Acompanyats per un esplendorós matí de Sant Jordi i com ja és tradició, ha tingut lloc a l'esglèsia de l'escola, l'entrega de premis dels Jocs Florals Sant Jordi 2015. En el desenvolupament de l'acte, els propis alumnes guanyadors han llegit els seus escrits. Com a sorpresa, el professorat ha estat obsequiat amb una rosa pels alumnes de la promoció de 4t d'eso que enguany ens deixa. Els trobarem molt a faltar!
A continuació us deixem una còpia dels escrits. Gaudiu-los!
L'enhorabona als guanyadors i... Feliç diada de Sant Jordi a tots!
HISTÒRIES
Asseguts a taula, tots miràvem l’avi, que explicava
una història de la seva joventut amb gran passió. Jo sempre he admirat l’avi.
Era una persona de certa edat, i tot i així, tenia una memòria digna d’envejar.
La seva història parlava de l’amistat, dels seus companys de l’ institut, de
les ximpleries que feien...
Després de l’avi, era la tieta que ens narrava les
seves experiències; ella les havia viscut a l’Àfrica. Hi havia residit tot un
any per fer un reportatge per explicar al món com es vivia allà. Era reportera.
Ens va explicar com havia viscut, on s´ havia allotjat, d’ on obtenien el
menjar... Tot ho contava amb gran detall, i em va fer comprendre la importància
de l’empatia. No som conscients de les condicions precàries en què es viu en
molts països arreu del món, i posar-se en la pell dels altres és el mínim que
podem fer.
Tot seguit, el meu cosí gran, que no acostuma a parlar
gaire, ens va anunciar una notícia molt bona: havia aconseguit la beca que tant
desitjava! Aniria a la Universitat King´s College, de Cambridge. Jo estava molt
contenta per ell, havia treballat molt per treure bones notes i aconseguir-la,
la beca. I el que és més important: havia tingut fe en ell mateix.
El meu pare sempre m’ha dit que si hi poses esforç i
confiança, tot ho pots aconseguir. La meva mare va ser la següent en parlar.
Sempre ho explica tot amb molta tendresa, la calidesa amb la qual pronuncia les
paraules, mostra afecte i amor. Parlava de la seva feina. És doctora. Ens
explicava com havia aconseguit salvar la vida d’un home en estat greu aquell
mateix dia. Ens deia que se sentia orgullosa de la seva feina, que el seu
treball no consistia només en curar les persones, sinó en ajudar-les a
continuar...
Aquella tarda en família m’havia ajudat a raonar les
coses, a ser conscient de les situacions tan diverses en què es troben les
persones i, sobretot, m’havia ajudat a créixer com a ésser humà.
IRENE A. Z.
1r ESO A
SENTIMENTS A
FLOR DE PELL
Imagina un món millor,
on la guerra i la tristor siguin
només un record,
on la confiança et doni una petita esperança.
Com una rosa enmig d’un camp,
que sense ajuda no pot lluitar,
sense forces no hi pot confiar,
i amb alegria s’omple d’esperança,
així és la meva confiança.
La nostra vida compleix un llarg camí
en el qual hi haurà il·lusió i
compassió,
fe i confiança,
on hi havia guerra i pobresa.
Però al final trobarem la sortida
que ens guiarà fins a l’harmonia
i cap als confins de la vida.
T ´he de deixar ara, aquí, i tota
sola,
però no oblidis que sempre et duré a
prop meu,
tot el que t´he dit no són tan sols
paraules,
sinó sentiments a flor de pell.
ANNA CAROLINA G. C.
1r ESO B
T’ESTIMEM
Ja han passat tres anys des que la vam deixar de
veure. Encara recordem aquell dia, únic i especial. Ella somreia com qualsevol
altre dia, però en el fons era diferent. Cap de nosaltres sabia que ja no la
tornaríem a veure. Tots estàvem molt units, fins i tot podríem arribar a ser
com germans. Aquell dia va ser molt alegre, i ple de felicitat, fins que ella
va desaparèixer.
Ens vam passar més de dues hores buscant i buscant
però no hi havia ni rastre. Encara que estàvem molt desanimats, buscàvem tots junts la nostra
companya, perquè l’estimàvem i significava molt per a nosaltres.
Però llavors la vaig veure i vaig cridar emocionat que
l’havia vist: l’he vista! La veig!
Tothom es va girar, va mirar a dreta i esquerra,
darrere, davant, per totes bandes, però no la podien veure. Van dir que era una
bajanada i van decidir marxar.
Jo tampoc no m’ho acabava de creure, però juro que la vaig veure!
Vaig seguir el meu camí cap a casa i en arribar-hi em vaig estirar al
llit per reflexionar. Van passar dies i dies i els meus companys no van tornar
a veure’m ni una sola vegada. Després d’allò, es pensaven que era boig...
