ROSERVISION

BENVINGUTS A LES OBRES DE TEATRE DE 5È

Un dia molt especial: Santa Maria Micaela a EP i EI

Avui ha sigut un dia molt especial a l'escola: hem celebrat la festivitat de la nostra fundadora, Santa Maria Micaela, dona de gran empenta i un gran sentit social. 

Hem realitzat diferents activitats durant tot el dia, tot en honor a la nostra fundadora!!

Un dia molt especial! from coordinacioprimaria

SANTA MARIA MICAELA 2018 a l'ESO

Avui és festa grossa a l'Escola. Celebrem el dia de Santa Maria Micaela, la nostra fundadora. Hem començat el dia recordant la seva vida i la seva gran tasca. Tot seguit ens hem posat a fabricar un agafa-somnis per poder ser conscients de les coses que volem millorar cada dia i recordar aquest dia. Ens hem esforçat al màxim per que quedés ben bonic. Veureu una imatge de com ens ha quedat. 

A segona hora tota l'ESO s'ha reunit a l'església per celebrar l'acte matemàtic anual. S'han repartit els premis als guanyadors de Pangea, les proves Cangur i el concurs de fotografia matemàtica. Ha estat molt emocionant!

Després del pati tota l'Escola s'ha reunit al pati vermell per celebrar tots junts aquest dia tan bonic. Hem recordat a Santa Maria Micaela i hem cantat i ballat la cançó  "A ti quiero yo en mi obra" que parla sobre ella. 

Més tard hem gaudit dels partits classificatoris pel campionat de final de curs!

Aquí teniu unes imatges amb les que veureu com ens ho hem passat de bé!

/Maria I. i Laia B 2n ESO

Sant Jordi, un dia molt especial!

PREMIS XIMIXESCA

GUANYADORS/ES DELS JOCS FLORALS A PRIMÀRIA

GUANYADORS/ES DELS JOCS FLORALS  A PRIMÀRIA

Us convidem a llegir els seus texts!

 

CARTA A LA PRINCESA

Estimada princesa:

 

Que bé que Sant Jordi t’ha salvat.

Estic molt contenta que Sant Jordi t’hagi regalat una rosa.

Tenies por quan estava el drac? Jo crec que tenies por.

 

 Adéu, Majestat!

KYLIE

KYLIE BELLE RAGASA ESCAÑO

1r A EP

 

CARTA AL DRAC

 Maleït drac:

Jo no podria ser un drac, perquè no m’agrada ser ferotge com tu, ni portar-me malament.

No m’agrada treure foc, no m’agradaria ser com tu.

Adéu, drac maleït, no vull veure’t mai més!

 

Una puntada de peu i adéu!

 

BIEL

BIEL ZAMORANO PALACIO

1r B  EP

 

L’ARBRE DE LA VIDA ANIMAL

 

Tot va començar en una escola normal i corrent. Un dia la professora va explicar als nens: Diu la llegenda que hi ha un bosc màgic, un bosc molt bonic amb aigües de color blau fluix i transparents, boscos verds fluixos i marrons fluixos i aire fresc amb animals increïbles.

El David, el Xavi i la Lia eren uns nens de la classe que es reunirien després de l’escola. La Lia li va demanar a la professora: -m’interessa molt aquesta història del bosc, ens podries explicar més? – No és un bosc màgic, és un bosc normal- va dir la professora- però li diuen el bosc màgic perquè a dins hi ha l’arbre màgic. L’arbre de la vida, sí, això és l’arbre de la vida. El Xavi va preguntar:- I com acaba la història? – Doncs la història acaba que els nens van trobar el cor i van salvar la vida animal i van guanyar un trofeu. Quin trofeu? Un trofeu que es diu el lleó daurat que té forma de lleó i diuen que dóna molt bona sort a més de ser molt important; però el regal més important està dins del teu cor. – Com al teu cor? – És salvar la vida animal i per fer una cosa tan bona ho has de sentir al cor; bé, això és el que diu la llegenda.

Quan es va acabar la classe, tal com s’havien proposat els nens, van anar a casa de la Lia, van agafar una bicicleta per a cadascun i es van posar les piles per trobar el cor.

