GUANYADORS DELS JOCS FLORALS A SECUNDÀRIA
Us convidem a llegir els seus texts i veure el cartell guanyador!
Us convidem a llegir els seus texts i veure el cartell guanyador!
Categoria primer cicle: 1r i 2n d'ESO
1935
En aquell mateix moment de la
inauguració de l’Hotel Nova York a Puerto Rico, va aparèixer un home. Un home
somrient, però amb llàgrimes als ulls. Il·lusionat però a la vegada destrossat.
Estava assegut en una cadira de rodes i duia un uniforme militar. Li faltava la
cama esquerra. Al veure que entrava a la sala, es va fer un silenci profund.
Aquell home era el pare.
Nova York, 1935.
Els carrers del barri on vivia l’Austin eren silenciosos. L’olor de foc cremant
i d’animal mort omplia tota la zona. Era l’olor de la pobresa. Vivia en un pis
petit i claustrofòbic, amb dos germans i el seus pares. Recentment, havien
vingut des del sud d’Àfrica. Els pares ja havien aconseguit feina en el món de
la construcció. Els seus germans eren grans i treballaven en una biblioteca per
a gent negra. L’Austin era el més petit de tots. No anava a una escola “normal”.De
fet, no anava a l’escola. Tocava en una “big band” cinc hores a la setmana.
Allà podia parlar amb altres nois de la seva edat i divertir-se. La banda era
la seva vida.
De tant en tant, feia processions pel
barri tocant el saxo i era en aquells moments quan se li apropaven les persones
importants de la ciutat. Anava a tocar a la Cinquena Avinguda.
Els carrers estaven tallats i la gent
ja s’acumulava per veure totes les bing bang de Nova York tocar. La seva banda
era una de les primeres.
Ja enmig de la massiva processió, va
notar que alguna cosa li donava cops al braç. Després a la cama. Li estaven
llançant pedres. Finalment li va caure una al cap. Austin es caigué al terra i
gairebé es quedà inconscient. El van haver de retirar de la processió. No
entenia qui era capaç de tirar pedres a un nen, i menys en una processió de big
band...
Aquest incident es va anar repetint
contínuament...
Després d’unes deu o quinze vegades
es va adonar que era pel color de la seva pell!
Es sentia marginat. I no només això,
sinó que tenia sentiments per a algú. Aquest “algú” era blanc. I un home. Es
deia Marwell i tocava a la big band amb ell. Parlaven molt i acostumaven a quedar
i anar a passejar per Central Park. Es tenien molta confiança i s’explicaven
gairebé tot.
Europa, 1939. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial. Els
nazis aterroritzaven França, Polònia, Àustria, Hongria i la majoria de països
centrals.
A l’altre costat del món, l’Austin i
en Marwell havien quedat per fer la seva passejada setmanal per Central Park.
Però aquell dia havia de ser diferent. L’Austin es va declarar. En Marwell es
va quedar absolutament impactat pel que li havia dit el seu amic. No ho esperava
pas. Una vegada feta aquesta declaració d’amor, Marwell va confessar que també
l’estimava.
Noya York, 1940. La feliç parella va decidir fer públic el seu amor. La família de
l’Austin va rebre la notícia i va reaccionar amb amor i amb els braços oberts cap
en Marwell.
El sergent Marwell Roth I, pare d’en
Marwell, no va reaccionar igual. Va rebre la notícia amb menyspreu, fàstic i
angúnia, segons ell. No podia suportar que el seu fill fos homosexual. I menys
amb una persona negra...
Des d’aquell moment no va parlar més
amb el seu fill.
Nova York, 1941:”
UNCLE TOM WANTS YOU TO JOIN THE ARMY!”. Això era l’únic que es llegia als
carrers i diaris. Estats Units estava en guerra contra el Japó, Itàlia i
l’Alemanya nazi.