I, al cap d’unes setmanes va succeir una cosa que em va impressionar: la vaig tornar a
veure. Estava asseguda al meu escriptori. Al principi no ho podia creure, però
era realitat, així que em vaig carregar de força i valor i vaig aconseguir
poder parlar amb ella. Li vaig poder explicar tot el que havia passat amb els
nostres amics. Ella en part els entenia, perquè sabia que no era normal que
només la pogués veure jo, però aleshores em va explicar el motiu. No era fàcil
entendre per què només la veia jo.
Ella m’estimava, i el seu desig tan gran que tenia
d’estimar-me provocava que jo la pogués veure, que se’m fes visible.
Era la primera vegada que algú em confessava els seus
sentiments; ella m’estimava de veritat.
Van tornar a passar els dies i per fi els nostres
companys van tornar. Aleshores vam decidir trobar-nos al mateix lloc on havia
desaparegut la nostra companya, i llavors...
Jo vaig dir: si ets aquí, demostra-ho, sisplau.
I així fou.
Va moure les fulles dels arbres cap a la mateixa
direcció del vent, i tots els altres van reconèixer que tenia raó i es van
quedar bocabadats.
Encara que ella havia desaparegut sabíem que estava al
nostre costat , i que mai ens deixaria.
T’estimem, Nanami!
DÁNEA P. G.
2n ESO A
EL DIA DE
SANT JORDI, AL MEU COR
Un poema jo escriuré i ple de
somriures jo et veuré.
Un vint-i-tres d’abril, una rosa i un
llibre et regalaré,
però no n’hi haurà prou amb un únic dia.
Una rosa jo vaig veure i de seguida
em vaig recordar de tu;
L’olor d’aquella rosa, era l’olor del
teu rostre...
Aquesta rosa, a tu te la donaré,
però un senzill gràcies no acceptaré!
Et voldré veure amb alegria i
il·lusió,
ple d’esperança i superació.
Un llibre jo vaig comprar i de seguida vaig pensar en tu;
cada vegada que me´l llegia,la
felicitat m’omplia...
Aquest llibre, a tu te’l donaré, però
una simple abraçada no acceptaré!
Et voldré veure amb amor i valentia i
un somriure
que em deixi al cor una goteta
d’amor...
Amb aquest poema acabaré deixant-te
un missatge:
em vas dir que, per enamorar-te, t
´hauria de somriure,
però el problema és que, quan
somrius,
m’enamoro jo...
CELINE R. M.
2n ESO B
CARTA AL MEU ANGELET
Com una fulla d’una flor que cau.
Igual que una gèlida nit de tempesta. Un últim sospir. La suau i càlida carícia
sobre el meu rostre; però mai més.
Cada dia ets més conscient que no
tornarà pas. Però et supera, la teva ànima està trencada en mil veritats. La
gana s’esvaeix. El teu sentit comú perd la raó i no, no hi ha pastilles per a
aquest dolor tan intens i summament obscur. La seva malaltia comença pel seu
cervell i finalitza amb la seva ànima. No, no és diferent; convivim amb ella
constantment.
Potser està darrere teu, o allà
dalt on encara no la pots ni pensar. Però ara, no és així. És davant teu,
emportant-se una ànima que complementava la meva. Observes, calles i una
riallada irònica surt dels meus llavis. Una llàgrima caient per la galta,
apostant per la seva sort. T’asseus, esperes. Res.
El sol va seguint el seu cicle,
la lluna relluent amb la claror del seu reflex. Cada cop més a prop. Ningú
s’absté. L’ocell blau es manifesta en les nostres nits, guiant-la. Les nostres
ànimes per terra i la seva, cada vegada més amunt, desplaçant-se pel cel dels
seus blaus i immensos ulls. Dues roses al seu interior. Un silenci ens
acompanya a tots; ella ja no hi és.
Se’n va; no tornarà aquí. Ja no
hi és. L’aire cada vegada bufa més fort perquè les teves ales puguin volar ben
alt i ens puguis dir adéu des de la teva honradesa i des del teu immens amor al
proïsme.
Que no, que no sóc pas tonta,
tossuda Reina. No hi ha més sucre.
Sóc conscient que el cafè t’agrada ben carregat. El teu amor sempre estarà amb
tu, ho sé, confia en ell. Però m’has de prometre una darrera cosa:
protegeix-nos, ja sigui des de la llunyania, ja sigui des de la proximitat.
Un Adéu satisfactori de la teva Reina per tu, el meu ben estimat
angelet.
Fins aviat.
CLÀUDIA G.
3r A ESO
L’EXPERIMENT
Una dona està a casa seva, sola.
Diverses catàstrofes han provocat que tots els éssers vius hagin mort. És clar,
tots menys ella.