Quan van arribar al bosc...- Mireu!- va cridar la Lia- és un paper molt estrany! Oooh, és un mapa! Yuju, visca! Bé, ara hem de trobar el cor. - Aaah! Què passa? – És un tirrecs! Aaah! Xavi, ets tu el tirrecs? Ostres, ets tu! – Lleó! plas! Ara ets un lleó. – Uaau! Un robot gegant! Ara sóc un lleó.- Girat. Aaaah, correu! Eh, espereu! Jo puc lluitar! Ah, ja, ja!!! –Uaau! L’he derrotat! -Mireu que ha passat quan el Xavi ha partit per la meitat el robot... És el cor! - A on, a on! – És aquella pedra verda! La Lia va anar corrents i la va agafar, la va posar a dins del seu collar i va seguir el mapa per tornar al cor. Quan portaven mig camí havien de passar per un llac, per sort portaven un inflable per poder passar i es van trobar un titani. – Aaah! – Deu els va aconseguir una espasa per a cadascun i van començar a lluitar! – Tinc un pla!- va dir el David – Li tallarem amb les espases els tentacles i així no tindrà equilibri. Un, dos, tres, nens al poder, sí!!! El van derrotar i van sortir del llac, es van endinsar a la selva i... – Què és això? Aaah! Socors! Estic a dintre d’una planta carnívora! – Tallaré el coll! Ja està! Oooh, és l’arbre màgic! Posaré el cor! 3, corre, 2, no ser fer-ho, 1, aaah! Bum, pam, pam, bum, pam, pam! Ho he aconseguit! Bé!!!

Quan els nens van sortir del bosc els hi van donar un tresor; Era el lleó daurat!!!!! Van explicar la seva història i van treure un 10!!!

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte JA S’HA FOS!!!

 

LIMULO 664

LIA MURILLO LOZANO

2n A EP

 

 

EL XAVI I EL JAVIER

 

Hi havia una vegada una illa molt llunyana on hi vivia un nen que es deia Xavi que li agradava cuidar els boscos, era amable i tenia un amic que es deia Javier. El Xavi vivia en una casa de fusta molt ampla dins de l’illa.

Un bon dia va sortir de sota terra un monstre molt rabiós que destrossava tot el que trobava. La gent de l’illa no sabia què fer però llavors en Xavi es va trobar moltes llaminadures al terra i va fer un canó que les llançava. Al monstre li encantaven les llaminadures i llavors va deixar de ser rabiós.

A partir d’aquell moment, el monstre ja no era rabiós i tots van ser feliços. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha fet fosc.

 

SUPER XIUI

XAVIER MORIMOTO OLESTI

2n B EP

 

 

L’AVENTURA DELS GERMANS

 

Hi havia una vegada dos germans que vivien en una casa a la muntanya. Un dia estaven jugant a “corre-cuita” i un dels germans va caure damunt unes branques.  Per sort, no es va fer gaire mal. Els germans van veure una llum que sortia de les branques. La llum venia d’una flor molt gran, es van acostar, a poc a poc, i van trobar-se amb un edifici amb un rètol que posava “ESCOLA ENCANTADA”.

A l’escola hi havia fantasmes, cadires que es movien soles ...

De sobte, es va obrir la porta i un fantasma els va preguntar:

-       Qui sou, vosaltres?

-       Som dos germans, i ens diem Miquel i Andrea.

-       Vosaltres, no sou d’aquí, oi?

-       No.

-       Voldríeu apuntar-vos a l’escola?

-       Sííí! - van dir en Miquel i l’Andrea.

Com que no podien entrar perquè eren persones, el fantasma els va disfressar de mòmies i així van poder passar.

A l’entrada hi havia un rat-penat que els va dir:

-       Benvinguts a la nostra ESCOLA ENCANTADA. Què voleu?

-       Doncs... Entrar i aprendre moltes coses.

-       Passeu, passeu - va dir el rat-penat.

La primera classe es deia Monster-Mat, era de Matemàtiques, la segona era Fisi-Fantas, d’Educació Física i moltes més. Vam passar tot el dia allà i vam haver  de tornar cap a casa.

El fantasma estava trist perquè no volia que en Miquel i l’Andrea marxessin. No marxeu! -els va dir.

