dimecres, 25 d’abril del 2018
GUANYADORS/ES DELS JOCS FLORALS A PRIMÀRIA
GUANYADORS/ES DELS JOCS FLORALS A PRIMÀRIA
Us convidem a llegir els seus texts!
CARTA A LA PRINCESA
Estimada
princesa:
Que bé que
Sant Jordi t’ha salvat.
Estic molt
contenta que Sant Jordi t’hagi regalat una rosa.
Tenies por
quan estava el drac? Jo crec que tenies por.
Adéu, Majestat!
KYLIE
KYLIE BELLE RAGASA ESCAÑO
1r A EP
CARTA AL DRAC
Maleït drac:
Jo no podria
ser un drac, perquè no m’agrada ser ferotge com tu, ni portar-me malament.
No m’agrada
treure foc, no m’agradaria ser com tu.
Adéu, drac
maleït, no vull veure’t mai més!
Una puntada
de peu i adéu!
BIEL
BIEL ZAMORANO PALACIO
1r B EP
L’ARBRE DE LA VIDA ANIMAL
Tot va començar en una escola normal i corrent. Un dia
la professora va explicar als nens: Diu la llegenda que hi ha un bosc màgic, un
bosc molt bonic amb aigües de color blau fluix i transparents, boscos verds
fluixos i marrons fluixos i aire fresc amb animals increïbles.
El David, el
Xavi i la Lia eren uns nens de la classe que es reunirien després de l’escola.
La Lia li va demanar a la professora: -m’interessa molt aquesta història del
bosc, ens podries explicar més? – No és un bosc màgic, és un bosc normal- va
dir la professora- però li diuen el bosc màgic perquè a dins hi ha l’arbre
màgic. L’arbre de la vida, sí, això és l’arbre de la vida. El Xavi va
preguntar:- I com acaba la història? – Doncs la història acaba que els nens van
trobar el cor i van salvar la vida animal i van guanyar un trofeu. Quin trofeu?
Un trofeu que es diu el lleó daurat que té forma de lleó i diuen que dóna molt
bona sort a més de ser molt important; però el regal més important està dins
del teu cor. – Com al teu cor? – És salvar la vida animal i per fer una cosa
tan bona ho has de sentir al cor; bé, això és el que diu la llegenda.
Quan es va
acabar la classe, tal com s’havien proposat els nens, van anar a casa de la
Lia, van agafar una bicicleta per a cadascun i es van posar les piles per
trobar el cor.
Quan van
arribar al bosc...- Mireu!- va cridar la Lia- és un paper molt estrany! Oooh,
és un mapa! Yuju, visca! Bé, ara hem de trobar el cor. - Aaah! Què passa? – És
un tirrecs! Aaah! Xavi, ets tu el tirrecs? Ostres, ets tu! – Lleó! plas! Ara
ets un lleó. – Uaau! Un robot gegant! Ara sóc un lleó.- Girat. Aaaah, correu!
Eh, espereu! Jo puc lluitar! Ah, ja, ja!!! –Uaau! L’he derrotat! -Mireu que ha
passat quan el Xavi ha partit per la meitat el robot... És el cor! - A on, a
on! – És aquella pedra verda! La Lia va anar corrents i la va agafar, la va
posar a dins del seu collar i va seguir el mapa per tornar al cor. Quan
portaven mig camí havien de passar per un llac, per sort portaven un inflable
per poder passar i es van trobar un titani. – Aaah! – Deu els va aconseguir una
espasa per a cadascun i van començar a lluitar! – Tinc un pla!- va dir el David
– Li tallarem amb les espases els tentacles i així no tindrà equilibri. Un,
dos, tres, nens al poder, sí!!! El van derrotar i van sortir del llac, es van
endinsar a la selva i... – Què és això? Aaah! Socors! Estic a dintre d’una
planta carnívora! – Tallaré el coll! Ja està! Oooh, és l’arbre màgic! Posaré el
cor! 3, corre, 2, no ser fer-ho, 1, aaah! Bum, pam, pam, bum, pam, pam! Ho he
aconseguit! Bé!!!
Quan els
nens van sortir del bosc els hi van donar un tresor; Era el lleó daurat!!!!!
Van explicar la seva història i van treure un 10!!!
Vet aquí un
gat, vet aquí un gos, aquest conte JA S’HA FOS!!!