De sobte, quan el silenci
començava a pesar sobre la zona com una tona, van trucar a la porta. La dona es
va quedar quieta i va sentir com cada múscul del seu cos es tensava. El cor se
li va parar i un esgarrifós calfred li va recórrer tot el cos, des dels peus
fins el cap, fent-la tremolar.
Encara amb un mal pressentiment,
va obligar les seves articulacions a moure’s
i, a pas insegur, va arribar a la porta. Es va parar i va escoltar; el silenci
havia tornat. Va obrir la porta i no va veure res.
Va mirar a dreta i no va veure
res més que alts edificis que intentaven tocar el cel, i la silueta dels cotxes
abandonats al final del carrer. Alguns diaris es movien al compàs del vent. No
hi havia ocells, ni gossos, ni tan sols un simple insecte.
Quan va mirar a l’esquerra tampoc
va trobar res d’especial, cap moviment que indiqués que algú hagués passat per
allà en unes quantes hores; sí, exactament quatre hores i quinze minuts des què
la vida havia canviat fins a desaparèixer.
Un conjunt d’epidèmies havia
matat tots els éssers vius, menys a ella. No ho entenia però estava segura que
no estava somiant, estava viva i va decidir entrar a casa seva un altre cop ja
que allà no hi havia ningú.
Va veure al terra una carta. El
destinatari era ella però no indicava qui era el remitent. La va obrir i va
treure la petita nota que hi havia. La va llegir i se li va tallar la respiració.
La carta deia així:
“Benvinguda a l’experiment. A
partir d’avui la seva vida estarà en constant perill. Ha de saber que no és l´
única i que tots lluiten pel mateix: sobreviure. Té dos mesos per demostrar que
mereix viure. Bona sort! Comença en cinc...”
De sobte, el número va canviar a
quatre, després a tres, a dos i a un, però no va arribar a zero. En lloc
d’això, la nota es va fondre en un foc creat per ella mateixa i més tard va
sortir projectada cap al cel, on va acabar per explotar fins quedar-ne en no res.
La dona, que havia estat
observant l’explosió, va mirar cap a tots costats. Ara ho tenia clar, anava a
lluitar per sobreviure, anava a demostrar que ella era forta i que mereixia
viure, perquè només li quedava una cosa i anava a lluitar per ella, per la seva
vida.
ALÍCIA M.
3r B d'ESO
LA CASA DEL POETA
Quan va creuar la pesada porta de
ferro, va sentir que el cor se li encongia. Havia sentit la seva mare parlar un milió de cops d’aquell
indret. Dels jardins de tarongers, de la petita casa blanca que es distingia al
fons... Però, sobretot, l’havia sentit
dir que l’havia habitat. El poeta.
Aquell home que ja feia anys
havia mort –o l’havien matat, com preferia dir ella-. Perquè hi ha una gran
diferència entre ambdues paraules. Sí, l’havien matat. L’havien arrencat de
casa seva, l’havien apallissat, l’havien humiliat, i tot per escriure allò que
pensava. Pretenien fer-lo callar amb armes de foc, quan tota la seva arma havia
estat una ploma i un tros de paper.
Feia molta calor, quan la noia va
creuar la pesada porta de ferro, però quelcom dins ella es gelava amb un ardor
indomable. Ho havia fet, havia arribat fins allà. Ara podia recórrer els
jardins de l’home a qui mai se li esborrava el somriure. Ara podia tancar els
ulls i olorar aquella aroma que el poeta descrivia. Ara podia creuar la pesada
porta de ferro, de fet, ja l’havia creuada. Amb pas ferm, però sense anar de
pressa avançava cap a la petita casa blanca.
Tot estava com s’ho havia
imaginat, tot estava com la seva mare li havia descrit.
El poeta, o el que queda d’una
persona després de la mort, havia ajudat molt la seva mare. Quan les situacions eren
adverses es perdia entre les pàgines dels seus llibres de sonets. A les tardes
fosques d’hivern, recorria llibreries de segona mà intentant salvar algun volum
que trobés el poeta. Ell sempre havia estat allà amb ella. Era a cada pàgina de
cada llibre rescatat d’ésser mullar per la pluja o trepitjat pels venedors que
el menyspreaven per ser massa prim, ja que ells els venien a pes.
Quan la noia va agafar de la seva
bossa el primer llibre del poeta que va
tenir la seva mare, el va acariciar. Va tancar els ulls i va olorar les
pàgines, que feien una estranya combinació a pols i tinta rància provinent de
les anotacions que la primera propietària va fer als marges.
Quan va girar l’estret volum va
contemplar la fotografia del poeta que somreia amb un aire distret. La
fotografia tenia una pèssima qualitat, i el cert era que ell sortia fins i tot
despentinat, però no deixava de tenir el seu encant. Va mirar la fotografia de
nou, aquest cop intentant veure-hi més enllà.
