CARTA A SANT JORDI
Estimat Sant Jordi:
Estàs protegit i jo vull que matis el drac, siguis molt
valent i molt fort. Que salvis la
princesa i que salvis els animals i la
gent del poble i que salvis el Rei.
HAROON RAFIQUE
DÍAZ
1r E.P A
CARTA A LA PRINCESA
Estimada
princesa:
M’agrades molt, princesa, ets molt guapa, ets preciosa.
El drac no t’atraparà perquè Sant Jordi et salvarà. Tindràs una rosa molt
bonica de regal i viuràs molt feliç.
M’encantaria poder conèixer-te.
Adéu.
LINA AMIYAR BRAVO
1r E.P B
SEMPRE EGIPTE
Fa molts i molts anys, a l’Antic
Egipte, hi havia els temples. Eren molt i molt grans i es construïen de pedra i
es pintaven amb pintura. Només podien entrar els faraons i els sacerdots. Però
un esclau va entrar dintre d’un temple i no podia i va trobar un tresor i quan
el va trobar, el van enxampar i el van fer fora d’Egipte per sempre més.
Anys més tard, el van anar a
buscar i el van perdonar, però li van dir:
- Et perdonem, però si no ho tornes a fer,
d’acord?
- D’acord.
L’esclau va tornar a Egipte
perquè el van perdonar però amb una condició: que no podia tornar a entrar al
temple.
CLÀUDIA CASTELLS
VALERO
2n E.P. A
EL TRESOR DEL RIU
NIL
Hi havia una vegada a un poble molt llunyà a prop del riu Nil, era un dia
de temps de por i sorolls sospitosos. Tot era fosc i ningú s’atrevia a passar.
Un dia un grup de lladres estaven buscant un tresor, van cavar i cavar a la
vora del riu Nil. Van notar alguna cosa dura i la van treure, era un tresor ple
de joies i monedes. Els guàrdies els van veure i els van tancar a la presó i
van escapar i es van emportat el tresor. Catacric, catacrac, conte acabat.
ALEXIA ROMERO
ZARAGOZA
2n B E.P
ESPERANÇA
A L’Àfrica hi vivia una família molt i molt
pobra, els pares tenien un fill i una filla, no tenien suficients diners per
poder donar de menjar a tota la família. Un dia molt calorós, un nen que es
deia Diego, passejava per aquell barri i va trobar la casa d’aquesta família
tan pobre. De sobte va sortir de la casa una nena. La nena es va apropar a ell
i li va dir:
-Hola, com et dius?
-Diego.
-Jo em dic Laura.
En Diego va mirar la casa, tot sorprès, i
va dir:
-Per què tens una casa tan petita?
-Perquè som molt pobres, va dir molt
trista.
-Jo... us puc ajudar.
-De veritat?
-Sí, de veritat!!
-Què bé, gràcies!!
Van quedar que es trobarien al dia següent
al costat de casa la Laura. L’endemà la nena li va presentar la seva família.
Mira, el meu pare es diu Pablo, la meva
mare Glòria i el meu germà Oriol.
-Hola, com esteu?
-Bé – va dir el pare.
La Laura havia explicat als seus pares que
en Diego els volia ajudar i tota la família estava molt agraïda.
En Diego va preguntar a la Laura si anava a l’escola i
li va dir que no. Ell va tenir una idea,
podria anar a la seva. Li va dir i la Laura estava encantada! Llavors va
observar que l’Oriol estava trist i va pensar que potser també voldria anar a
l’escola i li va preguntar:
-Tu també vols venir?
-Siiii, és clar que sí!!
Van anar tots tres cap a l’escola, primer
van parlar amb la directora, li van explicar la situació dels germans i
ràpidament va dir que al dia següent ja podien començar. L’endemà, van anar a
l’escola i s’ho van passar d’allò més bé. Quan van arribar a casa van trobar una nota que deia:
Hola nens, som els vostres pares, els pares
d’en Diego ens han ajudat i hem trobat treball, si voleu venir, aquesta és
l’adreça, Avinguda de Colom, 197. Ens veiem!
A què esperem?- van dir els nens.
Quan van arribar, van trobar als pares.
Estaven molt contents Els van ensenyar el lloc on treballaven. Els nens els van
esperar fins que van acabar.
