A continuació podeu gaudir de les obres guanyadores:
CONTRABANDISTES EN
ACCIÓ
Hi havia una vegada, cap allà l’any 1845, en una contrada de
Noruega, un petit poble llunyà i apartat de la resta per un gran i immens llac.
En aquest petit poble, hi havia un grip de contrabandistes estranys i molt
sigil·losos. El problema era que ningú no sabia ni on es trobaven ni qui eren,
perquè cada nit que robaven algun objecte de valor, portaven una màscara
diferent i uniformes de camuflatge.
Fins que un dia, la gent del poble es va cansar que cada nit
els hi robessin un objecte de valor i van anar a consultar-li al batlle,
que per cert, era un home molt prim. Aquest els hi va dir que ja n’havia sentit
a parlar dels contrabandistes, i que a ell també li havien robat un quadre molt
valuós. El batlle va estar rumiant uns dies amb els seus secretaris i van
decidir que havien de fer el millor per ajudar el poble.
Al matí següent, l’alcalde va emetre un comunicat, on deia
que ja havia localitzat els lladres i que ja no hi haurien més problemes perquè
els havia fet fora de la població. La gent del poble es va posar molt contenta
en saber que ja no hi hauria ningú que els hi tragués les seves pertinences.
Però va ser a la següent setmana quan una senyora del veïnat
es va despertar amb un brogit del terra de casa seva a mitjanit. Es va
llevar i va veure que a casa seva hi havia algú. Va davallar per les
escales tres vegades fins que va veure una ombra al menjador. Amb tota la
valentia va baixar amb una llàntia d’oli i es trobar que uns homes li
prenien un gerro molt valuós de l’època dels víkings. Però es va fixar que un
dels homes era molt i molt escardalenc. De sobte, aquella senyora va intentar estirar
del gerro per agafar-lo, però de la força va caure a terra i es va esquinçar.
A l’endemà, la senyora ràpidament va informar de tot el que
va passar a casa seva a l’alcalde i ell va dir que era impossible, que era una
vella xaruga. La senyora observà que el batlle semblava molt i molt
nerviós i va començar a sospitar. Va esperar a que es fes de nit i va entrar a
l’Ajuntament i va poder trobar ben amagades les mateixes màscares i els
uniformes de camuflatge que van usar els lladres-contrabandistes!
A l’endemà, la senyora ho va difondre per tota la població i
es va acordar que negarien l’alcalde en el gran llac d’aquell petit
poble. Ho volia fer per desempallegar-se de la gent del poble perquè ja
estava fart de governar, va argumentar el batlle. Va començar a robar perquè
estava arruïnat...
ADG
1r ESO A
LA CURIOSA
ALCALDESSA
Una vegada, a prop de
la ciutat de Vic, van tenir lloc unes eleccions per a escollir un nou batlle.
Va guanyar una dona d’uns quaranta anys, no molt alta i amb uns ulls de
fura, amb uns cabells rinxolats.
A aquesta alcaldessa, anomenada Isabel, li agradava molt la
cuina i va rumiar si contractava un cuiner propi només per a ella. Amb els
diners de la ciutat podia pagar-lo, va pensar, i ara només faltava decidir a
qui contractar. Llavors va redactar un anunci al diari “La Vanguardia” i a l’endemà va veure una llarga cua de cuiners de
tot Catalunya, ben vestits i amb ganes de cuinar, i a tots els hi va dir que li
portessin el seu millor plat. En va tastar de molt diferents, però li va
encantar el de rissotto de formatge.
El cuiner que el va elaborar era molt escardalenc i feia tota la pinta
de venir directament d’Itàlia.
Cada dia, com que el va contractar, li preparava un menjar
diferent....
Mentrestant, la gent de Vic volia construir una nova escola,
però no podia perquè l’ajuntament no tenia diners. Els habitants van pensar i
pensar i investigar i, al final, van saber tots que l’alcaldessa estava pagant
un cuiner amb els impostos de la ciutat! Els seus ciutadans es van desempallegar
de l’alcaldessa de seguida!
Finalment, va haver de tornar tots els diners i després d’uns
anys, la població ja tenia la nova escola que tant es mereixia...