El pare del Marwell va ser un dels
primers en ser enviat a l’illa d’Okiawa, i la família de l’Austin eren tots a
Sicília. Marwell i Austin eren dos homes sols, a Nova York, amb un amor
impossible i cap gana de morir lluitant.
Amb motiu de la seva condició, eren
perseguits, però utilitzant el cap van poder arribar a la frontera amb Mèxic.
Es van fer passar per turistes que tornaven al seu país i amb documentació
falsa, van poder entrar a Puerto Rico.
Havien passat dos llargs anys i
agonitzants anys des que havien marxat. Van decidir instal·lar-s’hi. Amb els
diners estalviats , van construir un hotel al costat de la platja.
Puerto Rico, 1944. Era el dia de la inauguració de l’Hotel Nova York. Es deia així en honor
de la ciutat on procedien. Els seus nous amics porto-riquenys havien fet una
gran festa. Dins d’aquestes desenes de persones hi havia un home en cadira de
rodes. Li faltava una cama. Era el sergent Marwell Roth I, pare de Marwell.
Estava somrient, però amb llàgrimes als ulls. Il·lusionat però a la vegada
destrossat.
Es va apropar i li va donar una
abraçada al seu fill. Li digué a l’oïda:
-
Blanc,
negre, homosexual, o hetero. Sempre seràs el meu fill. I per això, t’estimo.
KILROY WAS HERE
ISAAC MARTÍ CARTWRIGHT-LONG
1r ESO B
DIARI D’UN MAFIÓS EN
DECADÈNCIA
1-3-2015: Avui la meva dona m’ha regalat un
diari personal amb motiu del meu aniversari. Ho trobo una bajanada, però tot i
així, aquí hi soc, escrivint-hi. Són les set de la tarda i la Francesca ( la
meva estimada dona), m’ha dit que la setmana que ve anirem a París. Quina sort
la meva! Després de tot, potser no serà el pitjor aniversari de ma vida...
Ah! El meu nom és Jean. Jean Luiggi Salvatore. Visc a
Florència amb la meva dona. Tinc trenta anys recentment fets i guardo un gran
secret: soc membre de la màfia italiana.
8-3-2015: Acabo d’aterrar a París. Per raons
laborals, finalment la Francesca no pot ser-hi aquí. Tant se val! Tinc uns
altres plans per divertir-me durant la meva estada. Porto encarregat un pla de
part del meu cap: Giuseppe Macarroni. La missió és robar La Gioconda del Museu del Louvre. Molta gent es pregunta si encara
hi ha màfia! Som a ple dos mil quinze i la gent segueix igual d’ignorant! Mamma mia!
A les dotze del migdia, aniré a trobar-me amb els meus
companys de “feina”: Carlo Stattioni i Cornelio Baptistanio. Després de la
trobada, em comentaran com serà la meva estada a París...
9-3-2015: El meu hotel és al centre de la
ciutat i té quatre estrelles. Al tenir totes les despeses pagades, m’he permès
el luxe de banyar-me.
L’objectiu de la missió consisteix en robar el famós quadre
per vendre’l al millor postor, m’han informat.
10-3-2015: Avui he fet turisme. París és
encantadora: els carrers, la gent, la gastronomia, la cultura. Una ciutat
entranyable, i acollidora, que em fa molta pena haver de deixar.
Ja són les deu de la nit, fa estona que s’ha fet fosc, una
nit de març preciosa, freda, però segueixo pensant que és preciosa. El pla,
molt detallat i estructurat, és el següent:
ü En Cornelio s’encarregarà de tallar
el corrent elèctric i així no pot saltar l’alarma.
ü En Carlo serà el noi de seguretat. Va
armat, i si la missió falla, no dubtarà en prémer el gallet per solucionar
qualsevol problema.
ü Jo m’encarregaré de robar el quadre i
transportar-lo fins l’helicòpter, que ens estarà esperant sobre el Louvre. No
deixarem cap rastre perquè, per suposat, portarem guants. O això espero.
ü Acabem d’arribar...