LIMULO 664
LIA MURILLO LOZANO
2n A EP
EL XAVI I EL JAVIER
Hi havia una vegada una illa molt llunyana on hi vivia
un nen que es deia Xavi que li agradava cuidar els boscos, era amable i tenia
un amic que es deia Javier. El Xavi vivia en una casa de fusta molt ampla dins
de l’illa.
Un bon dia
va sortir de sota terra un monstre molt rabiós que destrossava tot el que
trobava. La gent de l’illa no sabia què fer però llavors en Xavi es va trobar
moltes llaminadures al terra i va fer un canó que les llançava. Al monstre li
encantaven les llaminadures i llavors va deixar de ser rabiós.
A partir
d’aquell moment, el monstre ja no era rabiós i tots van ser feliços. Vet aquí
un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha fet fosc.
SUPER XIUI
XAVIER MORIMOTO OLESTI
2n B EP
L’AVENTURA DELS GERMANS
Hi havia una vegada dos germans que vivien en una casa
a la muntanya. Un dia estaven jugant a “corre-cuita” i un dels germans va caure
damunt unes branques. Per sort, no es va
fer gaire mal. Els germans van veure una llum que sortia de les branques. La
llum venia d’una flor molt gran, es van acostar, a poc a poc, i van trobar-se
amb un edifici amb un rètol que posava “ESCOLA ENCANTADA”.
A l’escola
hi havia fantasmes, cadires que es movien soles ...
De sobte, es
va obrir la porta i un fantasma els va preguntar:
- Qui sou, vosaltres?
- Som dos germans, i ens diem Miquel i
Andrea.
- Vosaltres, no sou d’aquí, oi?
- No.
- Voldríeu apuntar-vos a l’escola?
- Sííí! - van dir en Miquel i
l’Andrea.
Com que no
podien entrar perquè eren persones, el fantasma els va disfressar de mòmies i
així van poder passar.
A l’entrada
hi havia un rat-penat que els va dir:
- Benvinguts a la nostra ESCOLA
ENCANTADA. Què voleu?
- Doncs... Entrar i aprendre moltes
coses.
- Passeu, passeu - va dir el
rat-penat.
La primera
classe es deia Monster-Mat, era de Matemàtiques, la segona era Fisi-Fantas,
d’Educació Física i moltes més. Vam passar tot el dia allà i vam haver de tornar cap a casa.
El fantasma
estava trist perquè no volia que en Miquel i l’Andrea marxessin. No marxeu!
-els va dir.
Llavors en
Miquel va tenir una idea. Va demanar al
fantasma si podrien tornar qualsevol altre dia i els hi va dir que sí. Tots es
van posar molt contents.
Van ser
feliços i van menjar anissos!
ANDREA
CLÀUDIA TORO TEY
3rA EP
EL NEN I ELS ANIMALS
Fa molt i molt temps hi havia un nen i molts animals.
El nen vivia en un castell que no tenia colors i en el poble tampoc n´hi havia.
El nen estava molt avorrit.
Passaven
dies i més i el nen seguia ben avorrit fins que un dia va tenir una gran idea.
El nen va pensar: “I si surto del castell i vaig al bosc a buscar algú que
m’ajudi a buscar color?
El nen va
sortir del castell i va marxar cap al bosc i va buscar a algú que l’ajudés. Van
passar un dia, dos dies, tres... fins que, per fi, va trobar ajuda. Eren diferents
animals: un os, una guineu, un llop, uns ocells.... i el més interessant era
que podien parlar!
El nen va
preguntar:
- Hola, com us dieu?
Els animals
van respondre:
- Jo, llop, jo, guineueta, jo, os de la pau i nosaltres,
ocellets.
- Voleu ser els meus amics?
- Sííí!
- D’acord, però m’heu d’ajudar -va dir el nen.
Els animals
van contestar:
- Com podem fer-ho?
- El nostre poble està en blanc i negre i el volem de
coloraines.
- Nosaltres sabem com arreglar-ho. – van dir els
animals.
- Coneixem un riu màgic que ho pot posar tot de color.
- A què espereu?
- Som-hi! Hem de passar per un riu, caminar i quan
arribis al bosc, has de dir: “COLORS”! Llavors, tot s’omplirà de colors.
El nen ho va
dir i tot el castell es va omplir de colors, però ... i el poble?
Els animals
van fer màgia agafant una galleda gegant i la van llençar pel poble dient:
“COLORS”!
Aleshores,
tot es va tornar de color i tothom va ser feliç.