Llavors en Miquel va tenir una idea. Va  demanar al fantasma si podrien tornar qualsevol altre dia i els hi va dir que sí. Tots es van posar molt contents.

Van ser feliços i van menjar anissos!

 

 

ANDREA

CLÀUDIA TORO TEY

3rA EP

 

 

 

 

EL NEN I ELS ANIMALS

 

Fa molt i molt temps hi havia un nen i molts animals. El nen vivia en un castell que no tenia colors i en el poble tampoc n´hi havia. El nen estava molt avorrit.

Passaven dies i més i el nen seguia ben avorrit fins que un dia va tenir una gran idea. El nen va pensar: “I si surto del castell i vaig al bosc a buscar algú que m’ajudi a buscar color?

El nen va sortir del castell i va marxar cap al bosc i va buscar a algú que l’ajudés. Van passar un dia, dos dies, tres... fins que, per fi, va trobar ajuda. Eren diferents animals: un os, una guineu, un llop, uns ocells.... i el més interessant era que podien parlar!

El nen va preguntar:

-       Hola, com us dieu?

Els animals van respondre:

-       Jo, llop, jo, guineueta, jo, os de la pau i nosaltres, ocellets.

-       Voleu ser els meus amics?

-       Sííí!

-       D’acord, però m’heu d’ajudar   -va dir el nen.

Els animals van contestar:

-       Com podem fer-ho?

-       El nostre poble està en blanc i negre i el volem de coloraines.

-       Nosaltres sabem com arreglar-ho. – van dir els animals.

-       Coneixem un riu màgic que ho pot posar tot de color.

-       A què espereu?

-       Som-hi! Hem de passar per un riu, caminar i quan arribis al bosc, has de dir: “COLORS”! Llavors, tot s’omplirà de colors.

El nen ho va dir i tot el castell es va omplir de colors, però ... i el poble?

Els animals van fer màgia agafant una galleda gegant i la van llençar pel poble dient: “COLORS”!

Aleshores, tot es va tornar de color i tothom va ser feliç.

Conte contat, aquest conte s’ha acabat!

 

ESTRELLA -3

IRENE PAZ VÁZQUEZ

3r B  EP

 

 

ELS DOS GERMANS INSEPARABLES

 

Hi havia una vegada una nena que es deia Laia. Vivia amb el seu pare John i la seva mare Ona. La Laia tenia deu anys i era filla única. Un dia els seus pares van decidir que volien adoptar un nen. Li van proposar a la Laia i no li va agradar gens la idea i es va tancar a la seva habitació. Però els seus pares van adoptar un nen igualment.

L’endemà al matí va arribar el seu germà adoptat, que es deia Jan i la Laia es va enfadar molt amb els seus pares. En Jan tenia cinc anys i la Laia s’avorria molt amb ell.

En Jan anava creixent i ja tenia vuit anys i la Laia en tenia tretze. Un dia els seus pares van haver de sortir per anar a un concurs i es van haver de quedar sols. Aleshores, la Laia es va enfadar molt i es va tancar a l’habitació. Havien passat tres hores i en Jan va dir a la Laia:

-       Juguem a alguna cosa?

Ella va dir que sí perquè s’avorria.

-       I a què juguem? – va respondre la Laia.

-       Tu la pares! – va dir en Jan.

Es van divertir molt i quan van arribar els pares els van veure jugar junts i es van emocionar.

La Laia es va penedir d’aquests tres anys que no havia gaudit amb el seu germà Jan.

Els dos germans que no es podien ni veure abans, ara són inseparables.

 

MATOLL

JÚLIA AYMERICH VIDAL

4t A EP

 

 

LES AVENTURES DELS AMICS

 

Hi havia una vegada una colla d’amics que es deien Chloe, Alex, Niky i Max. Quan vivien les  seves aventures sempre anaven acompanyats del seu gosset “Lucas”. Un dia van decidir anar d’aventures i van arribar a una cova.

A la cova hi havia ratpenats i estava molt bruta. De sobte, va desaparèixer el Lucas i tots es van preguntar:

-       On està el Lucas?

Al moment de la foscor va aparèixer una bruixa. Després tots van cridar:

-       “La bruixa Margot!!!”

