del nostre curs.

Ve venir el dilluns pel matí i la veritat és que ja pensava que anava a ser interessant, però a mesura que l’explicació anava avançant, l’anava trobant més i més interessant...El que més em va cridar l’atenció va ser que els nens, que no tenen cap culpa del que està passant, són els que pitjor ho passen!

Van tenir la sort, més endavant, de poder parlar per Skype amb un nen sirià de la nostra edat a qui un dia, quan anava a comprar el pa, li va caure una bomba. Es va quedar sense família i ferit, amb una cama amputada. Aquest nen va ser el primer en venir a Espanya i aquí el van operar i li van col·locar una pròtesi.

També vam poder escoltar de Global Humanitaria que aquesta organització sense ànim de lucre ensenya a pintar i dibuixar els nens de Síria per reflectir els seus sentiments en un full.

Aquesta xerrada em va fer reflexionar que tenim molta sort d’haver nascut aquí, que la nostra vida és meravellosa i l’hem d’aprofitar.

JOC

2n ESO B

EL PÈSOL

Hi havia una vegada un pèsol que estava fart de la seva família de pèsols, perquè l’excloïen només pel fet de ser el més petit. Aquella situació era complicada per a ell, ja que havia de passar tot el dia tancats amb ells dins d’una bossa. Però un bon dia, la bossa es va obrir a l’ambient de l’exterior i es va sentir lliure per primer cop a la seva vida. Creia que era l’oportunitat perfecte per escapar d’aquell malson, i així va ser. En veure que els seus companys anaven desapareixent poc a poc, va entendre que havia de fugir. Abans que ell també desaparegués d’un salt va caure a la taula i va veure de lluny quelcom horrible. Va veure com els seus companys morien lentament bullits i va poder escoltar els xiscles de desesperació. Amb tota la pena al cos, va pensar que el millor que podia fer era anar a la nevera on esperava trobar-se amb altres verdures. Aquesta idea la va treure del record de viure en un recinte semblant a la nevera (als congeladors del supermercat); per això sabia que allà trobaria companyia. Va estar rodolant fins a caure, per fi, de la taula. Seguidament va resistir l’impacte contra el terra. Era conscient que només li quedava la part més difícil, arribar a la nevera per terra. Només passats deu centímetres el van començar a seguir un grup de formigues. Ell corrent desesperat es va topar amb un xiclet i al no conèixer aquell perill s’hi va quedar enganxat. Ja només li quedava pensar en el dolor que li causarien les queixalades que li clavarien les formigues.

JVB

3r ESO A

L’EXAMEN

Sento el rellotge que sona sense parar,

TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...

La suor em cau pel cap,

estic mullat i suat,

TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...

Tinc fred, però no ho sé,

estic segur, un soroll que prové del meu costat,

TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...

Ella s’acosta a mi, com em fa patir,

em posa un full al davant, i amb veu calmant em fa començar

TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...

Em tremolen les mans, hauria d’haver començat abans,

el temps passa corrents, quina por que em fa el temps,

TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...

Escric el meu nom i cognom,

la data la deixo en blanc, no me la sé, l’estic pensant,

TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...

Un gran nervi recorre el meu cos, en aquest moment,

m’assemblo en el meu gos, sempre que li llenço un os.

TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...

L’examen ha acabat i el meu cap ha explotat.

               

 ACGC

                                                                                                   

3r ESO B

MEGARA

-          Amb aquest encanteri jo et sepulto, així doncs, el teu secret mai serà descobert.

Fortes, clares, poderoses i contundents. Aquestes van ser les últimes paraules que Megara Locket va pronunciar sobre el cim de la muntanya. Les mateixes paraules que, escapant-se dels seus llavis, van ser llançades al vent i van anar a descansar sobre tot allò que van poder trobar, donant a entendre que l’encanteri havia finalitzat. Després d’uns minuts de complet silenci, únicament trencat per les profundes respiracions de la dona i pel balanceig de les fulles i les flors, Megara va veure’s en cor per començar a caminar muntanya avall. Encara preocupada per saber si l’encanteri havia funcionat, va deixar enrere l’escenari en el qual molt possiblement havia realitzat l’acció més violenta i dolorosa de la seva vida.