Conte
contat, aquest conte s’ha acabat!
ESTRELLA -3
IRENE PAZ VÁZQUEZ
3r B EP
ELS DOS GERMANS INSEPARABLES
Hi havia una vegada una nena que es deia Laia. Vivia
amb el seu pare John i la seva mare Ona. La Laia tenia deu anys i era filla
única. Un dia els seus pares van decidir que volien adoptar un nen. Li van
proposar a la Laia i no li va agradar gens la idea i es va tancar a la seva
habitació. Però els seus pares van adoptar un nen igualment.
L’endemà al
matí va arribar el seu germà adoptat, que es deia Jan i la Laia es va enfadar
molt amb els seus pares. En Jan tenia cinc anys i la Laia s’avorria molt amb
ell.
En Jan anava
creixent i ja tenia vuit anys i la Laia en tenia tretze. Un dia els seus pares
van haver de sortir per anar a un concurs i es van haver de quedar sols.
Aleshores, la Laia es va enfadar molt i es va tancar a l’habitació. Havien
passat tres hores i en Jan va dir a la Laia:
- Juguem a alguna cosa?
Ella va dir
que sí perquè s’avorria.
- I a què juguem? – va respondre la
Laia.
- Tu la pares! – va dir en Jan.
Es van
divertir molt i quan van arribar els pares els van veure jugar junts i es van
emocionar.
La Laia es
va penedir d’aquests tres anys que no havia gaudit amb el seu germà Jan.
Els dos
germans que no es podien ni veure abans, ara són inseparables.
MATOLL
JÚLIA AYMERICH VIDAL
4t A EP
LES AVENTURES DELS AMICS
Hi havia una vegada una colla d’amics que es deien
Chloe, Alex, Niky i Max. Quan vivien les
seves aventures sempre anaven acompanyats del seu gosset “Lucas”. Un dia
van decidir anar d’aventures i van arribar a una cova.
A la cova hi
havia ratpenats i estava molt bruta. De sobte, va desaparèixer el Lucas i tots
es van preguntar:
-
On està el Lucas?
Al moment de
la foscor va aparèixer una bruixa. Després tots van cridar:
-
“La bruixa Margot!!!”
La Chloe va cridar:
-
Bruixa Margot, torna’ns el Lucas!
La bruixa va contestar:
-
Si voleu el Lucas, haureu d’anar a
la piràmide d’Egipte i agafar el tresor.
Es van
decidir a fer-ho. Després van haver d’agafar un avió cap a Egipte. Quan van
arribar, van buscar la piràmide. Com era tan gran, es van perdre. Després van
trobar un mapa i es van dirigir cap al tresor, el van agafar i van tornar un
altre cop a la cova. A continuació li van donar el tresor a la fada Margot i la
fada els va tornar en Lucas. La Chloe, la Niky, l’Àlex i en Max es van posar
molt contents de tornar a veure en Lucas i el van abraçar i li van fer molts
petons.
Tots es van
quedar a dormir a casa de la Chloe. Volien fer una guerra de coixins, però a
mitja nit, jugant, es van quedar tots adormits a terra. Es va despertar la
Chloe, va agafar una manta i els va tapar a tots. Després, el Lucas es va
quedar a casa seva vigilant.
Conte
contat, conte acabat!!
CLARA
SALMA GARCÍA GONZÁLEZ
4t B EP
L’ESTRELLA NINETA
Hi havia una vegada una estrella molt bonica que
plorava i plorava tan fort i sorollós que s’escoltava per tot el cel. La lluna, que estava per allà, li va dir:
-
Per què plores?
-
És que estic molt trista perquè
totes les estrelles es riuen de mi i diuen que no faig la llumeta tan forta i
brillant com elles.
-
Ah, sí? – va dir la Lluna.
I va agafar
i va fer unes giravoltes sobre si mateixa, fent la llum més forta que s’hagi
vist mai.
-
Fiu, fiu, fiu!!!
I va fer
venir totes les estrelles del cel. I quan les va tenir totes juntes, va dir més
alt que quan el gall canta pel matí:
-
A partir d’ara mai més ningú riurà
de l’Estrella Nineta, perquè jo li donaré llumeta i serà l’estrella que
brillarà més de tot el cel.
Per això,
sempre que miris cap al cel veuràs una estrella que brilla més que totes les
altres, i es diu Estrella Nineta.
I catacrac,
catacrac, aquest conte s’ha acabat.
