divendres, 24 d’abril del 2015

PREMIS JOCS FLORALS 2015 A PRIMÀRIA

CICLE INICIAL

CARTA A SANT JORDI
Estimat Sant Jordi:
Estàs protegit i jo vull que matis el drac, siguis molt valent i molt fort. Que salvis  la princesa i que salvis els animals i  la gent del poble i que salvis el Rei.
HAROON RAFIQUE DÍAZ
1r  E.P A
CARTA A LA PRINCESA
Estimada princesa:
M’agrades molt, princesa, ets molt guapa, ets preciosa. El drac no t’atraparà perquè Sant Jordi et salvarà. Tindràs una rosa molt bonica de regal i viuràs molt feliç.
M’encantaria poder conèixer-te.
Adéu.
LINA AMIYAR BRAVO

1r  E.P B
SEMPRE EGIPTE
Fa molts i molts anys, a l’Antic Egipte, hi havia els temples. Eren molt i molt grans i es construïen de pedra i es pintaven amb pintura. Només podien entrar els faraons i els sacerdots. Però un esclau va entrar dintre d’un temple i no podia i va trobar un tresor i quan el va trobar, el van enxampar i el van fer fora d’Egipte per sempre més.
Anys més tard, el van anar a buscar i el van perdonar, però li van dir:
 - Et perdonem, però si no ho tornes a fer, d’acord?
- D’acord.
L’esclau va tornar a Egipte perquè el van perdonar però amb una condició: que no podia tornar a entrar al temple.
CLÀUDIA CASTELLS VALERO
2n E.P. A
EL TRESOR DEL RIU NIL
Hi havia una vegada a un poble molt llunyà a prop del riu Nil, era un dia de temps de por i sorolls sospitosos. Tot era fosc i ningú s’atrevia a passar. Un dia un grup de lladres estaven buscant un tresor, van cavar i cavar a la vora del riu Nil. Van notar alguna cosa dura i la van treure, era un tresor ple de joies i monedes. Els guàrdies els van veure i els van tancar a la presó i van escapar i es van emportat el tresor. Catacric, catacrac, conte acabat.
ALEXIA ROMERO ZARAGOZA 
2n B E.P

CICLE MITJÀ


ESPERANÇA
A L’Àfrica hi vivia una família molt i molt pobra, els pares tenien un fill i una filla, no tenien suficients diners per poder donar de menjar a tota la família. Un dia molt calorós, un nen que es deia Diego, passejava per aquell barri i va trobar la casa d’aquesta família tan pobre. De sobte va sortir de la casa una nena. La nena es va apropar a ell i li va dir:
-Hola, com et dius?
-Diego.
-Jo em dic Laura.
En Diego va mirar la casa, tot sorprès, i va dir:
-Per què tens una casa tan petita?
-Perquè som molt pobres, va dir molt trista.
-Jo... us puc ajudar.
-De veritat?
-Sí, de veritat!!
-Què bé, gràcies!!
Van quedar que es trobarien al dia següent al costat de casa la Laura. L’endemà la nena li va presentar la seva família.
Mira, el meu pare es diu Pablo, la meva mare Glòria i el meu germà Oriol.
-Hola, com esteu?
-Bé – va dir el pare.
La Laura havia explicat als seus pares que en Diego els volia ajudar i tota la família estava molt agraïda.
En Diego  va preguntar a la Laura si anava a l’escola i li va dir que no. Ell  va tenir una idea, podria anar a la seva. Li va dir i la Laura estava encantada! Llavors va observar que l’Oriol estava trist i va pensar que potser també voldria anar a l’escola i li va preguntar:
-Tu també vols venir?
-Siiii, és clar que sí!!

Van anar tots tres cap a l’escola, primer van parlar amb la directora, li van explicar la situació dels germans i ràpidament va dir que al dia següent ja podien començar. L’endemà, van anar a l’escola i s’ho van passar d’allò més bé. Quan van arribar a casa  van trobar una nota que deia:
Hola nens, som els vostres pares, els pares d’en Diego ens han ajudat i hem trobat treball, si voleu venir, aquesta és l’adreça, Avinguda de Colom, 197. Ens veiem!
A què esperem?- van dir els nens.
Quan van arribar, van trobar als pares. Estaven molt contents Els van ensenyar el lloc on treballaven. Els nens els van esperar fins que van acabar.
Al dia següent tots van sortir de casa a fer el que els hi tocava: els pares al treball i la Laura i l’Oriol a l’escola.
Va passar un any i ja tenien el que necessitaven, van viure feliços i van menjar anissos!!