 La Chloe va cridar:

-       Bruixa Margot, torna’ns el Lucas!

 La bruixa va contestar:

-       Si voleu el Lucas, haureu d’anar a la piràmide d’Egipte i agafar el tresor.

Es van decidir a fer-ho. Després van haver d’agafar un avió cap a Egipte. Quan van arribar, van buscar la piràmide. Com era tan gran, es van perdre. Després van trobar un mapa i es van dirigir cap al tresor, el van agafar i van tornar un altre cop a la cova. A continuació li van donar el tresor a la fada Margot i la fada els va tornar en Lucas. La Chloe, la Niky, l’Àlex i en Max es van posar molt contents de tornar a veure en Lucas i el van abraçar i li van fer molts petons.

Tots es van quedar a dormir a casa de la Chloe. Volien fer una guerra de coixins, però a mitja nit, jugant, es van quedar tots adormits a terra. Es va despertar la Chloe, va agafar una manta i els va tapar a tots. Després, el Lucas es va quedar a casa seva vigilant. 

Conte contat, conte acabat!!

 

                                                                                                        CLARA

                                                                                                        SALMA GARCÍA GONZÁLEZ

                                                                                                        4t B  EP

 

 

 

L’ESTRELLA NINETA

 

Hi havia una vegada una estrella molt bonica que plorava i plorava tan fort i sorollós que s’escoltava per tot el cel.  La lluna, que estava per allà, li va dir:

 

-       Per què plores?

-       És que estic molt trista perquè totes les estrelles es riuen de mi i diuen que no faig la llumeta tan forta i brillant com elles.

-       Ah, sí? – va dir la Lluna.

 

I va agafar i va fer unes giravoltes sobre si mateixa, fent la llum més forta que s’hagi vist mai.

 

-       Fiu, fiu, fiu!!!

 

I va fer venir totes les estrelles del cel. I quan les va tenir totes juntes, va dir més alt que quan el gall canta pel matí:

 

-       A partir d’ara mai més ningú riurà de l’Estrella Nineta, perquè jo li donaré llumeta i serà l’estrella que brillarà més de tot el cel.

 

Per això, sempre que miris cap al cel veuràs una estrella que brilla més que totes les altres, i es diu Estrella Nineta.

 

I catacrac, catacrac, aquest conte s’ha acabat.

 

 

GANSG

GABRIEL SANS DE CASTRO

5è A  EP

 

 

 

EL RETORN DE CLEOPATRA

 

Hi havia una vegada una nena a qui agradaven molt els egipcis i es deia Cleopatra, però els seus amics li deien Cleo. Els seus pares es deien Mark i Maria.

Com que els pares sabien que a la seva filla li encantava Egipte, un any, a l’estiu, van voler passar totes les vacances allà; o això és el que ells pensaven...

Quan van arribar, la Cleo no es creia que estava a Egipte: hi havia cases com la seva, edificis alts, etc. Ella s’imaginava més un desert amb piràmides.

De cop i volta, van veure una piràmide i hi van entrar, però era una botiga. Llavors va preguntar al caixer:

-          Hola, on són les piràmides i el desert?

El caixer va respondre:

-          Hola, com et dius?

-          Em dic Cleo, Cleopatra - va dir la nena.

-          Jo em dic Isaac. Segueix-me!

La Cleo el va seguir fins a una habitació darrera la botiga, i va obrir una porta. En va sortir molta claror i una ràfega de vent. Quan va obrir els ulls, la nena va veure per fi el desert d’Egipte. De cop va veure una llum i semblava que la cridés.

La Cleo va preguntar a l’Isaac:

-          Ho sents?

-          El què? - va preguntar-li, encuriosit.

La Cleo es va quedar parada: només el sentia ella, i cada cop la cridava més fort. Va entrar al desert i llavors el va veure: l’objecte que la cridava era un cilindre d’or. En agafar-lo, va caure un papir que posava que, a l’Edat Contemporània, Cleopatra tornaria i tindria 12 anys. Va agafar l’escrit i se’n va anar corrent fins a la porta, de tornada, però no va poder obrir-la.

L’Isaac li va explicar que, travessant el desert, dins la piràmide de Cleopatra hi havia una porta igual que la de la botiga, i des d’allà podria tornar.