GANSG
GABRIEL SANS DE CASTRO
5è A EP
EL RETORN DE CLEOPATRA
Hi havia una vegada una nena a qui agradaven molt els
egipcis i es deia Cleopatra, però els seus amics li deien Cleo. Els seus pares
es deien Mark i Maria.
Com que els
pares sabien que a la seva filla li encantava Egipte, un any, a l’estiu, van
voler passar totes les vacances allà; o això és el que ells pensaven...
Quan van
arribar, la Cleo no es creia que estava a Egipte: hi havia cases com la seva,
edificis alts, etc. Ella s’imaginava més un desert amb piràmides.
De cop i
volta, van veure una piràmide i hi van entrar, però era una botiga. Llavors va
preguntar al caixer:
-
Hola, on són les piràmides i el
desert?
El caixer va
respondre:
-
Hola, com et dius?
-
Em dic Cleo, Cleopatra - va dir la
nena.
-
Jo em dic Isaac. Segueix-me!
La Cleo el
va seguir fins a una habitació darrera la botiga, i va obrir una porta. En va
sortir molta claror i una ràfega de vent. Quan va obrir els ulls, la nena va
veure per fi el desert d’Egipte. De cop va veure una llum i semblava que la
cridés.
La Cleo va
preguntar a l’Isaac:
-
Ho sents?
-
El què? - va preguntar-li,
encuriosit.
La Cleo es
va quedar parada: només el sentia ella, i cada cop la cridava més fort. Va
entrar al desert i llavors el va veure: l’objecte que la cridava era un
cilindre d’or. En agafar-lo, va caure un papir que posava que, a l’Edat
Contemporània, Cleopatra tornaria i tindria 12 anys. Va agafar l’escrit i se’n
va anar corrent fins a la porta, de tornada, però no va poder obrir-la.
L’Isaac li
va explicar que, travessant el desert, dins la piràmide de Cleopatra hi havia
una porta igual que la de la botiga, i des d’allà podria tornar.
Quan va
entrar a la piràmide, després d’hores de caminar, el cilindre d’or es va
il·luminar. Però ella no es va adonar i va seguir. De sobte va escoltar un
soroll: semblava un exèrcit de soldats.
-
No són soldats, no, sinó mòmies! –
va dir espantada.
Una mòmia la
va agafar del braç i unes altres la van envoltar i la van vestir com
l’autèntica Cleopatra. Amb el llum del cilindre d’or va poder veure la porta,
però en intentar marxar les mòmies la van retenir.
I ella va
dir:
-
Jo no puc ser la vostra faraona: soc
una nena!
Llavors va
tenir una idea:
-
Jo seré la vostra faraona, però no
viuré a la piràmide, sinó a la ciutat, d’acord?
Les mòmies
van assentir i van deixar-la anar.
En travessar
la porta, la Cleo es va poder abraçar altre cop amb els seus pares i amb
l’Isaac.
I així va
ser com, a partir de llavors, va ser una nena i una minifaraona.
IXEL
ALEXIA ROMERO ZARAGOZA
5è B EP
MISSATGES PERDUTS
Hola, em dic
Sara. Soc africana i tinc 12 anys. Ara visc a Barcelona amb els meus pares, i
no tinc germans. Vaig a una escola i tinc amics i amigues com tots. En fi, soc
una nena normal, o això és el que pensava abans de viure aquesta gran
aventura...
Bé, tot va
començar al principi de curs, tothom era nou, ja que a l’ESO anàvem a una altra
escola. El primer dia, va estar bé, tenia els meus amics habituals, però hi
havia molta gent que no coneixia, llavors vaig decidir anar a parlar amb altres
persones i va resultar que la majoria eren bastant simpàtics. Però hi va haver
un nen que em va caure especialment bé, es deia David, i ens vam fer amics
ràpidament. A classe, la professora va notar que estàvem dividits en grupets i
que no ens coneixíem massa. Aleshores va decidir que tots hauríem de fer un
treball sobre la nostra infància i algunes dades sobre nosaltres. A mi, no em
va semblar bé ni malament, però és el que tocava.
Quan vaig
arribar a casa, vaig començar a pensar en com ho volia fer. Vaig tenir moltes idees,
però vaig optar per realitzar-ho en una cartolina, perquè volia fer-ho bé, però
no molt complicat. Vaig preguntar a ma mare si sabia on eren els àlbums de quan
jo era petita. Ella va pujar a les golfes, s’hi va estar una llarga estona i em
va cridar dient:
-Sara,
ajuda’m, que aquesta caixa pesa molt!