11-3-2015: Són les onze del matí. Ja fa molta
estona que estic llevat. En Giuseppe ha vingut a despertar-me i m’ha informat
que la missió ha estat un desastre total:
ü En Cornelio va morir electrocutat.
ü Van estabornir en Carlo d’un bon cop
de puny i ha entrat en coma.
ü A mi em van sedar amb un narcòtic abans
d’entrar a la furgoneta. Me’l van posar a la copa de whisky.
Segons m’han comentat, en Carlo és a la presó i l’han
condemnat a cadena perpètua. Jo he tingut un cop de sort, però al final, aquest
treball té les seves coses, ja siguin bones o dolentes. Ben pensat, més
dolentes que bones, però quin remei...
Ara, no sé com explicar-li tot a la Francesca, li tinc més
por a ella que a la màfia!.
JEAN LUIGGI SALVATORE
DANIEL ESTEVE NAVARRO
1r A ESO
UNA VIDA, UN REGAL
Al sortir de l’institut vaig poder observar una família
indígena en aquella plaça. Estaven tots arraulits en aquell racó al costat dels
bancs...
D’aquesta manera vaig poder complir la meva missió, no podent
estar-ne més orgullós!
( Dos dies abans )
...
Em dic Jofre Sinclair i visc a Birmingham, una localitat
situada al costat de Londres. Tinc tretze, bé, perdó, en tinc dotze més un, d’anys.
Com ja haureu comprovat, soc molt supersticiós i minuciós, o, com diria el meu
veí Jordi, “un raret amb manies”.
Visc en una fàbrica. Sí, en una de les que n’hi ha cent
treballadors i en surt fum per la xemeneia. La immillorable fàbrica de la meva
família es dedica a les xocolatines i les llaminadures en general, o sigui que
ja us podeu anar imaginant com és d’extensa l’empresa de “Sinclair´s” Chocolate
Factory”. Però, bé, anem al gra!.
El passat dijous disset de març, em dirigia a l’institut amb
el meu millor amic, en Cristopher, i amb el meu germà, en Junior. Anàvem
parlant de l’últim vídeojoc de la Nintendo 3DS, que teníem, i a la que sempre
ens enganxàvem els caps de setmana.
El dia, per dir-ho així, no va començar gens bé; primer, vaig
veure per la finestra uns gats negres, després, el paraigües se´m va obrir a
dins la fàbrica, i, per últim, se’m va trencar una peça de la meva Nintendo
3DS!. Gairebé em dona un infart! ( I dels dolents...).
( Mitja hora més tard )
A l’entrar a l’aula tot xop, angoixat i fatigat, hi havia
classe de “societat”, la qual ens donava en Jan, un senyor que havia perdut per
desgràcia la seva filla i, segons ell, ensenya nens de la nostra edat per crear
un enllaç entre la vida d’ella i nosaltres...
( En els meus pensaments )
Al principi pensava que anava a ser un dia normal, però el
que no sabia era que canviaria la meva vida per sempre.
( Tornant a la vida real )
En Jan ens ha proposat a classe dur a terme una missió, que
ajudés a la millora de la societat i a la del món, i després, hauria
d’expressar-la en forma d’exposició, la qual cosa era molt típica en aquella
classe.
(Un dia després)
Ho sento, però he de confessar que porto un dia sencer
“mirant com creixen les plantes al terra”. No he trobat cap missió per fer.
Suposava que seria fàcil, però no és tan senzill “trobar una missió”, una
missió que m’havia fastiguejat el diumenge amb la maquineta i això... Bé,
millor no seguir.
Malgrat la pèrdua de temps, vaig continuar rumiant quina
podia ser la meva missió en aquest món.
( En els meus pensaments )
Vaig necessitar una bona estona, però se’m va acudir.
Regalaré la meva Nintendo a qui la necessiti, ja que el meu germà té una altra,
i llavors agafaré la seva...