Al dia següent tots van sortir de casa a
fer el que els hi tocava: els pares al treball i la Laura i l’Oriol a l’escola.
Va passar un any i ja tenien el que
necessitaven, van viure feliços i van menjar anissos!!
FAN CHEN
3r A EP
LA
DESAPARICIÓ DELS LLIBRES
Fa
molt de temps, en un institut, quan posaven els llibres a les prestatgeries,
desapareixien!
Un
dia, uns nens estaven buscant els llibres. Pel matí van entrar a una cova
secreta que era un laberint.
Anaven
buscant fins que un nen els va trobar.... L’equip de nens va dir:
-Trigarem
molt a treure tots aquests llibres!
Van
sortir del laberint i van reunir a molts nens i nenes per poder rescatar tots
els llibres.
Tots
els nens i nenes van recuperar els llibres i els van tornar als seus companys.
Des
d’aquell dia, mai més va tornar a
desaparèixer cap més llibre.
I
conte contat, aquest conte s’ha acabat.
FEDE BERRIO PARRA
3r
E.P B
LA PORTA DEL
FUTUR
Hi havia una vegada, en un bosc molt
llunyà, una nena que es deia Marta i estava passejant. Llavors es va trobar una
porta màgica, la va obrir i va entrar: era tot igual, però en el futur. Es va
trobar una senyora i li va dir:
-Què és aquest lloc?
I la senyora va respondre:
-És el futur. Que t’has perdut, nena?
-No, no m’he perdut.
Van començar a parlar i la senyora li
va dir:
- Vols venir a casa meva?
-Sí, m’agradaria molt!
-Doncs acompanya’m.
Van anar totes dues caminant fins a
casa i quan van arribar va dir la nena:
-Aquesta casa s’assembla molt a la
meva!
I la Marta va dir:
-Com et dius?
-Jo em dic Marta, i tu?
-Quina casualitat! Jo també em dic
Marta!
I les dues Martes van estar jugant i
explicant-se coses. Quan va arribar la nit, es van acomiadar i la Marta petita
va dir:
-Demà tornaré! Adéu!
-Adéu!
El pròxim dia es van trobar al mateix
lloc, van fer una volta per la ciutat i es van divertir molt. Van pujar en un
cotxe del futur, que era diferent als nostres: no havies de conduir, anava
sol, no pel terra sinó volant, i tenia
moltes coses més. La nena va dir:
-És el millor que he fet en la meva
vida! Tinc una amiga genial!
Van passar mesos i anys, i quan la
Marta petita es va fer gran va tenir tres fills: dues nenes i un nen, que es deien
Martina, Anna i Àlex. I la Marta els va explicar les aventures que va tenir
quan era petita.
ANNA LLAMAS
4t
E.P. A
PER ON
PUC COMENÇAR ?
Jo no sé com fer la meva escriptura!
Al final segur que em surt una
caricatura...
I si parlés d’un cargol?
No! Crec que em sortiria un bunyol…
I si parlés d’un cocodril
que està nedant al riu Nil?
I d’alguna fàbrica contaminant?
O d’algun campió triomfant?
I si ho faig a l’Edat Mitjana?
O a l’època romana?
I del futur llunyà...
d’un món molt més enllà ?
Ja ho sé!
Un escrit que parli de com costa
trobar una bona proposta?
El difícil és com començar
i després per on acabar!
NOA
VERNET
4t E.P.
B (Accèssit)
LA CIVILITZACIÓ
PERDUDA
Fa molts i
molts anys, una illa molt petita de l’Oceà Pacífic estava plena d’animals de
tota classe, plantes gegants i petites... però no hi havia cap home, i això era
perquè encara no s’havia descobert.
En un lloc més
llunyà a l’Oceà Atlàntic, un mariner i la seva tripulació estaven navegant quan
de cop i volta va començar una tempesta molt forta. El mariner i la seva
tripulació resistien però, una onada gegant va fer que tots caiguessin a
l’aigua.
Pel matí tota
la tripulació i el mariner es van trobar en una illa.
El mariner per
poder-se situar va treure la seva brúixola especial de mariner, va mirar-la i
va sospirar: Òndia,
la meva brúixola especial per a mariners està boja! El mariner
informà a la tripulació.
Tots estaven molt esverats, però el mariner els va calmar.