La vaig
ajudar i després de baixar-la, la vam obrir. També vam netejar amb compte els
àlbums de dins. S’havia fet tard, i vaig ajudar la mare a fer el sopar. Després me’n vaig anar a dormir. No
tenia son, vaig intentar dormir, però no podia. Ja eren les dotze, llavors és
quan vaig decidir aixecar-me, agafar un àlbum i mirar algunes fotografies. La
veritat és que em va agradar el que vaig veure i vaig començar a escollir
algunes imatges, les que més m’agradaven. A l’acabar l’àlbum ja tenia son i em
vaig adormir.
Al dia
següent no hi va haver res gaire especial, el mateix del dia anterior. En
arribar a casa em vaig posar amb el treball. Els altres àlbums també van ser
bonics i per culpa d’això se’m van acabar molt ràpid, quan vaig mirar la capsa
només en quedava un. Quan el vaig obrir em va decebre una mica, perquè estava
buit. Vaig passar les pàgines amb l’esperança de trobar alguna cosa, però no va
passar. Em vaig adonar que encara quedava una pàgina. En passar-la, vaig trobar
un sobre petit amb el meu nom. Això va fer que estigués nerviosa i sorpresa,
una mica confosa, però el vaig obrir amb por, i era una carta:
Estimada
Sara,
Encara que
no ho creguis soc la teva mare. Segurament ara estaràs confosa i tindràs molts
dubtes, però espero que això te’n resolgui algun.
Quan et vaig
tenir em vaig posar molt contenta, però vull que sàpigues que tens una germana
bessona. Es diu Thalia. Jo era massa jove per cuidar-vos, i tenia problemes
econòmics. És per això que us vaig deixar en una casa. Va ser una decisió
difícil, però era el millor per a vosaltres. Si no estàs massa enfadada, i vols conèixer la teva bessona,
ves al parc de la Ciutadella el 14 de setembre del 2018, a les 00:30h i cava un
forat al terra. Allà hi trobaràs alguna cosa.
Estava de
pedra, era justament aquell dia, em queien unes llàgrimes tan grosses com
cigrons. En tranquil·litzar-me, em vaig posar a pensar. No sabia si anar, però
tenia la sensació de que seria veritat, i si no ho feia, me’n penediria. Al
final vaig decidir anar. D’amagat vaig fer la motxilla per anar-me amb tot el
necessari. Després la “mare” em va cridar per anar a sopar i jo li vaig fer
cas. Me’n vaig anar a la meva habitació dient-li als “pares” que dormiria
aviat, però en realitat m’escaparia.
Faltava
només una hora per a les 00:30 i vaig anar a l’habitació del ‘’pares’’ per
comprovar que s’havien adormit i em vaig escapar silenciosament de casa. En ser
fora ja estava corrent cap al parc de la
Ciutadella, així que vaig arribar de seguida. Quan vaig arribar hi havia una
nena exactament igual que jo, estava al·lucinant. Vaig comprovar que no hi
hagués cap mirall, i no hi havia cap.
-Hola, tu
deus de ser la Sara. Jo soc la Thalia.
-Sí, soc jo.
Es va fer un
silenci incòmode i llarg com un dia sense pa. Finalment, vaig preguntar:
-Per què
estàs aquí?
-Crec que
pel mateix que tu, o sigui, vaig rebre una carta de la nostra mare.
-Sí, no tinc
més remei, ja que et tinc aquí mateix, m’ho hauré de creure.
-Doncs
comencem amb el que cal fer. Cavem un forat.
I vam
començar a cavar un forat al terra. No vam trigar gaire en trobar una capseta
amb un paper dins que deia:
Moltes
gràcies per haver-me fet cas, segurament us haureu sorprès al veure-us, però la
següent pista és: al llac de Banyoles, l’arbre més gran.
-Què dius!
Al llac de Banyoles? Si això està molt lluny!
-Para, Sara,
no ajuda que et posis així.
-D’acord,
doncs, què fem?
-La veritat
és que no ho sé. Però, és igual. Dormim, que, sinó, demà no podrem seguir.
Ens vam
posar a dormir i a l’endemà ens va despertar el sol que ens donava a la cara.
En despertar-nos, les dues ens vam posar a pensar com hi aniríem. Tant, que
quasi ens surt fum del cap! Però de cop, una veu ens va tallar els pensaments i
va dir:
-Hola, Sara!