Megara era portadora d’una gran bellesa. Era una dona alta i esvelta. Tenia els cabells  rossos, pràcticament daurats sota el sol de primavera. Aquests ballaven en compàs amb el vent i sota la mirada d’un cel clau mentre la dona caminava intentant trepitjar les violetes. Els seus ulls eren d’un blau mai vist, tan clar i intens que no semblava real. Portava un vestit del color de l’aigua decorat amb delicats fils de seda que també onejaven en l’aire paral·lelament amb els seus cabells recollits parcialment per un llaç mig desfet.

Més tard, després d’un petit passeig, Megara va arribar finalment a casa seva i, entre sospirs va obrir la porta per poder endinsar-se en ella.. Sabia que havia pres la decisió correcte per poder estar fora de perill i ser feliç. D’aquesta manera ell ja no li podria fer més mal. Almenys, això era el que creia.

AOE

4t ESO A

TEVA SÓC,  MEU ETS

Els ulls, els teus ulls

que brillen com la llum del sol

que m’il·luminen

en la foscor.

Els llavis. Els teus llavis

capaços de pronunciar

les paraules més belles

dibuixen un somriure

que em fa viure.

Les mans. Les teves mans

suaus com el cotó

delicades com les d’un nadó

s’agafen a mi

guiant-me cap a tu.

La veu. La teva veu

sona en harmonia

amb la música del migdia

i forma una melodia

que m’allunya de la melancolia.

Jo. Jo sóc teva

em quedo amb tu

sota la lluna plena.

I tu. Tu ets meva

I ets per mi.

Un regal de Déu.

NLA

4t ESO B

SANT JORDI 2017:TALLERS I CONTA-CONTES

JOCS FLORALS A PRIMÀRIA

PRIMER DE PRIMÀRIA

CARTA A  SANT JORDI

Sant Jordi,

Gràcies per aquesta actuació tan graciosa i per matar el drac. També donar-li les gràcies al drac per com es mou i pels sorolls que fa.

Espero que t’enfrontis a més dracs i els guanyis i que no et llancin més foc i no et cremis, et donaré una recompensa.

Renta bé el cavall i fes peses per estar fort i així et podré ensenyar la ciutat de Barcelona, casa meva i molt més!

I. A. V.

1r A EP

CARTA AL DRAC

Maleït drac:

T’has menjat tot, primer els animals i la gent, però mala sort…el cavaller Sant Jordi et va clavar la llança i ja ets mort.

Sant Jordi va agafar una rosa de la teva sang i li va donar a la princesa, ara està molt contenta.

Adéu drac lleig, fins mai més!

J. G. S. C.

1r B EP

SEGON DE PRIMÀRIA

EL BOSC MÀGIC

Hi havia una vegada un bosc Màgic que era un lloc molt alegre amb fades  i follets on els arbres parlaven.

 Hi vivien l’Índia i la fada Rosa. L’Índia era una nena normal i corrent, alta i amb els cabells negres, simpàtica i alegre. La fada era alta, alegre i moderna.

Hi havia un problema: un follet del bosc  ja no tenia màgia! Se l’havien robat. La fada i l’Índia havien de resoldre el misteri!

Van anar a la casa màgica i van agafar una mica de pols màgica pel follet. El follet ja tenia màgia!

Després van fer un passeig volant.

E.M. G.

2n A  EP

FANTASILÀNDIA

Hi havia una vegada un món de fantasia i xuxes. El terra era de panets dolços, els arbres de piruleta i feia olor de menta.

Allà hi treballaven un ocell i un llop. Un bon dia, el llop i l’ocell van quedar amb els seus amics, que eren un conill i una granota i van sortir a passejar, però no havien vist que hi havia una trampa que els portava a una piràmide.

Estaven molt tristos, però el conill va dir :

-       Trencarem la piràmide i així ens salvarem!!

Van trencar-la i van tornar i es van posar molt contents. Conte contat, conte acabat.

A. C.

2n B EP

TERCER DE PRIMÀRIA

VIATGE A LA LLUNA

Hi havia una vegada un nen que es deia Pep que vivia a Austràlia.

En Pep, de gran, volia ser arquitecte i astronauta. Vivia al bosc, dalt d’un arbre, de  l’arbre més alt de tot el bosc, per veure les estrelles millor i, per veure-les encara més bé, tenia un telescopi.

La casa d’en Pep l’havia construït ell amb fusta i pedres petites: amb la fusta va fer la casa i amb les pedres petites, la va guarnir.