Quan va entrar a la piràmide, després d’hores de caminar, el cilindre d’or es va il·luminar. Però ella no es va adonar i va seguir. De sobte va escoltar un soroll: semblava un exèrcit de soldats.

-       No són soldats, no, sinó mòmies! – va dir espantada.

 

 

 

Una mòmia la va agafar del braç i unes altres la van envoltar i la van vestir com l’autèntica Cleopatra. Amb el llum del cilindre d’or va poder veure la porta, però en intentar marxar les mòmies la van retenir.

I ella va dir:

-          Jo no puc ser la vostra faraona: soc una nena!

Llavors va tenir una idea:

-          Jo seré la vostra faraona, però no viuré a la piràmide, sinó a la ciutat, d’acord?

Les mòmies van assentir i van deixar-la anar.

En travessar la porta, la Cleo es va poder abraçar altre cop amb els seus pares i amb l’Isaac.

I així va ser com, a partir de llavors, va ser una nena i una minifaraona.

 

 

 

IXEL

ALEXIA ROMERO ZARAGOZA

5è B  EP

 

 

 

MISSATGES PERDUTS

 

Hola, em dic Sara. Soc africana i tinc 12 anys. Ara visc a Barcelona amb els meus pares, i no tinc germans. Vaig a una escola i tinc amics i amigues com tots. En fi, soc una nena normal, o això és el que pensava abans de viure aquesta gran aventura...

Bé, tot va començar al principi de curs, tothom era nou, ja que a l’ESO anàvem a una altra escola. El primer dia, va estar bé, tenia els meus amics habituals, però hi havia molta gent que no coneixia, llavors vaig decidir anar a parlar amb altres persones i va resultar que la majoria eren bastant simpàtics. Però hi va haver un nen que em va caure especialment bé, es deia David, i ens vam fer amics ràpidament. A classe, la professora va notar que estàvem dividits en grupets i que no ens coneixíem massa. Aleshores va decidir que tots hauríem de fer un treball sobre la nostra infància i algunes dades sobre nosaltres. A mi, no em va semblar bé ni malament, però és el que tocava.

Quan vaig arribar a casa, vaig començar a pensar en com ho volia fer. Vaig tenir moltes idees, però vaig optar per realitzar-ho en una cartolina, perquè volia fer-ho bé, però no molt complicat. Vaig preguntar a ma mare si sabia on eren els àlbums de quan jo era petita. Ella va pujar a les golfes, s’hi va estar una llarga estona i em va cridar dient:

-Sara, ajuda’m, que aquesta caixa pesa molt!

La vaig ajudar i després de baixar-la, la vam obrir. També vam netejar amb compte els àlbums de dins. S’havia fet tard, i vaig ajudar la mare a fer el sopar. Després me’n vaig anar a dormir. No tenia son, vaig intentar dormir, però no podia. Ja eren les dotze, llavors és quan vaig decidir aixecar-me, agafar un àlbum i mirar algunes fotografies. La veritat és que em va agradar el que vaig veure i vaig començar a escollir algunes imatges, les que més m’agradaven. A l’acabar l’àlbum ja tenia son i em vaig adormir.

Al dia següent no hi va haver res gaire especial, el mateix del dia anterior. En arribar a casa em vaig posar amb el treball. Els altres àlbums també van ser bonics i per culpa d’això se’m van acabar molt ràpid, quan vaig mirar la capsa només en quedava un. Quan el vaig obrir em va decebre una mica, perquè estava buit. Vaig passar les pàgines amb l’esperança de trobar alguna cosa, però no va passar. Em vaig adonar que encara quedava una pàgina. En passar-la, vaig trobar un sobre petit amb el meu nom. Això va fer que estigués nerviosa i sorpresa, una mica confosa, però el vaig obrir amb por, i era una carta:

Estimada Sara,

Encara que no ho creguis soc la teva mare. Segurament ara estaràs confosa i tindràs molts dubtes, però espero que això te’n resolgui algun.