Poc després van
construir una balsa per anar-se’n de l’illa,
però feia massa vent i no van poder.
Al dia següent
van construir una cabana amb palla i branques i van començar a recol·lectar
fruites.
Un dia el
mariner va pujar dalt d’un arbre per agafar fruita quan al mar, va veure uns
pirates que comerciaven amb armes.
La tripulació i
el mariner van arrencar a córrer. Per poder-se refugiar, van entrar en una
cova.
La tripulació
es va fixar en les parets, era increïble!! Hi havia pintures de prehistòrics, de dinosaures,
d’egipcis, de romans, de... Van continuar corrent i van arribar a una cambra
molt fosca on hi havia llum, cada vegada que avançaven es feia més gran: era un
tresor!. El van agafar i per fi van sortir de la cova.
Més tard van
veure un mur gegant i el van travessar per una porta, van al·lucinar! Eren tots
els personatges que havien vist.
Un romà els va mirar i els hi va dir:
-Benvinguts a
la civilització perduda, sigueu benvinguts. -Què
voleu que faci per vosaltres?
El mariner va
comentar que els havien perseguit pirates. El romà va cridar un dinosaure perquè els espantés i va funcionar.
Tots estaven molt contents fins i tot els
van deixar un vaixell, els van
donar les gràcies i se’n van per l’horitzó.
SALVADOR OLIVA
4t E.P.
B (Accèssit)
PREMIS XIMI-XESCA
CICLE SUPERIOR
EN JOAQUIM I
LA NATURA
Hi havia a Barcelona un nen, o més
ben dit un noi ,anomenat Joaquim, que estudiava Biologia, però el que més
l’il·lusionava de tot l’Univers era la natura.
A casa seva tenia moltíssimes
plantes, com ara, roses,tulipes,geranis,pensaments. A totes aquelles plantes
les cuidava,les regava...en fi, li agradaven molt. Però les regava massa...
Un
divendres, un divendres qualsevol,quan arribava de la feina,regava les
plantes,sopava verdura mentre mirava la televisió i se n’ anava a dormir.
Aquella mateixa nit va tenir un malson. Arribava de recollir al seu germà de
l’escola i Ahggg! Totes les plantes estaven pansides i les més maques podrides.
-SOCORS ,AUXILI,AJUDEU-ME! -va dir.
Ràpidament va anar al menjador seguit
del seu germà per agafar el telèfon...Allò encara va ser pitjor. També les
plantes del menjador! Fins i tot les que els havien regalat els seus amics
Cristian i la seva germana Mary. Quina desgràcia!
D’un salt es va despertar i quan va
anar a esmorzar...
-Ep! Ja és l’hora? –es va preguntar.
-Sí les 8:00 h -va pensar. Es va
adonar que no era un somni, havia passat de debò!
Quan els pares es van llevar li van
dir a en Joaquim:
-Sempre t ’hem dit que les reguis
menys! Has malgastat unes plantes precioses que ja tenien més de vint anys!
I aquesta història espero que us hagi
agradat, però també que us hagi servit per aprendre que si entre tots,tenim
cura del medi ambient,no perjudicarem pas a la natura.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest
conte ja s’ha fos!
ÀLEX MARTÍNEZ RIBAS
5è E.P A
LA MÀQUINA
DEL TEMPS
Hola, em dic Blanca. Sóc la filla d’un científic molt
famós. El meu pare es diu Josep Einstein (el descendent d’Albert Einstein). Ell
ha inventat un monopatí que vola per l’aire, una gorra que et porta a qualsevol
lloc, unes sabates que et fan córrer 3 km en cinc segons... A mi algun dia
m’agradaria inventar una màquina del temps per conèixer Tutankamon,
Guifré el Pilós i Colom. El meu
pare porta tres anys construint-la i encara no l’ha acabat.
Un dia per la tarda el meu pare va descobrir perquè no
li funcionava. Era el mercuri. El mercuri té suficient potència per fer quatre
viatges i tornar.
Em vaig posar molt contenta perquè per fi anava a
pujar a una màquina del temps. El meu pare i jo vam pujar a la màquina i quan
va prémer el botó per anar al passat la màquina va fer: xinc, xanc i... pluf!!!