M F T
1r ESO B
SÓC LA VEU D’UN
REFUGIAT
Hola, el meu nom és Simba i vinc a explicar-vos la situació
tan terrible i dramàtica que estem vivint al meu país, Síria.
Però amb aquesta intervenció no voldria donar pena, sinó
relatar una situació molt tràgica que hi està succeint ara mateix.
La meva vida, igual que la de molts altres nens, consisteix
en llevar-se cada matí i mirar per la
finestra. Però la diferència és que, en lloc d’un arbre, trànsit o
fanals apagats, veig gent que mor a trets, persones sense sostre... Guerra, en
definitiva.
No és fàcil tenir un bon matí, ni tan sols un bon dia, amb
l’aterridor so de bales de fons. Tenir
por de sortir al carrer per si trepitges una mina o per si et segresten. Por és el sentiment que millor defineix
aquesta situació i, segons la declaració universal dels Drets Humans,
concretament l’article tres, diu que tot
individu té dret a la vida, a la llibertat, i a la seguretat de la seva
persona. Però no es garanteix sempre, oi?
En aquesta situació nosaltres no ens sentim lliures ni
segurs. Per poder tenir una mica de seguretat cal sortir d’allà, marxar, i si
ja és ben trist fugir de la terra on vas néixer i embarcar-te en un viatge a
petites localitats on també s’hi troben altres refugiats, també ho és haver
d’aguantar persones que jutgen i critiquen les nostres decisions i no ens donen
suport. Tot això és molt dur. S’ha de canviar. Ho podeu canviar.
Ara, per finalitzar, m’agradaria realitzar una reflexió
final: imagineu que sou a les vostres cases tranquils , gaudint amb la família
i pensar que us pot arribar gent desconeguda i us veieu obligats a marxar sense
agafar cap mena de pertinences, tan sols les necessitats més bàsiques. I us
aneu a un lloc del món desconegut. On no sou benvinguts.
Penseu-hi.
L’últim que us diré és que falta empatitzar per poder actuar.
Gràcies pel vostre temps i atenció.
INF
2n ESO A
SÍRIA? SÍRIA
Hi ha molta gent que no sap el problema que hi ha a Síria.
Nosaltres, joves estudiants de tretze anys, no el desconeixem, però no li donem
importància. Per això la nostra professora de ciències socials va decidir
portar-nos a una persona que dirigeix la ONG Global Humanitaria que ajuda els refugiats de Síria. Ell és el pare
d’una companya del nostre curs.
Ve venir el dilluns pel matí i la veritat és que ja pensava
que anava a ser interessant, però a mesura que l’explicació anava avançant,
l’anava trobant més i més interessant...El que més em va cridar l’atenció va
ser que els nens, que no tenen cap culpa del que està passant, són els que
pitjor ho passen!
Van tenir la sort, més endavant, de poder parlar per Skype amb un nen sirià de la nostra edat
a qui un dia, quan anava a comprar el pa, li va caure una bomba. Es va quedar
sense família i ferit, amb una cama amputada. Aquest nen va ser el primer en
venir a Espanya i aquí el van operar i li van col·locar una pròtesi.
També vam poder escoltar de Global Humanitaria que aquesta organització sense ànim de lucre
ensenya a pintar i dibuixar els nens de Síria per reflectir els seus sentiments
en un full.
Aquesta xerrada em va fer reflexionar que tenim molta sort
d’haver nascut aquí, que la nostra vida és meravellosa i l’hem d’aprofitar.