Quan et vaig tenir em vaig posar molt contenta, però vull que sàpigues que tens una germana bessona. Es diu Thalia. Jo era massa jove per cuidar-vos, i tenia problemes econòmics. És per això que us vaig deixar en una casa. Va ser una decisió difícil, però era el millor per a vosaltres. Si no estàs massa  enfadada, i vols conèixer la teva bessona, ves al parc de la Ciutadella el 14 de setembre del 2018, a les 00:30h i cava un forat al terra. Allà hi trobaràs alguna cosa.

Estava de pedra, era justament aquell dia, em queien unes llàgrimes tan grosses com cigrons. En tranquil·litzar-me, em vaig posar a pensar. No sabia si anar, però tenia la sensació de que seria veritat, i si no ho feia, me’n penediria. Al final vaig decidir anar. D’amagat vaig fer la motxilla per anar-me amb tot el necessari. Després la “mare” em va cridar per anar a sopar i jo li vaig fer cas. Me’n vaig anar a la meva habitació dient-li als “pares” que dormiria aviat, però en realitat m’escaparia.

Faltava només una hora per a les 00:30 i vaig anar a l’habitació del ‘’pares’’ per comprovar que s’havien adormit i em vaig escapar silenciosament de casa. En ser fora ja estava corrent  cap al parc de la Ciutadella, així que vaig arribar de seguida. Quan vaig arribar hi havia una nena exactament igual que jo, estava al·lucinant. Vaig comprovar que no hi hagués cap mirall, i no hi havia cap.

-Hola, tu deus de ser la Sara. Jo soc la Thalia.

-Sí, soc jo.

Es va fer un silenci incòmode i llarg com un dia sense pa. Finalment, vaig preguntar:

-Per què estàs aquí?

-Crec que pel mateix que tu, o sigui, vaig rebre una carta de la nostra mare.

-T’ho creus?

-Sí, no tinc més remei, ja que et tinc aquí mateix, m’ho hauré de creure.

-Doncs comencem amb el que cal fer. Cavem un forat.

I vam començar a cavar un forat al terra. No vam trigar gaire en trobar una capseta amb un paper dins que deia:

Moltes gràcies per haver-me fet cas, segurament us haureu sorprès al veure-us, però la següent pista és: al llac de Banyoles, l’arbre més gran.

-Què dius! Al llac de Banyoles? Si això està molt lluny!

-Para, Sara, no ajuda que et posis així.

-D’acord, doncs, què fem?

-La veritat és que no ho sé. Però, és igual. Dormim, que, sinó, demà no podrem seguir.

Ens vam posar a dormir i a l’endemà ens va despertar el sol que ens donava a la cara. En despertar-nos, les dues ens vam posar a pensar com hi aniríem. Tant, que quasi ens surt fum del cap! Però de cop, una veu ens va tallar els pensaments i va dir:

-Hola, Sara! Qui és aquesta? És la teva bessona? T’ho deus de passar genial!

Era en David, el nen que em va caure tan bé el primer dia de l’escola. Li vaig respondre:

-Hola, David. Sí, és la meva bessona i, abans que ho preguntis, no et puc dir res més.

Jo sabia que ell tenia moltes preguntes, però era tan bon amic que no en va fer cap.

-Què feu aquí?

-Hem d’anar a Banyoles, però no sabem com.

-Si voleu, us puc comprar dos bitllets cap a Banyoles.

-De veritat, gràcies!

Va ser l’amic més comprensiu del món i ens va comprar els bitllets i se’n va anar. I nosaltres ja podíem seguir amb la nostra missió. Vam anar cap a l’estació i vam pujar al tren corresponent.

 No vam trigar gaire en arribar, i de seguida vam anar cap al llac. Just arribar, vam observar que hi havia un petit bosc al final del llac. No sabíem com arribar, aleshores vam veure que hi havia una barqueta de rems. La vam empènyer cap al llac i ens vam pujar i jo vaig començar a remar fins a l’altre costat. En apropar-nos, vam veure l’arbre. Era el més gran i destacava molt, era alt com un sant Pau amb unes fulles verdes de diferents colors que feien olor d’ herba fresca. Ens vam fixar que l’arbre tenia un forat i dins un paper que hi posava:

“Felicitats! Ja esteu gairebé al final, només us falta aquesta pista per trobar-nos, però no serà pas fàcil: 4n3u 4 l4 C0574 8r4v4, 4l f1n4l d3 l4 9l47j4”

-Què dimonis és això? Som tan a prop del final i passa això? No pot ser!