Cada dia anava a la ciutat a comprar diaris per veure totes les notícies que sortien de l’espai.  També tenia una pilota per jugar a fer punteria, intentant tirar la pilota a un arbre.

Un dia va haver una tempesta molt forta que va destrossar la casa d’en Pep i llavors va haver d’anar a viure a la ciutat.

Quan hi  va arribar va trobar una casa per viure, després va comprar peces de metall, ja que  volia construir un coet per poder anar tot sol a la Lluna. Quan va acabar el coet, va pujar, es va enlairar i quan va arribar va dir: “Sóc el primer nen en arribar a la Lluna”!!!!!

Per fi havia aconseguit el seu gran sommi!

Conte contat, conte acabat!!

X.G. L.

3r A EP

LA  CASA  MISTERIOSA

Hi havia una vegada tres germans que es deien Marc, Jan i Martina. Un dia es van perdre al bosc. No sabien com tornar a casa i caminant, caminant van anar a parar a una casa. La casa era molt misteriosa perquè era molt antiga. Els  nens van veure una carta al terra, la van agafar i dins el sobre hi havia una nota que hi deia: PERILL!.

Llavors, algú va obrir la porta, era un senyor vell que va dir : “entreu, entreu! Quan els nens van entrar els va caure una cassola al damunt.

Els nens van dir:

-       Qui ets?  

-       Per què ens has ficat aquí dins?

Algú els va respondre:

-       Perquè demà us cuinaré!

El nen més gran de tots es va adonar que la cassola era pesada però molt fàcil de trencar i com que a la butxaca hi portava una navalla, la va agafar i va trencar la cassola.

Els tres germans van sortir corrents fins que van arribar a un punt que ja sabien com tornar a casa.

I tots van viure feliços per sempre més.

I...  pata pim, pata pam, aquest conte s’ha acabat.

M. D.  G.

3rB EP

QUART DE PRIMÀRIA

MATILDE I ELS ANIMALS CURATIUS

Hi havia una vegada una nena que es deia Matilde i vivia en un petit poble on sempre els carrers estaven buits. Tenia dos germans i una mare; no tenia pare perquè els va abandonar. La Matilde tenia nou anys, era una nena molt curiosa i valenta, que sempre es ficava on no s’havia de ficar...

Un dia va anar a la muntanya sola, va trobar una petita cova, va entrar dins i va començar a investigar . Va trobar un caminet que duia fins al lloc més profund de la cova i allí va veure una família d’uns animals molt estranys. Eren molt petits i peluts, tenien la cara de color blanc, una cua molt llarga i el cos petit. La Matilde mai no els havia vist! Tenia molta curiositat per saber què eren aquells animals... Ells es van amagar darrere d’unes pedres, la nena es va apropar a ells i els va dir:

-No us espanteu! No us faré mal, us  ho prometo.

Els va portar fora de la cova i els va ficar dins d’una cistella que s’havia trobat. Quan va arribar a casa amb la cistella la va deixar en una caseta petita que tenia davant del jardí. Durant tres dies els va tenir allà, els donava de menjar i tot.

Un dia va anar a una clínica a veure el seu avi, però la Matilde es va emportar els animals. Quan va arribar a l’habitació els animals van sortir disparats cap a fora i es van llançar sobre l’avi. I de sobte... ja es trobava molt millor, es va aixecar i va dir que els animals l’havien curat. Des d’aquell dia, els animals es van quedar allà a curar tots els malalts.

La Matilde cada dia, després de l’escola, sempre els anava a veure. I mai de la vida es va oblidar dels animals curatius.

Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

Z. M. F.

4t A EP

EN MARC VIU A SÍRIA

En Marc és un nen trist, que sempre està amb els seus pares, Joana i  Pablo i amb la seva germana Sara a Síria. Un dia en Marc va fer un amic que es deia David i  van anar al riu tots dos a jugar. De sobte, el va agafar un corrent  d’aire i van dir tots dos:

-       Ajuda,ajuda! Què algú ens ajudi!

Ningú els va escoltar, el corrent els va arrossegar fins unes roques, però van caminar i caminar fins que van arribar amb les seves famílies.

La seva germana li va preguntar on estava i si estava bé. La mare, la Joana, li va dir:

-       Castigat sense jugar! I ell va replicar:

-        És injust.

