CARTA A LA PRINCESA
Estimada princesa, Has estat molt valenta i el teu poble també ha estat molt valent. Jo també sóc valenta i no tinc por a res, només tinc por a la foscor. Tothom té por a alguna cosa... Adéu, princesa.
MFT
CARTA AL DRAC
Estimat drac:
No m’agrada
que et portis així, intenta portar-te bé!
La propera
vegada que ens veiem espero que ho hagis aconseguit.
Gràcies.
Un bon amic
teu.
JDG
EL PINGÜÍ
Hi havia una vegada un pingüí trapella, blanc i negre i molt alt. Li agradava
banyar-se a l’aigua. Vivia en un castell que estava fet de gel i el terra
relliscava molt. Però un dia feia molta calor, feia tanta calor que el castell
es va començar a desfer. Llavors el pingüí es va posar a cantar molt fort i es
va posar a ploure i a fer fred i un altre cop el castell va tornar a ser de
gel.
Conte contat, ja s’ha acabat.
J V L
EL FOLLET QUE FEIA MALIFETES
Una vegada fa molts anys, hi havia un follet que feia malifetes i enganyava
als altres, per això no tenia amics. Vivia en una casa dalt d’un arbre, on
ningú el trobava perquè estava molt amagada. El problema que tenia era que,
cada nit, tot el poble el buscava per la malifeta que havia fet. Cada vegada
que feia una malifeta es sentia més sol
i un bon dia va pensar que era millor demanar perdó. Quan la gent del poble va
saber el que havia fet, el van perdonar i això és tan veritat com que el conte
s’ha acabat.
MSM
TERCER E.P.
EL MISTERIÓS LLADRE
DE L’OCELL
Hi havia una vegada un poble que es deia Sant Ocells. Es deia
així perquè tenia un arbre ple d’ocells de molts colors: groc, lila, verd i
taronja.
Una nit, un noi misteriós, va robar un dels ocells que hi
havia a l’arbre. L’ocell que va robar l’home era el de color taronja. Llavors,
la gent del poble es va anant preocupant. Quan va arribar la nit es van amagar
als arbustos del costat de l’arbre, i van posar una trampa. La trampa era un
forat que van tapar amb fulles. L’home misteriós va caure a la trampa i... el
van veure! Es deia Albert i la gent va decidir expulsar-lo del poble.
L’Albert va marxar. L’ajudant de l’Albert va aconseguir que
tornés al poble.
Al dia següent van tornar a robar. Aquesta vegada l’ocell
lila, i perquè no piulés, li van posar cinta adhesiva al bec!
Però gràcies a un invent d’una persona del poble, que era un
xip “TROBAOCELLS” que servia per localitzar-los, van trobar l’ocell lila i va
ser fantàstic!
Al lladre Albert i al seu ajudant els van posar en una gàbia
i els van expulsar.
Llavors, el poble va viure feliç per sempre!!!
Conte contat, conte acabat!!
J A C R
UN DIA FANTÀSTIC
Ja fa molt temps, una nena que es
deia Laia i un nen anomenat Pol, estaven parlant i la Laia li va preguntar com
seria un dia fantàstic.
En Pol, que li agradava menjar
molt, va dir-li: - Estar tot el dia menjant!
La Laia, que li encantava
treballar, va dir: - Estar tot el dia fent deures!
Aleshores, en Pol va recordar: - Parlant
de deures... jo no els he fet encara! Adéu, me’n vaig!
La Laia, encara no havia resolt el
cas d’un dia fantàstic i va pensar: “Aniré a consultar-li al meu amic Jan”
Va trucar al timbre de la casa
d’en Jan i ell li va dir: - Què fas per aquí? Què vols? Vull que m’ajudis a
resoldre el cas d’un dia fantàstic!
En Jan va contestar:
-
Un dia fantàstic? Sí, va respondre ella. No ho
sé! va dir en Jan.
Després de rumiar molt, a la Laia
se li va ocórrer anar amb el seu amic, a preguntar-ho a la seva mare.
-
Hola, mare! Com seria un dia fantàstic?
La mare va contestar: - Doncs ...
no ho sé!. - Voleu berenar? - Siii!. Els va donar llet amb galetes.
Era quasi de nit i encara no
havien resolt el cas.
Va arribar el pare i va dir: -
Hola, Jan! Què fas aquí? - Estem
pensant! El què? Com seria un dia fantàstic? La Laia li va dir: - Ens ajudes? –
Sí, i tant!
Després de rumiar, el pare va dir:
-
No hi ha dia fantàstic! Tots els dies són com són!