FAN CHEN
3r A EP
LA DESAPARICIÓ DELS LLIBRES

Fa molt de temps, en un institut, quan posaven els llibres a les prestatgeries, desapareixien!
Un dia, uns nens estaven buscant els llibres. Pel matí van entrar a una cova secreta que era un laberint.
Anaven buscant fins que un nen els va trobar.... L’equip de nens va dir:
-Trigarem molt a treure tots aquests llibres!
Van sortir del laberint i van reunir a molts nens i nenes per poder rescatar tots els llibres.
Tots els nens i nenes van recuperar els llibres i els van tornar als seus companys.
Des d’aquell dia, mai més va tornar a  desaparèixer cap més llibre.
I conte contat, aquest conte s’ha acabat.


FEDE BERRIO PARRA
3r  E.P  B

LA PORTA DEL FUTUR

Hi havia una vegada, en un bosc molt llunyà, una nena que es deia Marta i estava passejant. Llavors es va trobar una porta màgica, la va obrir i va entrar: era tot igual, però en el futur. Es va trobar una senyora i li va dir:
-Què és aquest lloc?
I la senyora va respondre:
-És el futur. Que t’has perdut, nena?
-No, no m’he perdut.
Van començar a parlar i la senyora li va dir:
- Vols venir a casa meva?
-Sí, m’agradaria molt!
-Doncs acompanya’m.
Van anar totes dues caminant fins a casa i quan van arribar va dir la nena:
-Aquesta casa s’assembla molt a la meva!
I la Marta va dir:
-Com et dius?
-Jo em dic Marta, i tu?
-Quina casualitat! Jo també em dic Marta!
I les dues Martes van estar jugant i explicant-se coses. Quan va arribar la nit, es van acomiadar i la Marta petita va dir:
-Demà tornaré! Adéu!
-Adéu!
El pròxim dia es van trobar al mateix lloc, van fer una volta per la ciutat i es van divertir molt. Van pujar en un cotxe del futur, que era diferent als nostres: no havies de conduir, anava sol,  no pel terra sinó volant, i tenia moltes coses més. La nena va dir:
-És el millor que he fet en la meva vida! Tinc una amiga genial!
Van passar mesos i anys, i quan la Marta petita es va fer gran va tenir tres fills: dues nenes i un nen, que es deien Martina, Anna i Àlex. I la Marta els va explicar les aventures que va tenir quan era petita.

ANNA LLAMAS
4t   E.P. A
PER  ON  PUC  COMENÇAR ?

Jo no sé com fer la meva escriptura!
Al final segur que em surt una caricatura...
I si parlés d’un cargol?
No! Crec que em sortiria un bunyol…
I si parlés d’un cocodril
que està nedant al riu Nil?
I d’alguna fàbrica contaminant?
O d’algun campió triomfant?
I si ho faig a l’Edat Mitjana?
O a l’època romana?
I del futur llunyà...
d’un món molt més enllà ?
Ja ho sé!
Un escrit que parli de com costa
trobar una bona proposta?
El difícil és com començar
i després per on acabar!

                                                                          NOA VERNET
 4t  E.P. B  (Accèssit)