El Marc li va dir que tenia gana i la seva mare li va contestar que no en tenia.

I ell va dir:

-       Mare ,ho sento per parlar-te malament, no era la meva intenció.

I la Joana, la mare, li va contestar:

-       Jo també ho sento molt per haver-te cridat:

-       Sí que et perdono. I la família va ser molt feliç perquè estaven tots junts.

   Conte contat i aquest conte s’ha acabat.

N.P. F.

4t B EP

CINQUÈ DE PRIMÀRIA

L’EDAT MITJANA

A l’Edat Mitjana alguns vivien en castells i

homes i dones no arribaven a ser vells.

Existia l’escala social,

a dalt hi havia la família reial.

Hi havia un fossat al voltant del castell

i sols queien els enemics sense cervell.

Eren molt religiosos i si no us ho creieu,

mireu quants anys fa que existia ja la creu.

A vegades els pobles veïns ,

es declaraven la guerra pels recintes.

Els monjos vivien als monestirs i

allà copiaven els manuscrits.

No hi havia contaminació!

Eren feliços de debò!

                                                              

F.V. H.

5è A EP

CONTES O MENTIDES?

A molts contes, moltes mentides, hi ha

i amb tantes històries no sabràs quina serà.

El gran i fabulós Sant Jordi, el cavaller,

era en realitat un pobre i miserable escuder.

Els tres Reis Màgics de l’Orient,

en veritat, provenien dels països d’Occident.

No va anar un àngel a Maria,

va anar un elf a la crida.

En Pinotxo no va ser un nen de veritat,

Va ser en Geppeto qui s’ho havia imaginat.

La tortuga, la cursa no va guanyar!

Va ser la llebre que la va deixar passar!

De totes les mentides que et podrien haver explicat,

                             quines et creuries i quantes hauries rebutjat?                            

N.V. M.

5è B EP

SISÈ DE PRIMÀRIA

L’AVENTURA VIRTUAL

Sóc l’Alexis, tinc 12 anys. Els meus ulls són blaus i sóc pèl-roja. La meva mare es diu Kate, té 51 anys i està divorciada del meu pare. Des que la va abandonar, la meva mare s’ha tornat una mica “sobreprotectora”, vaja, o això em sembla a mi. El lloc de la casa on hi passo més temps és la meva habitació. És una lloc molt agradable. Les parets estan pintades de color taronja, el meu color preferit .Hi tinc dos armaris, una llibreria, una taula per fer els deures, el meu llit,...i per descomptat, el meu ordinador! Aiii, el meu ordinador... no sé com viuria sense Internet! La meva mare és molt pesada, sempre que l’utilitzo, em giro i aquí està, vigilant-me! Quan accepto algú a Instagram sempre em diu:

-       Vigila amb Internet, que, sinó...

-       Què, si no, què?- Pregunto jo, però mai acaba la frase. Això m’ho ha dit moltes vegades. Jo ja sóc gran i crec que no em passarà res. <<Vaja, en Ric (Richard) ha penjat una foto, però no la veig bé. Vaig a acostar-me més a l’ordinador.>>

-       AAAAAAAAAAAAH!-He cridat.- Qui hi ha? <<Buf! Ara s’han encès uns llums, però no semblen els de la meva habitació. De fet, no tinc làmpades a la meva habitació!>>

-       WoW! Aquest lloc és una passada! Em recorda una mica a la pantalla del meu...ORDINADOR! Estic al meu ordinador, dins del meu ordinador! Però...com? Quan? Per què? Com he arribat dins del meu ordinador? OSTRES! Potser quan m’he apropat tant a la pantalla... Sí, m’haurà xuclat?!>>

-       Hola, ets una aplicació nova? - una veu m’ha preguntat.

-       Ostres, ets el Mozilla Firefox!- He exclamat .

-       LA, Mozilla Firefox.- M’ha corregit.

-        Perdó. Jo sóc la noia que controla l’ordinador des de fora- m’he presentat.