-
Tens raó!
I els nens, des de llavors, van
saber que tots els dies podien ser fantàstics!!!
I aquest conte s’ha acabat amb pau
i amistat!
MATOLL
J A V
QUART E.P.
L’INVENTOR
LLUÍS
Fa molts i
molts anys, en un poble molt petit, hi havia un nen que de gran volia ser
inventor. Volia fer moltes coses: coets, avions, cases, etc. Al col·legi, a
l’hora del pati, es passava tota l’estona inventant avions de paper. Es deia
Lluís, era un nen ros, alt i portava ulleres de color vermell.
Quan es va
anar fent gran, feia invents cada cop més importants, i fins i tot tenia la
seva pròpia marca, que es deia “Lluinvents”.
Va passar
un temps i el Lluís es va anar fent famós. Construïa tota mena de coses. Un dia
va tenir una idea molt bona, que era fer una casa-coet que anés fins a Mart.
Llavors va trucar els seus amics perquè l’ajudessin. En un any i mig ja anaven
per la meitat. Era molt gran i estava quedant molt xul·la! Al cap de tres anys
van acabar: era espectacular!! Ara només faltava que anessin a Mart.
L’endemà
van anar tots a la casa-coet i van sortir cap al planeta vermell. Van trigar
molts dies, però quan van arribar estaven satisfets.
En tornar
van posar les notícies a la tele i van veure el seu viatge. El Lluís es va
convertir en un inventor molt conegut i important gràcies a la seva proesa.
EXTRATERRESTRE
X G L
LA MUNTANYA DELS
SOMNIS
Fa molts anys hi havia tres bons amics anomenats Toni, Pol i
Rita que vivien a París.
Un dia, la professora “Nigels Wil” els va explicar la gran
història de la Muntanya dels Somnis: Hi
havia una vegada un senyor que va descobrir...
A l’hora de la sortida del col·legi, la Rita va dir:
-
Nosaltres,
els tres bons amics, descobrirem la muntanya Desig!!!! Anem a preparar
l’equipatge adequat.
La Rita va començar a escriure coses útils per a l’equipatge:
cantimplora, anorac, fruita, frontal, etc.
En Toni va dir que era un bon equipatge, però que faltaven
els ànims i el companyerisme!
Al final, es van afanyar a preparar-ho tot i el set d’abril
van emprendre el viatge cap a la Muntanya dels Somnis.
Els tres amics ja portaven molts dies caminant quan en Pol va
veure el rètol que posava:
“la Muntanya dels Somnis”.
La Rita va exclamar:
-
Sort
hem tingut de trobar el rètol, perquè ja ens queden ben poques forces per
seguir caminant...
En Toni va afegir:
-
Aquest
rètol indica que hem de pujar fins a dalt!
Quan ja eren a mitja muntanya, en Pol va veure un drac de foc.
Tots es van amagar ràpidament on van poder. De seguida van sentir la veu potent
del drac que va dir:
-
Sóc
el Drac dels Somnis i us portaré a Font Somni!!!!
Els nens van pujar a sobre del drac i quan van arribar al seu
destí, van demanar tres desitjos. Després, el drac els va tornar a casa amb
tots els ànims.
CONTE CONTAT, CONTE ACABAT
JEIC NATUR 7
J M L
CARTA A
LA VENTAFOCS
Estimada
Ventafocs:
Com
recordo totes les nits que passava veient la pel·lícula que vas protagonitzar...
Com estàs
al castell? Espero que genial amb el teu marit el príncep i la teva madrastra.
I les seves filles? No em queien gens bé, després del que et van fer passar...
S’han fet
milions de rèpliques de La Ventafocs
però cap et podrà substituir. Ets molt bonica i generosa, quasi segur que
segueixes igual que abans. Fa molt de temps que no et veig, quasi sis anys ja.
Te’n recordes quan et vaig anar a visitar a Disneyland París? Que no se n’assabentin
les altres princeses, eh? El teu restaurant va ser el que més em va agradar.
Parlant d’elles, que sou amigues? Suposo que sí.
La primera
vegada que vaig veure la pel·lícula em va agradar tant que des d’aquell moment,
tots els dies ,després de classe. desitjava arribar ben aviat a casa per
tornar-la a veure.
Tu ets la
meva princesa preferida, no sé, m’encantaves...
Espero
tornar-te a veure.
Fins aviat
M.DANCE
MGB
LA FLOR DIFERENT
Hi havia una vegada, en un prat immens, una petita
flor que era diferent de la resta. Totes eren d’un color vermell potent que
enamorava a tota la gent. En canvi, ella era de color groc i no li agradava
gens, deia que semblava una patata podrida.