Qui és aquesta? És la teva bessona? T’ho deus de passar genial!
Era en
David, el nen que em va caure tan bé el primer dia de l’escola. Li vaig
respondre:
-Hola,
David. Sí, és la meva bessona i, abans que ho preguntis, no et puc dir res més.
Jo sabia que
ell tenia moltes preguntes, però era tan bon amic que no en va fer cap.
-Què feu
aquí?
-Hem d’anar
a Banyoles, però no sabem com.
-Si voleu,
us puc comprar dos bitllets cap a Banyoles.
-De veritat,
gràcies!
Va ser
l’amic més comprensiu del món i ens va comprar els bitllets i se’n va anar. I
nosaltres ja podíem seguir amb la nostra missió. Vam anar cap a l’estació i vam
pujar al tren corresponent.
No vam trigar gaire en arribar, i de seguida
vam anar cap al llac. Just arribar, vam observar que hi havia un petit bosc al
final del llac. No sabíem com arribar, aleshores vam veure que hi havia una
barqueta de rems. La vam empènyer cap al llac i ens vam pujar i jo vaig
començar a remar fins a l’altre costat. En apropar-nos, vam veure l’arbre. Era
el més gran i destacava molt, era alt com un sant Pau amb unes fulles verdes de
diferents colors que feien olor d’ herba fresca. Ens vam fixar que l’arbre
tenia un forat i dins un paper que hi posava:
“Felicitats!
Ja esteu gairebé al final, només us falta aquesta pista per trobar-nos, però no
serà pas fàcil: 4n3u 4 l4 C0574 8r4v4, 4l f1n4l d3 l4 9l47j4”
-Què dimonis
és això? Som tan a prop del final i passa això? No pot ser!
-Tranquil·litza’t,
que sempre et poses així. I, si en lloc d’enfadar-te, penses què pot ser?
-D’acord,
deixa’m el paper.
La Thalia
me´l va donar i em va recordar una cosa de matemàtiques. Llavors vaig recordar
que a classe ho havíem fet i li vaig dir:
-Ja sé què
és! És un enigma, a classe ho vam fer. Els números substitueixen les lletres, per
tant, el missatge seria:” aneu a la Costa Brava, al final de la platja”.
-És veritat!
Com ets, de llesta, però com hi arribarem?
-Tinc una
idea de bomber, que vaig pensar abans, quan érem al parc. Potser no t’agrada,
però podem ballar o cantar perquè ens donin diners.
-Sí! Però
millor ballem, que se’m dona millor. Abans anava a una escola de dansa...
Vam començar
a inventar-nos una coreografia, la vam acabar bastant ràpid gràcies a la
Thalia, i justament va ser començar a ballar que tots els turistes que passaven
per allà es van acostar a nosaltres a veure’ns. No vam trigar gaire en
aconseguir el que necessitàvem, i de seguida vam comprar els bitllets de tren.
Com l’última vegada, vam córrer cap al tren i ens hi vam pujar. Encara que el
trajecte era curt, se’m va fer molt llarg.
En arribar, ens vam dirigir cap al final de la
platja, tal com deia la nota. A mesura que tiràvem cap al final, em vaig adonar
de que cada vegada hi havia menys gent. En arribar, vam trobar una casa blanca,
vam trucar a la porta i esbrineu qui ens
va obrir: els nostres pares!
No vam
dubtar en abraçar-los fortament i encara que estiguéssim contentes, una
llàgrima va regalimar per la nostra cara. En aquell moment vaig comprendre que
ho feia perquè ens havia costat molt arribar: vam haver de viatjar molt i
treballar en equip, però tot això va pagar la pena!
ARAS
FAN CHEN
6è A EP
UNA VIDA INFELIÇ
Un dia els
nens s’estaven burlant de mi, em deien “Que baixeta, és com una formiga!” o “és
horrible”. Es reien i reien, i em vaig deprimir molt. L’Aina quan ho va
escoltar va venir corrents a defensar-me i va dir:
-Us heu
colpejat el cap o què? Per què tracteu la Wendy així?
Els nens,
avergonyits, se’n van anar i li vaig agrair a l’Aina, que em va dir:
-Wendy, tu
també... Hauries de defensar-te!