-       I si ho controles des de fora, què fas aquí dins?- Ha volgut saber. << Bona pregunta, jo també volia conèixer la resposta.>>

-       Sí, he arribat d’alguna manera...Eeeh...eeeh... Ehem... Ets molt xula a la realitat, m’encanta el teu pelatge vermellós.- Li he dit a la Mozilla Firefox. <<Ben pensat ,millor començar a fer amics en aquest lloc.>>

-       Gràcies. El teu cabell també és bonic...- Ha dit ella tímidament.
S’ha fet un silenci. Cap de les dues dèiem res. Per fi la Mozilla ha començat:

-       Bé, vull ensenyar-te una cosa. Puja-hi!

-       Queeè? Per què haig de muntar sobre teu?- He demanat.

-       Confia en mi.- Ha dit la Mozilla Firefox mirant-me als ulls. << Que confiés en ella? Quina altra cosa podia fer si no?>>

-       ENLAIRAMENT!

-       AAAHHHH!

Durant tot el vol la Mozilla s’ha quedat callada. No sabia si això era bon senyal, o no...

-       Benvinguda a la xarxa més popular, INTERNET!- M’ha dit amb un to heroic.

-       No m’ho puc creure! Sempre havia somiat ser aquí!

-       Bé, ara si vols explorem una mica.- M’ha proposat la meva bona, i única, amiga Mozilla.

-       D’acord!- he cridat.- El meu amic Ric sempre em recomana una pàgina web.

-       Quina és?- ha volgut saber.

-       Es diu www.hashtag666.cat- he dit somrient.

-       Buf! No et recomano entrar-hi!- Ha dit la Mozilla.

-       No? No passa res, entrem, vaaaa!- He suplicat mentre jo ja hi posava el primer peu  a dins.

-       Et dic que no!- M’ha renyat ella.

-       SISPLAAAAUUU...- he dit posant aquells ulls que posem els nens quan volem demanar alguna cosa.

-       Si tu vols, d’acord. Però ves-hi amb compte!

-       D’acord!- He xisclat d’emoció. <<Déu meu, no es veu res!>>

-       AAAH!! Què és aquest monstre?- He cridat amb totes les meves forces buscant on era la Mozilla.

-       Sóc aquí! Això es diu Screamer. Bàsicament hi ha pàgines on et posen una fotografia d’algun personatge creppypasta per espantar-te.- M’ha informat la Mozzila Firefox.

-       No ho entenc- encara estava espantada.<<Per què el Ric voldria espantar-me?>>He pensat. 

-       La gent és així. Per molt que creguis que coneixes una persona et pot fer una mala jugada.- Ha dit ella.

-       HAHAHAHA! - Hem sentit una veu desconeguda!! 

-       Qui ha rigut? -He preguntat a la Mozi.

-       Ha estat l’ Screamer.

-       Efectivament, Mozilla Firefox. He estat jo!.- Ha contestat aquell ésser desconegut.

-       OOOOOH!.- He cridat.

-       Corre!.-Ha cridat la Mozi.

M´he posat a córrer cames ajudeu-me. Quan ja no podíem més, ens hem aturat.

Buf!.-He dit esgotada.-Em sembla que l’hem ben despistat.

Sí, ho hem aconseguit.-Ha dit la Mozilla també esbufegant.

De sobte, he sentit la veu de la meva mare:

-       Alexis, filla , ets  aquí? - <<La, la, la meva ma, ma, ma-re és a la meva habitació!>

-       Aix! Aquesta nena, sempre es deixa l’ordinador obert.- Ha dit la mare queixant-se.

La Mozilla ha fet un crit quan ha vist la mare apropant-se a l’interruptor.

-       Li apagaré l’ordinador...-ha dit la mare.

-       NOOOOOO!.- Ha cridat la Mozi. A la vegada hem sentit el timbre de la porta de casa.

DING-DONG!!

-       Vaja, truquen a la porta, vaig a obrir.- Ha dit la mare girant cua.

-       BUF! -Ha exclamat  la Mozilla Firefox.

-       Ja està! No ha passat res!- He exclamat jo.

-       Ens hem salvat. Si hagués apagat l’ordinador, hauries mort!-M’ha informat la Mozi.

-       EEEEHHHHH?.-Encara no em puc creure tota aquesta bogeria.

-       De sobte una coseta verda, pixel·lada, ha passat al voltant meu.

-       Què és aquesta cosaaaa? És molt mono!!.- He demanat a la Mozi.

-       No t’hi acostis Alexis!- M’ha advertit.- És un virus!

-       Un virus? Es pot saber d’ on ha vingut?- he cridat.