( A l’endemà )
Al sortir de l’escola, em vaig adonar que m’havia deixat
l’estoig, cosa molt habitual en mi, ja sabeu que els genis són molt
desorganitzats. Quan em dirigia a la porta de l’institut, vaig fixar-me en una
família. Hi havia una mare amb la seva filla que sostenia una nina amb molta
força a causa de la por i la fatiga. Vaig apropar-m’hi, els vaig observar i
ràpidament vaig agafar en braços la nena. La seva mare em va seguir, tota
preocupada però alleugerida.
(Dos mesos després)
No us pensareu que ho anava a deixar aquí, oi? Només volia
que sabéssiu que ara vivim molt feliços, amb els peus al món real i no al
virtual, i content amb les meves famílies. La meva de naixement, i la que em va
fer obrir els ulls per ser una persona tal i com és, un regal.
MIRA: QUÈ VEUS?
Veig una família necessitada, infeliç i trista, però el que
no es veu, és una mare que ha fet el que podia per cuidar la seva filla amb
amor i afecte, i una nena indefensa que no ha fet res per trobar-se en aquesta
situació.
I bé, ara ja sabeu que
la vida és un regal i l’hem de viure al món real.
PERSONATGE NO IDENTIFICAT
ANDREU DE GARAIZÁBAL PARERA
2n A ESO
UN PERDÓ INESPERAT
Hola, em dic Maria i tinc setze anys. Soc molt petitona i
molta gent se’n riu d’això. El meu problema és que pateixo nanisme. Sí: els
meus ossos no es desenvolupen bé i les persones sempre m’ho estan recordant. Em
diuen de tot: barrufet, hòbbit, formigueta...
El meu hobby és cuinar i, en concret, la rebosteria.
M’encanta fer pastissos de xocolata, de maduixa, de poma, de tots els gustos
possibles i com més decorats, millor! Però últimament no tinc ganes de cuinar
ni de fer pastissos. I la raó és que hi ha algú a la meva classe que em pren el pastís sempre que el porto. Es
diu Àlex i és un noi molt i molt alt, gairebé diria que gegant, comparat amb
mi, clar. Sempre s’aprofita de mi, em treu el pastís i se’l menja. Després, em
dona les gràcies i se’n riu. Jo em quedo sense menjar i no puc esmorzar. Durant
molt de temps no he dit res ni als meus amics ni als meus familiars. No volia
que es preocupessin. Però ara ja n’estic farta. M`he cansat d’aquest abusador.
Ja fa uns dies que estic pensant un pla. I és que fa dies vaig descobrir que
teníem verí per a ratolins a casa. Faré un bon pastís i el guarniré amb aquest
verí. El portaré a l’escola i quan se’l mengi, caurà malalt. Ara només cal
posar el pla en marxa!
Arribo a l’escola. Tot va normal. És l’hora de pati. L’Àlex
s’apropa cap a mi, però en comptes d’agafar-me el pastís, em diu:
-
Hola, Maria: avui volia demanar-te perdó, sé
que m’he portat molt malament amb tu. Sento haver-te tret els pastissos, ara sé
que et molestava molt. És que a casa mai em fan pastissos i no tenim prou
diners per a comprar-ne, te’ls agafava. De veritat, ho sento molt. Podem ser
amics?.
Oh, no. El meu pla s´havia espatllat. A més a més, ara sentia
que era jo qui feia bullying. Llavors em va dir:
-
Compartim
aquest pastís? -I el va agafar.
Jo em vaig alterar molt; no volia fer que caigués malalt;
ara, no. Ràpidament vaig saltar, vaig agafar el pastís i li vaig donar una
excusa qualsevol:
-
No
t’agraden més de xocolata? A mi, sí!.
Com que em va contestar que sí, vam decidir que a la tarda ja
quedaríem tots dos per fer un pastís. Per fi s’havia acabat tot! Ja érem amics!