Va sonar el
timbre, em vaig anar sola a casa i ben deprimida em vaig seure al banc. Em vaig
adormir. Va passar una cosa impressionant! M’havia traslladat a un poble màgic,
a un poble tranquil. Anava passejant però no vaig trobar ni una ànima, fins que
vaig trobar una casa, una casa molt antiga i petita, hi vaig entrar i em vaig
estirar al llit. Vaig descansar, i en despertar-me, vaig veure una dona de
mitjana edat que em va dir:
- Tens gana?
En veure-la
no tenia por, sinó tot el contrari I li vaig respondre:
- Sí, tinc
molta gana.
Quan estava
cuinant em va preguntar moltes coses, com saps com havia arribat allà, el meu
nom... Li vaig respondre totes els dubtes que tenia. En acabar, em va donar una
sopa boníssima, i em va dir:
- Així que
et dius Wendy i no saps com has vingut, oi?
- Sí, - li
vaig respondre.
-Doncs et
puc explicar com has arribat aquí. Totes les persones que se senten
desgraciades arriben aquí, jo soc
l’encarregada de donar alegria i transformar les vides desgraciades en vides
plenes de felicitat.
Molt
contenta, li vaig dir:
- Si us
plau, ajuda’m!
Em va
tranquil·litzar, em va explicar que hauria d’anar una mica mes enllà fins una
muntanyeta, on hi hauria una persona esperant-me. Em vaig acomiadar de la dona,
i vaig anar rumb a la muntanyeta. Era a uns setze metres de la casa, hi vaig
arribar fàcilment, i era cert, em vaig trobar un senyor. Un senyor ben estrany
que em va guiar fins a una cova on hi havia un cofre. El senyor em va dir:
- Obre el
cofre i trobaràs el que busques.
I així ho
vaig fer, vaig obrir el cofre però...estava buit! Em vaig posar molt nerviosa,
li vaig preguntar al senyor, però no em saber respondre. Vaig anar fins a la
casa, però la dona tampoc em va saber respondre; vaig anar corrents i corrents
fins que vaig arribar al punt de partida i em vaig trobar un nen petitó que em va
dir:
- Jo sé el
que busques: asseu-te al lloc on ha començat tot.
Vaig fer-li
cas i em vaig asseure; en un tres i no res, vaig estar al banc un altre cop i
em vaig estranyar molt. Però tot i així vaig pensar que era un somni i em vaig
tornar a casa. Vaig sopar i em vaig anar al llit. Vaig somiar una cosa
raríssima: hi havia una mena d’esperit que repetia i repetia: “ Tu has de ser
com ets!” Em vaig despertar i ja eren les vuit del matí, i com cada dia, havia
d’anar a l’escola. En arribar, vaig pensar en el somni i em vaig dir:
- Ho faré:
seré jo mateixa!
I així ho
vaig fer cada dia, i em vaig trobar una sorpresa! Tots em tractaven millor, a
tots els hi queia bé. Per fi ho vaig entendre: cadascú és especial, siguem com
siguem, hem de ser nosaltres mateixos!
Un bon dia,
quan estava amb la colla , Felip es va apropar i tot d’una, em va dir:
- M’agrades!
Alguns
estaven xiulant i cridant, però alguns van fer una cara estranya, i jo li vaig
mostrar un somriure i de segur que ho va entendre.
UNA ROSA MOLT ESPECIAL
LIRA ZHANG
6è B EP
JOCS FLORALS AULA D'ACOLLIDA
VIATGE DINS
D’UN LLIBRE
Hola! Em dic Marc. Soc un nen de
quart. I ara us explicaré una cosa que em va passar ahir.
- Desperta, Marc
! Que arribes tard al col·le ! Va dir la mare.
- Sí, mare, li
vaig respondre, i en un tres i no res, ja estava a punt d’anar al col·le. Tot
seguit vaig anar cap a l’escola i vaig entrar a la classe.
- Agafeu cadascú un llibre per llegir! Va dir la mestra.
Jo vaig agafar un llibre que es deia: EL CAVALLER SANT
JORDI perquè m’agraden molt els llibres de cavalleries i vaig començar a llegir
...
Quan estava pel capítol cinquè del llibre va sortir una
llum tan brillant que no podia veure res. Aleshores va aparèixer una mà, em va
agafar i em va estirar cap a dins del llibre.
- On soc? Vaig preguntar.
- Ets a dins del llibre. Va respondre una veu.
Llavors vaig sentir un soldat que cridava:
-On eres, cavaller? El drac està arribant al poble!