-       Segurament de la pàgina www.hashtag.cat!

-       Hola! .-Ha dit l’adorable virus.

-       Els virus...-Ha començat la Mozi xiuxiuejant- tenen un aspecte adorable per derrotar els seus enemics sense que se n’adonin.

-       Però jo tenia instal·lat un antivirus a l’ordinador! He dit també xiuxiuejant.

-       Sí, però el deu haver derrotat. No devia ser de bona qualitat.-Ha dit la Mozilla amb to burleta.

-       Espera Mozilla, espera, espera...m’estàs dient que l’hem de derrotar nosaltres??

-       Bàsicament, sí.

El virus, o allò que fos, ha tallat la nostra conversa:

-       Voleu ser amics meus?

-       Mozilla, què faig?És...és...és tan adorable que no puc resistir-me, el vull abraçar!!

-       Resisteix, Alexis! Tinc una tècnica: SUPER ASPIRADOR DE VIRUS!!.- Ha cridat la Mozi traient una mena d’aspirador del no res. L’aspirador ha xuclat el virus.

-       Visca, Mozi!

Ja ens tocava descansar, però, de sobte, una mena d’alarma va sonar...

TURUUUMMMMMM!!!!!

-       Vaja!-He dit- Algú em vol seguir a l’Instagram! Podem mirar qui és?

-       És clar que sí!

-       Ehem...-Mira, no el conec de res, però l’acceptaré igualment.

-       Alexis, has de vigilar més amb Internet!- Ha dit la Mozilla.

-       Què, ara tu també ets com la meva mare?-He cridat.- Estic farta! No em passarà res!

-       Fins que et passi.- Ha dit ella.<<Realment era com la meva mare>>.

-       Per què ho dius, Mozi?- He demanat, tota confosa.

-       Mira, Alexis, només et dic que tens la teva adreça al teu perfil, que aquesta persona vol seguir-te i tu no saps qui és. Si acceptes que et segueixi podrà veure-ho tot, podrà anar a casa teva a robar, o a fer qualsevol malifeta.

-       Ostres! No me n’havia adonat! Així quan la meva mare em diu que vigili...és perquè no em passin coses com aquestes?

-       Sí!-Ha dit la Mozi.

-       Gràcies, Mozilla Firefox, m’has ajudat a aprendre una lliçó. A partir d’avui, vigilaré més amb Internet!

BRRRUUM,  PLLAAAAM, BRRUUUUMMM. Un enorme terrabastall m’ha fet tremolar.

-       Què? Mozillaaaaa!!! Hola? Què, què passaaaa??. AAAAAHHH!!!!!!

De nou sóc a la meva habitació. Tinc l’ordinador al davant i la Mozilla em pica l’ullet des de la pantalla.

-       Alexiiiis!-La mare em crida.- Baixa a sopar!

He baixat a sopar, encara mig marejada de tota la meva aventura.

-       Saps, mama? Saps la frase que sempre em dius?

-       La de que vigilis més amb Internet?- Ha encertat la meva mare.

-       Sí!- He dit.- A partir d’ara et faré cas i hi vigilaré molt més!!!

I.F. C.

6è A  EP

UN SOMNI FET REALITAT

Hola, em dic Míriam, tinc 12 anys, una germana de 15  i un germà petit de 5, o sigui que mai estic avorrida. Visc a Costa Rica, amb la meva família i amb els meus millors amics. Junts compartim aventures inoblidables. Sóc simpàtica, divertida i imaginativa, o almenys això diuen.

Comencem aquesta història l'any 2010. Estava a punt d'anar-me'n al llit quan de sobte va entrar la meva mare dins la meva habitació, portava un llibre a la mà. Li vaig preguntar perquè el portava i em va dir que aquell conte havia passat de generació en generació i ara em tocava a mi llegir-me'l. Com què a l'endemà no hi havia escola vaig pensar de començar-me'l aquella mateixa nit, tot i que ja eren les dotze tocades. Vaig llegir la primera pàgina i no em va interessar gaire, però vaig decidir continuar, perquè com tothom sap, els llibres no comencen a ser interessants fins que t'acabes el primer capítol. I així va ser, passat el primer capítol es va començar a posar més divertit. El llibre es deia "La ciutat Maleïda", tractava d'una parella d'amics que trobaven un llibre i començaven a llegir el primer capítol. Jo, em vaig quedar mirant el sostre després d'haver llegit el que posava. Semblava una mica el que m'estava passant a mi en aquell moment. Ja s'havia fet molt però que molt tard i vaig decidir parar, tot i que estava força interessant.