Va passar moltes nits del lloro pensant i pensant:
- I si me n’anés, què passaria? Em col·locaria en
un prat groc on tota la gent m’admiraria, allà seria feliç amb les meves
companyes...
I així totes les nits. Fins que una vegada es va
fer de dia i tal dit, tal fet: va agafar les seves arrels i va emprendre el
viatge. Va travessar muntanyes, rius, camps, etc. Va veure molts prats plens de
flors blaves, vermelles, verdes, blanques, púrpures,... però cap era groga.
Ella pensava:
- I si jo sóc l’única flor groga del món? I si mai
trobo el meu prat? Què passarà?
No, no, no pot ser, no em rendiré!
Va passar aquella nit en un forat d’un arbre molt
gros, ample, amb fulles d’un color verd alegre, com si fos un camp de gespa
envoltant el preciós arbre.
Quan es va llevar el segon dia va veure restes de
pètals grocs i la flor, súper encuriosida, va decidir seguir-los.
Els pètals la van portar a un lloc esplèndid,
meravellós,... on hi governaven les flors. Totes eren de colors diferents, era
com l’arc de Sant Martí en flors! Sense pensar-s’ho dues vegades va dir:
-El meu viatge ha acabat. Viuré aquí! Però abans he
de trobar la meva pradera de flors grogues.
Va estar caminant una hora, fins que allà, en un
petit racó molt ben il·luminat i humit, va veure almenys cent flors grogues.
Esperonada per l’alegria va anar corrents amb la resta de les flors i una li va
dir:
-Benvinguda petita flor, vols formar part del
nostre prat?
I la flor, súper nerviosa, amb el cor que li anava
a mil, va dir:
-És clar que sí!!!!
I l’altra flor va dir:
-Acomoda’t on vulguis i no oblidis el més
important: Ser feliç!!!!!
A.
PADEL
A B M
SISÈ E.P.
TU
i jo tremolava com una flamera.
Et vaig conèixer i em vaig espantar
però després em vaig tranquil·litzar.
Quan vas venir a
viure a casa meva
em vaig alegrar perquè sempre estaria al teu costat.
Formes part de la meva vida
i n'estic molt agraïda.
Ets una persona espectacular,
i no vull que
canviïs mai.
Jugues amb mi,
m'ajudes amb els deures,
el teu somriure em meravella.
Em vens a buscar a natació
encara que faci fred o calor.
Si algun dia ens separem
sempre et tindré
dintre meu.
Ets la millor persona que he conegut
per això et regalo aquest poema, Jesús.
NYAM-NYAM
G F S
ARNIO CHEVALIER
Era un dia normal a la
província de Nouvion, quan l'Arnio sortia del col·legi anant cap a casa.
Tenia ganes de veure la seva germana Marie,
ja que aquell dia feia 17 anys. Els seus pares tenien preparada una festa en
què quasi tot el poble estava convidat. Havia estat tota la setmana parlant
sobre la "gran festa".
En
arribar es va sorprendre de veure la seva germana gran plorant tota sola. Va
decidir anar a parlar amb ella.
-
No t'ho han dit els pares? – va respondre
plorant.
-
Ens hem de mudar a Nova York i el pitjor és...
que...
-
Què?! – va dir impacient.
-
Què és el pitjor? Marxem sense el papa.
-
Però, com pot ser?
-
És impossible...- va dir ploriquejant.
-
Arnio, germanet, te'n recordes que abans de
néixer el nostre pare va prometre no apostar més?
-
Sí, és clar!
-
Doncs, resulta que ha tornat als casinos i deu
molts diners. La mama ens ha dit que no pot suportar com ens tracta el papa,
mentint-nos. Amb els pocs diners que tenim estalviats emigrarem cap a Nova York
demà.
-
Demà?! No tinc temps d'acomiadar-me.
-
No pots acomiadar-te, ha de ser secret- va dir
la Marie.
-
En
aquell moment es va posar a plorar més que mai.
El
següent dia al matí, es va despertar enmig d'un tren sense res, a part d'una
maleta que contenia els essencials: raspall de dents, tovallola, roba, .... Ell ja sabia que anaven cap a l'aeroport.
No
sabia per què, però, de sobte es va posar a plorar. La seva germana el va
abraçar.
En arribar allà es va sentir marejat, tants gratacels comparat amb el camp i la gespa... Però quan es va endur l'espant de veritat, va ser en veure l'apartament. Situat al barri de Brooklyn, un dels pitjors de Nova York. Era un pis de 30 metres quadrats amb les parets esquerdades, els mobles trencats i una televisió prehistòrica.