LA CIVILITZACIÓ PERDUDA
Fa molts i molts anys, una illa molt petita de l’Oceà Pacífic estava plena d’animals de tota classe, plantes gegants i petites... però no hi havia cap home, i això era perquè encara no s’havia descobert.
En un lloc més llunyà a l’Oceà Atlàntic, un mariner i la seva tripulació estaven navegant quan de cop i volta va començar una tempesta molt forta. El mariner i la seva tripulació resistien però, una onada gegant va fer que tots caiguessin a l’aigua.
Pel matí tota la tripulació i el mariner es van trobar en una illa.
El mariner per poder-se situar va treure la seva brúixola especial de mariner, va mirar-la i va sospirar:                                                                                                            Òndia, la meva brúixola especial per a mariners està boja!                                              El mariner informà a la tripulació.                                                                                          Tots estaven molt esverats, però el mariner els va calmar.
Poc després van construir una balsa per anar-se’n de l’illa,  però feia massa vent i no van poder.
Al dia següent van construir una cabana amb palla i branques i van començar a recol·lectar fruites.
Un dia el mariner va pujar dalt d’un arbre per agafar fruita quan al mar, va veure uns pirates que comerciaven amb  armes.
La tripulació i el mariner van arrencar a córrer. Per poder-se refugiar, van entrar en una cova.
La tripulació es va fixar en les parets, era increïble!! Hi  havia pintures de prehistòrics, de dinosaures, d’egipcis, de romans, de... Van continuar corrent i van arribar a una cambra molt fosca on hi havia llum, cada vegada que avançaven es feia més gran: era un tresor!. El van agafar i per fi van sortir de la cova.
Més tard van veure un mur gegant i el van travessar per una porta, van al·lucinar! Eren tots els personatges que havien vist.                                                                               Un romà els va mirar i els hi va dir:                                                                                  
-Benvinguts a la civilització perduda, sigueu benvinguts.                                                   -Què voleu que faci per vosaltres?
El mariner va comentar que els havien perseguit pirates. El romà va cridar  un dinosaure perquè els espantés i va funcionar. Tots estaven molt contents fins i tot els  van deixar un vaixell, els  van donar les gràcies i se’n van per l’horitzó.
SALVADOR OLIVA
4t  E.P. B (Accèssit)



PREMIS XIMI-XESCA


CICLE SUPERIOR


EN JOAQUIM I LA NATURA
Hi havia a Barcelona un nen, o més ben dit un noi ,anomenat Joaquim, que estudiava Biologia, però el que més l’il·lusionava de tot l’Univers era la natura.
A casa seva tenia moltíssimes plantes, com ara, roses,tulipes,geranis,pensaments. A totes aquelles plantes les cuidava,les regava...en fi, li agradaven molt. Però les regava massa...
Un  divendres, un divendres qualsevol,quan arribava de la feina,regava les plantes,sopava verdura mentre mirava la televisió i se n’ anava a dormir. Aquella mateixa nit va tenir un malson. Arribava de recollir al seu germà de l’escola i Ahggg! Totes les plantes estaven pansides i les més maques podrides.
-SOCORS ,AUXILI,AJUDEU-ME! -va dir.
Ràpidament va anar al menjador seguit del seu germà per agafar el telèfon...Allò encara va ser pitjor. També les plantes del menjador! Fins i tot les que els havien regalat els seus amics Cristian i la seva germana Mary. Quina desgràcia!
D’un salt es va despertar i quan va anar a esmorzar...
 -Ep! Ja és l’hora? –es va preguntar.
-Sí les 8:00 h -va pensar. Es va adonar que no era un somni, havia passat de debò!
Quan els pares es van llevar li van dir a en Joaquim:
-Sempre t ’hem dit que les reguis menys! Has malgastat unes plantes precioses que ja tenien més de vint anys!
I aquesta història espero que us hagi agradat, però també que us hagi servit per aprendre que si entre tots,tenim cura del medi ambient,no perjudicarem pas a la natura.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!
                                                 