PEPESITO
IRENE FARRÉ CAROD
2n B ESO
Categoria - segon cicle: 3r i 4t d'ESO
EL POBLE MISTERIÓS
Hi havia una vegada en un poble molt petit i llunyà un avi
molt estimat per tots els seus habitants. Cada dia feia el mateix: s’aixecava
ben d’hora, anava a comprar el pa, donava una volta pel poble, saludava a
tothom i se’n tornava a casa per posar-se a llegir fins el dia següent. Ja tenia molts anys, però mai es cansava de
llegir; sobretot novel·les i relats de por i misteri.
Cada cop més, s’acostava el dia del seu aniversari. En un dia
qualsevol certa gent del poble va desaparèixer de sobte. També van començar a
passar coses estranyes. L’avi tan curiós com sempre va voler investigar tots
aquests successos en primera persona. Va agafar el bastó, la jaqueta ja la duia
posada, i va sortir pels carrers del poble. La simple idea de sortir a
investigar, tot i que podia ser perillós, el va entusiasmar perquè se sentia
com si estigués dins d’una d’aquelles novel·les de misteri que tant li agradava
llegir. Aquella nit no va trobar res sospitós, però la nit següent va veure un
home amb una pinta molt estranya que no havia vist mai fins ara. Li va semblar
rar ja que el poble tenia pocs habitants. Se li van posar els pèls de punta,
però tot i així va intentar seguir-lo sense que se n’adonés. Però era un home
jove i no va poder seguir el seu ritme.
Va arribar el dia del seu aniversari. S’ho estava passant com
un nen intentant saber qui era aquell home misteriós. Sentia que estava vivint
una història com la dels llibres que llegia, però en aquesta vegada real.
Aquell vespre com era habitual va sortir a fer un tomb per observar si havia
passat alguna cosa. Mentre tornava a casa seva, va veure com algú hi entrava.
Ràpidament, s’hi va atansar i va mirar-la. Estava tota fosca. Era molt estrany.
De cop i volta es varen encendre tots els llums. Allí estava tota la seva
família, tots els seus amics i pràcticament tot el poble. Duien una pancarta
que deia: “Moltes felicitats”. L’avi no entenia res, però la seva família li va
explicar que tot havia estat cosa seva perquè volien que ell visqués una de les
millors experiències de la seva vida fent de detectiu. I així va ser.
GERARD PUJOL
ESCORSELL
3r A ESO
EL NEN I LA FORMIGA
Hi havia una vegada un nen anomenat Èric. L’Èric tenia 14
anys. Anava a l’escola Mare de Déu de Sant Gervasi. Tothom en parlava bé. Deien
que era un nen alt, simpàtic i alegre; però totes les coses sempre tenen un
inconvenient. El de l’Èric era que li agradaven molt les formigues. La seva
mare cada dia quan tornava de l’escola
el renyava perquè venia sempre amb un grapat de formigues a les mans. A
la Gemma, que així es deia la seva mare, no li agradaven gens ja que quan era
petita se li va ficar una formiga dins de l’orella i la van tenir de treure i
ho va passar molt malament. L’ Èric des
que tenia cinc anys li agradaven les formigues perquè en el parc a prop de casa
seva on sovint jugava n’estava ple. L’habitació de l’Èric no és pas la d’un nen
normal. Aquesta està plena de fotografies de formigues. Per tot arreu hi ha
formigues fins i tot n’hi ha de mentida. L’Èric tenia molta confiança amb la
seva àvia. Sempre li deia que tenia un formiguer de plàstic amb un munt de
sales per a les formigues. A l’àvia li feia gràcia el formiguer perquè des de
fora podia veure què feien les formigues.
Dos anys després l’Èric va veure per televisió un producte
que permetia reduir el teu tamany. L’Èric va estar molts dies investigant d’on
venia aquell producte fins que el va trobar. Un mes després d’haver-lo comprat
va decidir prendre-se’l. Un cop ingerit l’Èric es va tornar tan petit com un
gra de blat de moro. Aleshores, va decidir entrar dins del seu formiguer. Un
cop a l’entrada del formiguer va aparèixer una formiga treballadora i
immediatament va avisar a les altres formigues. Les formigues quan veuen un
ésser animat desconegut el maten i se’l cruspeixen per així protegir a la
reina. L’Èric va entrar dins del formiguer molt emocionat i un cop dintre una
formiga soldat el va matar per intrús i després se’l va menjar. Mai més es va
saber res de l’Èric.