JOC
2n ESO B
EL PÈSOL
Hi havia una vegada un pèsol que estava fart de la seva
família de pèsols, perquè l’excloïen només pel fet de ser el més petit. Aquella
situació era complicada per a ell, ja que havia de passar tot el dia tancats
amb ells dins d’una bossa. Però un bon dia, la bossa es va obrir a l’ambient de
l’exterior i es va sentir lliure per primer cop a la seva vida. Creia que era
l’oportunitat perfecte per escapar d’aquell malson, i així va ser. En veure que
els seus companys anaven desapareixent poc a poc, va entendre que havia de
fugir. Abans que ell també desaparegués d’un salt va caure a la taula i va
veure de lluny quelcom horrible. Va veure com els seus companys morien
lentament bullits i va poder escoltar els xiscles de desesperació. Amb tota la
pena al cos, va pensar que el millor que podia fer era anar a la nevera on
esperava trobar-se amb altres verdures. Aquesta idea la va treure del record de
viure en un recinte semblant a la nevera (als congeladors del supermercat); per
això sabia que allà trobaria companyia. Va estar rodolant fins a caure, per fi,
de la taula. Seguidament va resistir l’impacte contra el terra. Era conscient
que només li quedava la part més difícil, arribar a la nevera per terra. Només
passats deu centímetres el van començar a seguir un grup de formigues. Ell
corrent desesperat es va topar amb un xiclet i al no conèixer aquell perill
s’hi va quedar enganxat. Ja només li quedava pensar en el dolor que li
causarien les queixalades que li clavarien les formigues.
JVB
3r ESO A
L’EXAMEN
Sento el rellotge que sona sense parar,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
La suor em cau pel cap,
estic mullat i suat,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Tinc fred, però no ho sé,
estic segur, un soroll que prové del meu costat,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Ella s’acosta a mi, com em fa patir,
em posa un full al davant, i amb veu calmant em fa començar
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Em tremolen les mans, hauria d’haver començat abans,
el temps passa corrents, quina por que em fa el temps,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Escric el meu nom i cognom,
la data la deixo en blanc, no me la sé, l’estic pensant,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Un gran nervi recorre el meu cos, en aquest moment,
m’assemblo en el meu gos, sempre que li llenço un os.
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
L’examen ha acabat i el meu cap ha explotat.
ACGC
3r ESO B
MEGARA
-
Amb
aquest encanteri jo et sepulto, així doncs, el teu secret mai serà descobert.
Fortes, clares, poderoses i
contundents. Aquestes van ser les últimes paraules que Megara Locket va
pronunciar sobre el cim de la muntanya. Les mateixes paraules que, escapant-se
dels seus llavis, van ser llançades al vent i van anar a descansar sobre tot
allò que van poder trobar, donant a entendre que l’encanteri havia finalitzat.
Després d’uns minuts de complet silenci, únicament trencat per les profundes
respiracions de la dona i pel balanceig de les fulles i les flors, Megara va
veure’s en cor per començar a caminar muntanya avall. Encara preocupada per
saber si l’encanteri havia funcionat, va deixar enrere l’escenari en el qual
molt possiblement havia realitzat l’acció més violenta i dolorosa de la seva
vida.
Megara era portadora d’una gran
bellesa. Era una dona alta i esvelta. Tenia els cabells rossos, pràcticament daurats sota el sol de
primavera. Aquests ballaven en compàs amb el vent i sota la mirada d’un cel
clau mentre la dona caminava intentant trepitjar les violetes. Els seus ulls
eren d’un blau mai vist, tan clar i intens que no semblava real. Portava un
vestit del color de l’aigua decorat amb delicats fils de seda que també
onejaven en l’aire paral·lelament amb els seus cabells recollits parcialment
per un llaç mig desfet.
Més tard, després d’un petit passeig,
Megara va arribar finalment a casa seva i, entre sospirs va obrir la porta per
poder endinsar-se en ella.. Sabia que havia pres la decisió correcte per poder
estar fora de perill i ser feliç. D’aquesta manera ell ja no li podria fer més
mal. Almenys, això era el que creia.
AOE
4t ESO A
TEVA SÓC, MEU ETS
Els ulls,
els teus ulls
que brillen
com la llum del sol
que
m’il·luminen
en la
foscor.
Els llavis.
Els teus llavis
capaços de
pronunciar
les paraules
més belles
dibuixen un
somriure
que em fa
viure.
Les mans.
Les teves mans
suaus com el
cotó
delicades
com les d’un nadó
s’agafen a
mi
guiant-me
cap a tu.
La veu. La
teva veu
sona en
harmonia
amb la
música del migdia
i forma una
melodia
que
m’allunya de la melancolia.
Jo. Jo sóc
teva
em quedo amb
tu
sota la
lluna plena.
I tu. Tu ets
meva
I ets per
mi.
Un regal de
Déu.
NLA
4t ESO B