L'endemà em vaig despertar amb molt mal de cap, em vaig prendre un Gelocatil i al cap d'una estona ja em trobava millor. Com sempre, la meva colla va arribar a l'hora exacta. Sempre quedàvem per anar a buscar aventures, però em vaig entristir quan els meus amics entraven amb paraigües; m'esperava el pitjor: estava plovent. Tocava jugar a jocs de taula, vam jugar al monopoli. Ens vam posar a jugar, però de com i volta la Carla va tirar el dau , va rebotar a la cadira i va caure a terra. Vaig anar a recollir-lo però em vaig adonar que en tirar el dau havia rebotat a un quadre i havia deixat lliure una mena de palanca. Tots ens vam apropar i vam acordar posar en marxa aquella palanca. Només fer-la anar, d'alguna manera molt estranya ens havíem teletransportat a un món increïble. Hi havia de tot: atraccions, bars, màquines per jugar, un camp de futbol, de bàsquet,... Però el que més em va sorprendre foren les persones: no caminaven! Volaven! Vaig mirar a banda i banda i els meus amics estaven igual de sorpresos. Vam anar directes al punt d'informació. Un senyor ens va atendre molt bé però semblava una mica nerviós. Ens va saludar i donar la benvinguda. Ens vam quedar parats però ell va seguir parlant. Ens va explicar que aquell país s'anomenava l'Illa Radical. Era un món màgic on les persones anaven i tornaven continuadament. Hi havia gent que es quedava però d'altres que hi marxaven. No el podíem trobar a cap mapa i només hi podies accedir mitjançat cinc entrades. Nosaltres havíem trobat una d'elles. Començàvem a entendre la situació però vam decidir sortir d'allà perquè tot plegat no pintava gens bé. Vam començar a buscar una sortida i la vam trobar fàcilment.

Una vegada a casa vam acordar fer com si no hagués passat res.

Espero que us hagi agradat i que aquest conte es faci realitat.

M. T. T.

6è B EP

AULA D’ACOLLIDA DE PRIMÀRIA

LA PRINCESA I EL CAVALLER

Hi havia una vegada una princesa molt bonica amb el cabell llarg i ros. La princesa portava un vestit de color rosa i unes sabates de taló de color groc. També portava una diadema de flors al cap i unes arracades i un collaret blancs. A la mà portava una vareta màgica.

Un dia la princesa caminava pel bosc i mirava les flors, però no sabia que hi havia un drac. El drac va agafar la princesa amb la seva mà i la vareta va caure a terra. La princesa tenia molta por.

De sobte, va arribar un cavaller amb el seu cavall. El cavaller portava un arc i va disparar una fletxa al drac. El drac va morir i la princesa es va salvar. La princesa va abraçar el cavaller.

La princesa va tornar al castell i li va explicar al seu pare. El pare li va prohibir tornar al bosc. La princesa li va preguntar per què i el pare li va respondre que hi havia un altre drac. La princesa estava molt trista.

Uns dies més tard, el cavaller va arribar al castell per casar-se amb la filla del rei. La princesa i el cavaller van viure molt contents.

XINMAN JI

Aula d’Acollida - 4t B EP

EL CONILL, EL LLOP I LA BRUIXA

Hi havia una vegada un conill que es deia Pep i tenia molts i molts amics. Un dia, el Pep va anar al bosc i es va trobar un llop que portava pantalons curts de color blau i vermell. També portava una camisa de color blanc.

El conill va córrer i va trobar una casa. El Pep va entrar a dins i es va trobar una bruixa que era molt dolenta. La bruixa portava uns pantalons i un jersei de color negre. El conill estava molt espantat i el llop també va entrar. Però la bruixa va fer un pacte amb el llop.

El pacte consistia en que el llop i la bruixa es menjarien el conill. El Pep tenia tanta por que va començar a córrer cap al poble per demanar ajuda. La gent del poble el va ajudar i la policia va arrestar la bruixa i el llop.

ALEJANDRO PÉREZ BOLÍVAR

Aula d’Acollida - 5è B  EP