Semblava realment feliç, però
sempre havia sentit dir que era un home que havia patit molt. Quantes persones
amagarien el mal sota un riure en aquell mateix moment? I nosaltres, preses de
la seva mentida, estàvem condemnats a creure’ls.
La jove va aixecar el cap i es va
adonar que ja hi era a la porta de la casa de la Blanca. De prop semblava més
gran, més real, menys idíl·lica.
Mitja hora després que la noia
veiés per primera vegada els jardins daurats per la llum del sol, ja hi eren
tots els visitants, i per tant, ja podien entrar dins de casa.
Quan la senyora que els guiava,
que tenia una piga vora el llavi, va obrir la porta de fusta, va fer un
grinyol, com si s’estigués queixant que li regiressin ferides del passat. Una
olor a tancat li va oprimir el pit. Portava molt més de mitja hora esperant per
entrar a aquella casa. Portava tota una vida buscant aquell moment, i per
alguna raó, quan finalment va succeir, masses emocions s’apoderaven d’ ella com
per poder exterioritzar-ne una de sola.
Es va distanciar del grup, que
s’aglomerava a un racó sentint l’explicació de la guia. Una lleu melodia sonava
de fons. Era un piano. El poeta acostumava a tocar el piano. Va exhalar aquella
barreja d’olors. Va notar com una mica del que quedava del poeta entrava dins
ella.
I va sospirar en veure aquella
fotografia amb marc de plata que hi havia a sobre del piano. Va sospirar i no
va poder evitar que se li posés la pell de gallina.
Era feliç ell, allà. A diferència
de les altres, no estava posada. El poeta era agenollat davant una capsa de
titelles. Al fons es veia un mar de nens. Ell era darrere el petit escenari de
fusta, preparant-se per fer feliços tots
aquells nens, i oblidar, encara que fos per segons, la càrrega que portava sobre
les espatlles.
I ella, la noia, allà. Sola a la
sala d’estar de la casa d’estiu del poeta, sentint els passos dels altres visitants
que pujaven a la planta de dalt. No va poder reprimir que una llàgrima
avergonyida rellisqués de l’interior del seu ull dret, pel costat del nas, per
sobre els llavis i caigués daltabaix sobre el vidre de la fotografia del marc
de plata.
“No ploris, són uns malparits, no
es mereixen les teves llàgrimes”. Podria assegurar que havia sentit al poeta
dir aquella frase dins seu.
El pitjor de tot era que sabia
que tenia raó, però ja era massa tard, potser. I potser no només plorava perquè
una colla de feixistes haguessin afusellat el poeta, sense ni tan sols
demanar-li la documentació. Potser no només plorava perquè haguessin tirat el
cos del poeta des d’un penya-segat del que no se’n sabia la localització,
potser ella plorava també per la seva lluita interna, perquè portava massa
temps aguantant el plor, i perquè havia sentit a la seva mare masses vegades
dir que el poeta l’havia ajudat molt, i perquè potser, i només potser la noia
esperava que fes el mateix amb ella. Perquè en part era culpa seva que pensés
el que un dia ell va dir: que la vida no és noble, ni bona, ni sagrada.
El fet és que quan la guia que
encapçalava la comitiva de visitants va treure el cap per l’escala i la va
veure allà, asseguda al tamboret del piano del poeta, amb la fotografia amb
marc de plata entre les mans i plorant sense consol va decidir entretenir una
estona més al grup a la planta superior.
Va decidir no baixar i fer-lo
fora, encara que anés contra el protocol. Perquè potser, la guia de la piga
vora el llavi l’envejava. Envejava a la noia que en menys d’un quart d’hora
havia connectat amb el poeta, mentre que ella, després de deu anys d’ensenyar
la casa blanca, mai havia tingut una experiència així.
LAURA B.
4t ESO A
COM ES FA UN
POEMA?
Fes obrir els teus ulls,
per veure per on passes,
les línies que tu traces,
de la vida, als teus fulls.
Has de poder sentir,
aquest pur interior,
que no deixa dormir,
fent ple de sa lluentor.
Primer, l’has de rebre,
acollir-lo amb bondat,
escopir-lo al teu marbre,
amb forma de l’estimat.
Ai! Com ens desespera!
Potser fa la trapella,
del paper l’esborrem,
i mai més la trobem.
Amic, què més et queda?
Troba, al fons del teu cor,
si tu busques l’amor
o el guardat a la testa.
Pur, senzill sentiment,
tèrbola sensació,
el ple de l’emoció,
plasmant-hi el pensament.
Vet aquí l’important,
de l’amant, son talent,
de llegenda, l’heroi
d’alegria, son goig.
Res més s’ha de pensar,
desconegut amic,
pots tot lliure rimar,
i d’ànim, fer-te’n ric.
PABLO P.
4t ESO B