DECHADOU 31
MARC
PLA VIUSA
3r B ESO
L’ALTRE CONTE DE
SANT JORDI
Hi havia una vegada una princesa en
un palau. Era una princesa molt bonica i jove. El meu pare, el rei del poble,
l’estimava més que ningú en el món i volia el millor futur per a la seva filla.
Un dia mentre la princesa caminava pels jardins del palau va escoltar la veu
del seu pare parlant amb algú. A la princesa li va entrar curiositat i va
apropar-se silenciosament per escoltar. El seu pare parlava amb Sant Jordi. Li
estava oferint matrimoni amb la seva filla. La princesa molt sorpresa va anar
corrents al palau i en arribar a la seva
cambra va començar a plorar.
-
Jo
no vull casar-me. Encara soc molt jove i em queden moltes coses per descobrir i
aprendre – pensà la princesa.
Durant la nit mentre tothom dormia la
princesa va fugir del palau. El camí era molt fosc i la princesa no s’hi veia
gens. Però, de sobte, es va encendre una llum. La va perseguir fins que es va
trobar dins d’una cova on hi va trobar un drac plorant amb molta pena. S’hi va
acostar i va preguntar que li passava.
-
Estic
molt sol. Porto molts anys vivint dins aquesta cova i tinc por de sortir. Si
els caçadors em veuen em mataran – respongué el drac.
La princesa va entendre la seva
història i ella també li va explicar les seves penes. Van estar parlant tanta
estona que es va fer de dia i la princesa seguia fora del palau. Quan el seu
pare es va adonar d’aquest fet va ordenar a tothom la recerca de la seva filla.
Van estar hores i hores buscant-la fins que van trobar la cova on habitava el
drac. Quan tots van veure el drac van començar a cridar. Va arribar Sant Jordi
i va començar a atacar al drac fins que el va matar. La princesa molt trista va
començar a plorar. Plorava tant que les llàgrimes van anar a parar a la ferida
del drac que va convertir la sang en una rosa.
ROSA
SHARIKA
GUTIERREZ ARGUEZA
4t A ESO
POEMA
Avui la nit
es trobava taciturna.
Els estels
brillen per la seva absència d’emoció
i la lluna
s’ha quedat a la meitat
del seu camí
cap a la plenitud.
La princesa
Cattelia estava a la seva habitació,
observant
per la finestra,
amb els ulls
plens de llàgrimes i l´ exuberant cabellera atzabeja despentinada,
com la seva
germana estava patint.
Volia anar
amb ella,
donar-li una
abraçada,
i fer que
tingués l’esplendor que captivava; fins i tot,
els homes
amb els cors més foscos.
Volia agafar
els estels i fer una corona amb ells,
posar-la al
capçal del seu llit i escriure cançons de com il·luminen les seves nits.
Però no
podria;
estava lligada
al seu palau amb uns arrels que li tallaven la respiració,
i amb unes
espines que destruïen la seva dignitat.
Els seus
pètals estaven tan secs que ni el seu plor era capaç de torna’ls-hi el seu
color.
Havia
intentat fugir.
Si més no,
ho havia intentat, però.
Quin sentit
té la fugida si has de deixar enrere les teves coses?
Si has de
deixar enrere la possibilitat de progressar?
De vegades,
hi han moltes flors que es converteixen en matoll
per aquestes
arrels que nosaltres avui dia coneixem com a societat
o més
concretament, patriarcat.
DAIARA USME SENA
4tB
Guanyadors del Cartell de Sant Jordi 2018
Guanyadors 2018 i jurat