-Tranquil·litza’t, que sempre et poses així. I, si en lloc d’enfadar-te, penses què pot ser?

-D’acord, deixa’m el paper.

La Thalia me´l va donar i em va recordar una cosa de matemàtiques. Llavors vaig recordar que a classe ho havíem fet i li vaig dir:

-Ja sé què és! És un enigma, a classe ho vam fer. Els números substitueixen les lletres, per tant, el missatge seria:” aneu a la Costa Brava, al final de la platja”.

-És veritat! Com ets, de llesta, però com hi arribarem?

-Tinc una idea de bomber, que vaig pensar abans, quan érem al parc. Potser no t’agrada, però podem ballar o cantar perquè ens donin diners.

-Sí! Però millor ballem, que se’m dona millor. Abans anava a una escola de dansa...

Vam començar a inventar-nos una coreografia, la vam acabar bastant ràpid gràcies a la Thalia, i justament va ser començar a ballar que tots els turistes que passaven per allà es van acostar a nosaltres a veure’ns. No vam trigar gaire en aconseguir el que necessitàvem, i de seguida vam comprar els bitllets de tren. Com l’última vegada, vam córrer cap al tren i ens hi vam pujar. Encara que el trajecte era curt, se’m va fer molt llarg.

 En arribar, ens vam dirigir cap al final de la platja, tal com deia la nota. A mesura que tiràvem cap al final, em vaig adonar de que cada vegada hi havia menys gent. En arribar, vam trobar una casa blanca, vam trucar a  la porta i esbrineu qui ens va obrir: els nostres pares!

No vam dubtar en abraçar-los fortament i encara que estiguéssim contentes, una llàgrima va regalimar per la nostra cara. En aquell moment vaig comprendre que ho feia perquè ens havia costat molt arribar: vam haver de viatjar molt i treballar en equip, però tot això va pagar la pena!

 

 

ARAS

FAN CHEN

6è A EP

 

 

 

 

UNA VIDA INFELIÇ

 

Hola! Jo soc la Wendy, una nena de 10 anys. Vaig a l’escola, faig deures, m’agrada saltar la corda... Soc com qualsevol altra nena, menys que soc infeliç, perquè els meus pares s’han divorciat, els nens i les nenes se’n riuen de mi i el meu germà té un problema al cap. Jo estimo molt el meu germà, però ell, en canvi, sempre m’insulta.  Jo sé que, en el fons, ell també m’estima, i això per mi ja és bastant. Soc la noia més intel·ligent de la classe, junt amb la Marta i l’Aina. Elles dues sí que es preocupen per mi. Per cert, m’agrada un noi de la meva classe que es diu Felip, és guapo, alt, intel·ligent i és un obsessionat dels detectius, és perfecte! Jo soc tímida i per això no m’atreveixo a dir-li que m’agrada però igualment jo no tinc cap atractiu especial per ell, passa de mi.

Un dia els nens s’estaven burlant de mi, em deien “Que baixeta, és com una formiga!” o “és horrible”. Es reien i reien, i em vaig deprimir molt. L’Aina quan ho va escoltar va venir corrents a defensar-me i va dir:

-Us heu colpejat el cap o què? Per què tracteu la Wendy així?

Els nens, avergonyits, se’n van anar i li vaig agrair a l’Aina, que em va dir:

-Wendy, tu també... Hauries de defensar-te!

Va sonar el timbre, em vaig anar sola a casa i ben deprimida em vaig seure al banc. Em vaig adormir. Va passar una cosa impressionant! M’havia traslladat a un poble màgic, a un poble tranquil. Anava passejant però no vaig trobar ni una ànima, fins que vaig trobar una casa, una casa molt antiga i petita, hi vaig entrar i em vaig estirar al llit. Vaig descansar, i en despertar-me, vaig veure una dona de mitjana edat que em va dir:

- Tens gana?

En veure-la no tenia por, sinó tot el contrari I li vaig respondre:

- Sí, tinc molta gana.