                                                                                                  ÀLEX MARTÍNEZ RIBAS

                                                                                                  5è  E.P  A
LA MÀQUINA DEL TEMPS

Hola, em dic Blanca. Sóc la filla d’un científic molt famós. El meu pare es diu Josep Einstein (el descendent d’Albert Einstein). Ell ha inventat un monopatí que vola per l’aire, una gorra que et porta a qualsevol lloc, unes sabates que et fan córrer 3 km en cinc segons... A mi algun dia m’agradaria inventar una màquina del temps per conèixer  Tutankamon,  Guifré el Pilós i  Colom. El meu pare porta tres anys construint-la i encara no l’ha acabat.
Un dia per la tarda el meu pare va descobrir perquè no li funcionava. Era el mercuri. El mercuri té suficient potència per fer quatre viatges i tornar.
Em vaig posar molt contenta perquè per fi anava a pujar a una màquina del temps. El meu pare i jo vam pujar a la màquina i quan va prémer el botó per anar al passat la màquina va fer: xinc, xanc i... pluf!!! La màquina anava a 500 Km per hora. M’estaven a punt de sortir els ulls i... Pam!!! La màquina va aterrar.
El meu pare i jo vam baixar i ens van trobar en una casa de pagès. Vam amagar la màquina i vam sortir a explorar. Estàvem al  segle XIII, abans de que vingués la pesta. Per evitar que arribés vam anar a parlar amb el rei per avisar-lo de que vindria aquesta malaltia i que vigilés molt les rates i les puces. Ens va escoltar molt atentament i li vam portar tres mil dutxes, i vam llençar al riu la “pastineteja”. Va netejar tot el riu.
Vam veure que a la màquina del temps li faltava combustible per tres viatges més i vam haver de tornar a casa.
Vam agafar la màquina del temps i... xinc, xonc i... PLUF!!! Ja hem tornat al 2015!
El meu pare s’ha fet més famós del que era. Els científics estaven tan contents que li van regalar 100.000€. Què content que estava! I a mi em van escollir per anar a Mart i descobrir les seves llunes.
El meu pare i jo ens ho hem passat d’allò més bé.

MIREIA FONTOVA TORNADIJO
5è EP B

LA NOTA
Era la Mireia
una nena que sempre  reia,
tot el que ella feia
era una meravella.

Fins que un dia,
cantant la seva melodia,
una nota aguda i estrident
li va afectar molt ràpidament.

Ella era molt exigent,
amb si mateixa i amb la gent,
es va desanimar,
res la podia consolar.

Els seus pares preocupats,
les seves amigues al seu costat,
la Mireia tot cridant:
“Fora d’aquí, m’esteu enfadant”

Un vespre ella sopant,
a la vegada tot cantant,
la nota li va sortir malament,
va dir: ja no sóc exigent.

Gràcies a aquella melodia,
li va tornar l’alegria,
per això es convertiria,
en la seva cançó preferida.


LUCÍA BLASCO MURILLO
6è E.P. A


EL POBLE DESTERRAT

Una vegada a l’ Olimp, els tres déus més importants discutien sobre per què no hi havia gent al poble. El que passava és que uns anys enrere, les persones que hi habitaven allà, havien fugit a causa d’uns gossos...
-Gossos ! Joan, això és una ximpleria ,però te n’adones del què dius?
-Jordi , ja sé que és una ximpleria però la meva història és així. D’acord, continuo...
...Els gossos atacaven  la gent ,eren uns animals ferotges.
-Joan, si no vols venir a casa meva perquè està  el meu gos Flafy, només has de dir-m’ho.
- No és per això i, sisplau, deixa’m continuar...
... Tot el poble va haver de fugir cap a altres ciutats, per culpa dels gossos. No van poder emportar-se res , però els problemes només havien fet que començar. Van estar caminant i caminant fins a arribar a les portes d’una majestuosa ciutat emmurallada. En una barra de fusta , hi havia una inscripció ,que deia:
Aquí hi habita el minotaure, així que ves-te’n i no miris enrere.
-Ara sí que comença a ser interessant.
-Gràcies.
Igualment van entrar, però un nen petit anomenat Diego va cridar.
-Que no ho veieu? Aquest és el famós minotaure!”El destrossa-pobles”! “El que mai té por”!
Però no li van fer cas. De cop i volta, un minotaure corpulent de tres metres d’alçada va començar a córrer cap a ells. La gent corria però el minotaure era molt ràpid. Gràcies a Déu, tothom es va salvar i aquella nit es van escoltar uns gemecs.
En Lluís es va aixecar. Acompanyat dels seus amics, van anar cap aquells plors. Quan van arribar, es van emportar una gran sorpresa. Era el minotaure que plorava. Penedit del que feia, i conte contat, conte acabat!



-Però Joan, no l’ has acabat;  m’estàs prenent el pèl, no? Què passarà amb el minotaure i els déus? Has de continuar-lo!
-D’acord!...
La gent va anar cap al sud on hi habitaven dos vells molt amables. Van edificar un nou poble allà dalt.
Els déus van continuar amb la seva vida diària, i conte contat conte acabat.
-Joan molt bé, ara sí que  l´ has acabat!

DIEGO BLASCO MURILLO
6è E.P. B 


PREMIS XIMI-XESCA