Tot sorprès, vaig
pensar:
- Com? Soc jo, el cavaller Sant Jordi?
- Què et passa, cavaller? Va preguntar el soldat.
- No res. Vaig
respondre.
- Doncs... Va, ràpid, cavaller ! Que el drac està atacant
el poble.
- On està ? Vaig preguntar.
- A la granja.
Tres minuts després em va portar les armes i el cavall.
Vaig muntar al cavall i vaig lluitar amb el drac i es va morir. Aleshores va
sortir una llum i em va portar a la classe i vaig veure que els companys i la
mestra em buscaven.
EL DRAC ESCRIPTOR
ZHE XI YE
AULA D’ACOLLIDA
ROMA I ANGLATERRA
Hi
havia una vegada un grup de romans que vivia en una ciutat d’Itàlia. Eren cinc
i es deien: Marc, Lluís, Carles, Martí i Robin. Eren guerrers que atacaven
Anglaterra.
Un
dia, en Marc va saber que Anglaterra atacaria Roma i va dir:
-
Lluís!
Lluís! Lluís! Demà Anglaterra atacarà Roma!
Un
dia després, el grup es va preparar amb les seves armes i tres dies després, el
grup va atacar, però el grup d’Anglaterra va guanyar. Un mes després
l’Anglaterra va dir que atacaria Roma una altra vegada. En l’atac van quedar
atrapats en una cova. El grup va pensar en com escapar i en Marc, Lluís,
Carles, Martí i Robin ho van aconseguir i van atacar amb totes les seves forces,
però a en Carles li van donar un cop de pedra. Al final la guerra va acabar i
el grup de Roma va guanyar, però el seu amic Carles es va morir.
Conte
contat, aquest conte s’ha acabat.
EL GUERRER ESCRIPTOR
EZEQUIEL VALDEZ VIDAL
AULA D’ACOLLIDA
VULL VIURE
DALT DELS NÚVOLS
M’agradaria viure
dalt dels núvols.
Veure tota la ciutat,
ballar amb la lluna i les estrelles,
fer una caseta i
convidar els meus amics.
M’agradaria viure
dalt dels núvols.
Veure tota la ciutat :
Oh! El gatet de la veïna
s’ha escapat!
El mercat està tancat.
M’agradaria viure
dalt dels núvols.
Ballar amb la lluna i les estrelles,
i portar un vestit ben bonic.
M’agradaria viure
dalt dels núvols.
Fer una caseta amb llaminadures i galetes.
Convidar els meus amics:
L’Anna, l’Oriol i el Marc,
i fer una gran festa
amb alegria i amistat.
M’agradaria viure
dalt dels núvols.
I des de la meva caseta,
veure la gent
conviure amb pau i felicitat.
LA SOMIATRUITES
HUAI YU YE
AULA D’ACOLLIDA
L’ANNA I LES FLORS
L’Anna és una nena que té set anys i li agraden les
flors. Al costat de casa seva hi ha una plaça molt gran amb moltes flors, però
no hi va mai.
Un matí la seva mare li diu:
- Anna, vols sortir a passejar?
L’Anna va respondre:
- Sí, però a on anirem? Podem anar a la plaça de les
flors?
La mare va contestar:
- D’acord.
Quan estaven a la plaça, l’Anna li va dir :
- Mama, mira quines flors tan boniques!
-Sí, són molt boniques! Li va respondre la mare.
L’Anna va
dir el color de totes les flors: vermell, groc, rosa, blau, taronja, verd,
lila...
L’Anna les va olorar i tocar una estona.
Quan
tornaven cap casa va preguntar:
- Mama
podem anar cada dia dues vegades a la plaça de les flors? Al matí i la tarda!
- D’acord!
L’Anna es
va posar molt contenta. A la tarda, quan va sortir de l’escola, la mare li va
donar un entrepà i un suc de taronja de camí cap la plaça de les flors. La mare
es fer unes fotos. Quan van ser les sis va arribar una jardinera regar les flors
i la Anna es va fer amiga de la jardinera. Cada dia es trobaven i miraven i
regaven les flors. Un bon dia la jardinera no va venir i la Anna va preguntar i
va saber que la jardinera estava malalta. L’Anna va regar les flors tots els
dies i quan va tornar la jardinera les
flors estaven molt cuidades i la
jardinera posa molt contenta.
YANG YING
XINMAN
JI
AULA
D’ACOLLIDA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)