En arribar allà es va sentir marejat, tants gratacels comparat amb el camp i la gespa... Però quan es va endur l'espant de veritat, va ser en veure l'apartament. Situat al barri de Brooklyn, un dels pitjors de Nova York. Era un pis de 30 metres quadrats amb les parets esquerdades, els mobles trencats i una televisió prehistòrica.
Després
d'una setmana d'estar per casa, ja estava acostumat a la forta olor a orins de
gat i els escarabats de ciutat per sota el llit. Hi havia una cosa, però, de la
qual no en volia saber res: l'escola.
La
seva mare li havia dit que aniria a una escola molt semblant a la que ell anava
a França, però la realitat fou una altra: ningú parlava francès, les parets
semblaven que es caurien en qualsevol moment i que eren totes negres. No tenia
res contra els seus companys però ell se sentia
discriminat. Va arribar a un punt que l'únic que l’aturava de saltar pel balcó
era la seva germana. L'estimava de tot cor i l'únic que volia era el millor per
a ella.
-
Arnio, a tu no se't dóna bé la música? –
preguntà Marie.
-
Sí, per què ho dius?
-
Perquè en comptes de seure i lamentar-te, podries
escriure cançons.
Aquesta idea li va encantar a l'Arnio. Podia fer alguna cosa per guanyar...
Les setmanes passaven i ell escrivia. Ho feia tot molt privadament, ningú ho sabia, excepte ell.
Un dia, Marie en deixar la roba planxada sobre la taula de l'Arnio, va veure algunes de les lletres i les va trobar tan increïbles que li va dir:
-
Arnio, he vist que hi ha un concurs per a joves
talents al barri de Brooklyn, et podries presentar- Li va dir la Marie.
L'Arnio no
volia saber-ne res d'aquell concurs ni res relacionat amb aquell barri que
odiava. La Marie el
va ignorar i es va presentar el dia del concurs com a representant del seu
germà. Va arribar al teatre on es feien les audicions i es va posar molt
nerviosa. Asseguda a la seva butaca anava escoltant els diferents noms dels
participants, mentre tothom aplaudia i escoltava les diferents cançons.
Les
puntuacions del jurat oscil·laven entre el 6 i el 7. Quan van dir el nom d'Arnio Chevalier, la Marie es
va aixecar i es va dirigir al micròfon:
-
Hola – digué nerviosament – Represento el meu
germà Arnio, que no ha pogut venir avui – va tossir per
refrescar-se la veu i començà a cantar.
-
"Tot va començar en un dia normal..."
En
acabar es va sentir un fort aplaudiment i va sortir corrents d'aquell teatre.
Es va dirigir ràpidament cap a casa per explicar-li al seu germà. L'Arnio es
va enfurismar.
-
Tu tens idea de la dificultat i el temps que he
posat amb aquestes rimes?! – Sí, però res! Segur que quedo últim! Gràcies, de
veritat, però ets horrible!
-
Arnio, no volia ofendre't i a més, demà diuen
els resultats i ja veurem com quedes...
-
Mira, et parlaré fins que tingui els resultats.
I si he quedat entre els deu primers, et perdonaré.
-
Espera! - Digué la Marie.
-
Sabies que en el jurat estava Young Jeezy?
-
Què?!!! El raper professional?
-
Sí, li ha encantat la cançó.
L'Arnio es
va posar molt més nerviós de sobte.
L'endemà
al matí, van engegar la televisió, van posar el canal CNN, que era on donaven
els resultats del concurs, els noms anaven sonant.
-
"En
setena posició: - Silvester Hunt, en sisena posició – Marshal Chevy,... el tercer classificat Enzo Cons,... el segon
classificat, és molt jove, només dotze anys: ARNIO CHEVALIER!!!
En aquell moment tots dos es va posar a plorar
d'alegria.
- Marie,
sento el que et vaig dir ahir, ets increïble i sempre has estat per ajudar-me.
T'estimo!
-
Gràcies – va respondre Marie.
Van pujar el volum de la televisió i el raper Young Jeezy dedicava unes paraules a l'Arnio:
-
Encara no t'he conegut però sé que estàs mirant
això. M'agradaria oferir-te unes sessions per gravar més
cançons teves. Ja sé que no teniu diners, així que vull finançar el teu primer
CD. T'hi espero!
De sobte l'Arnio se sentia respectat i estimat, potser continuava tenint una vida espantosa, però ell es conformava de tenir una persona que l'estimava i algú que el respectava.
ARNIO
I M C