La màquina anava a 500 Km per hora. M’estaven a punt de sortir els ulls i...
Pam!!! La màquina va aterrar.
El meu pare i jo vam baixar i ens van trobar en una
casa de pagès. Vam amagar la màquina i vam sortir a explorar. Estàvem al segle XIII, abans de que vingués la pesta.
Per evitar que arribés vam anar a parlar amb el rei per avisar-lo de que
vindria aquesta malaltia i que vigilés molt les rates i les puces. Ens va
escoltar molt atentament i li vam portar tres mil dutxes, i vam llençar al riu
la “pastineteja”. Va netejar tot el riu.
Vam veure que a la màquina del temps li faltava
combustible per tres viatges més i vam haver de tornar a casa.
Vam agafar la màquina del temps i... xinc, xonc i...
PLUF!!! Ja hem tornat al 2015!
El meu pare s’ha fet més famós del que era. Els
científics estaven tan contents que li van regalar 100.000€. Què content que
estava! I a mi em van escollir per anar a Mart i descobrir les seves llunes.
El meu pare i jo ens ho hem passat d’allò més bé.
MIREIA FONTOVA TORNADIJO
5è EP B
LA NOTA
Era la Mireia
una nena que sempre reia,
tot el que ella feia
era una meravella.
Fins que un dia,
cantant la seva melodia,
una nota aguda i estrident
li va afectar molt ràpidament.
Ella era molt exigent,
amb si mateixa i amb la gent,
es va desanimar,
res la podia consolar.
Els seus pares preocupats,
les seves amigues al seu costat,
la Mireia tot cridant:
“Fora d’aquí, m’esteu enfadant”
Un vespre ella sopant,
a la vegada tot cantant,
la nota li va sortir malament,
va dir: ja no sóc exigent.
Gràcies a aquella melodia,
li va tornar l’alegria,
per això es convertiria,
en la seva cançó preferida.
LUCÍA BLASCO MURILLO
6è E.P. A
EL POBLE
DESTERRAT
Una vegada a l’ Olimp, els tres déus més importants discutien
sobre per què no hi havia gent al poble. El que passava és que uns anys enrere,
les persones que hi habitaven allà, havien fugit a causa d’uns gossos...
-Gossos ! Joan, això és una ximpleria ,però te n’adones
del què dius?
-Jordi , ja sé que és una ximpleria però la meva història
és així. D’acord, continuo...
...Els gossos atacaven la gent ,eren uns animals ferotges.
-Joan, si no vols venir a casa meva perquè està el meu gos Flafy, només has de dir-m’ho.
- No és per això i, sisplau, deixa’m continuar...
... Tot el poble va haver de fugir cap a altres
ciutats, per culpa dels gossos. No van poder emportar-se res , però els
problemes només havien fet que començar. Van estar caminant i caminant fins a
arribar a les portes d’una majestuosa ciutat emmurallada. En una barra de fusta
, hi havia una inscripció ,que deia:
Aquí hi habita el minotaure, així que ves-te’n i no
miris enrere.
-Ara sí que comença a ser interessant.
-Gràcies.
Igualment van entrar, però un nen petit anomenat Diego
va cridar.
-Que no ho veieu? Aquest és el famós minotaure!”El
destrossa-pobles”! “El que mai té por”!
Però no li van fer cas. De cop i volta, un minotaure
corpulent de tres metres d’alçada va començar a córrer cap a ells. La gent
corria però el minotaure era molt ràpid. Gràcies a Déu, tothom es va salvar i
aquella nit es van escoltar uns gemecs.
En Lluís es va aixecar. Acompanyat dels seus amics,
van anar cap aquells plors. Quan van arribar, es van emportar una gran
sorpresa. Era el minotaure que plorava. Penedit del que feia, i conte contat,
conte acabat!
-Però Joan, no l’ has acabat; m’estàs prenent el pèl, no? Què passarà amb el
minotaure i els déus? Has de continuar-lo!
-D’acord!...
La gent va anar cap al sud on hi habitaven dos vells
molt amables. Van edificar un nou poble allà dalt.
Els déus van continuar amb la seva vida diària, i
conte contat conte acabat.
-Joan molt bé, ara sí que l´ has acabat!
DIEGO BLASCO MURILLO
6è E.P. B
PREMIS XIMI-XESCA