Quan estava cuinant em va preguntar moltes coses, com saps com havia arribat allà, el meu nom... Li vaig respondre totes els dubtes que tenia. En acabar, em va donar una sopa boníssima, i em va dir:

- Així que et dius Wendy i no saps com has vingut, oi?

- Sí, - li vaig respondre.

-Doncs et puc explicar com has arribat aquí. Totes les persones que se senten desgraciades  arriben aquí, jo soc l’encarregada de donar alegria i transformar les vides desgraciades en vides plenes de felicitat.

Molt contenta, li vaig dir:

- Si us plau, ajuda’m!

Em va tranquil·litzar, em va explicar que hauria d’anar una mica mes enllà fins una muntanyeta, on hi hauria una persona esperant-me. Em vaig acomiadar de la dona, i vaig anar rumb a la muntanyeta. Era a uns setze metres de la casa, hi vaig arribar fàcilment, i era cert, em vaig trobar un senyor. Un senyor ben estrany que em va guiar fins a una cova on hi havia un cofre. El senyor em va dir:

- Obre el cofre i trobaràs el que busques.

I així ho vaig fer, vaig obrir el cofre però...estava buit! Em vaig posar molt nerviosa, li vaig preguntar al senyor, però no em saber respondre. Vaig anar fins a la casa, però la dona tampoc em va saber respondre; vaig anar corrents i corrents fins que vaig arribar al punt de partida i em vaig trobar un nen petitó que em va dir:

- Jo sé el que busques: asseu-te al lloc on ha començat tot.

Vaig fer-li cas i em vaig asseure; en un tres i no res, vaig estar al banc un altre cop i em vaig estranyar molt. Però tot i així vaig pensar que era un somni i em vaig tornar a casa. Vaig sopar i em vaig anar al llit. Vaig somiar una cosa raríssima: hi havia una mena d’esperit que repetia i repetia: “ Tu has de ser com ets!” Em vaig despertar i ja eren les vuit del matí, i com cada dia, havia d’anar a l’escola. En arribar, vaig pensar en el somni  i em vaig dir:

 

- Ho faré: seré jo mateixa!

I així ho vaig fer cada dia, i em vaig trobar una sorpresa! Tots em tractaven millor, a tots els hi queia bé. Per fi ho vaig entendre: cadascú és especial, siguem com siguem, hem de ser nosaltres mateixos!

Un bon dia, quan estava amb la colla , Felip es va apropar i tot d’una, em va dir:

- M’agrades!

Alguns estaven xiulant i cridant, però alguns van fer una cara estranya, i jo li vaig mostrar un somriure i de segur que ho va entendre.

UNA ROSA MOLT ESPECIAL

LIRA ZHANG

6è B EP

 

 JOCS FLORALS AULA D'ACOLLIDA

 

 

VIATGE DINS D’UN LLIBRE

Hola! Em dic Marc. Soc un nen de quart. I ara us explicaré una cosa que em va passar ahir.

  - Desperta, Marc ! Que arribes tard al col·le ! Va dir la mare.

  - Sí, mare, li vaig respondre, i en un tres i no res, ja estava a punt d’anar al col·le. Tot seguit vaig anar cap a l’escola i vaig entrar a la classe.  

- Agafeu cadascú un llibre per llegir! Va dir la mestra.

Jo vaig agafar un llibre que es deia: EL CAVALLER SANT JORDI perquè m’agraden molt els llibres de cavalleries i vaig començar a llegir ...

Quan estava pel capítol cinquè del llibre va sortir una llum tan brillant que no podia veure res. Aleshores va aparèixer una mà, em va agafar i em va estirar cap a dins del llibre.

- On soc? Vaig preguntar.

- Ets a dins del llibre. Va respondre una veu.

Llavors vaig sentir un soldat que cridava:

-On eres, cavaller? El drac està arribant al poble!

Tot sorprès,  vaig pensar:

- Com? Soc jo, el cavaller Sant Jordi?

- Què et passa, cavaller? Va preguntar el soldat.

- No  res. Vaig respondre.

- Doncs... Va, ràpid, cavaller ! Que el drac està atacant el poble.

- On està ? Vaig preguntar.

- A la granja.

Tres minuts després em va portar les armes i el cavall. Vaig muntar al cavall i vaig lluitar amb el drac i es va morir. Aleshores va sortir una llum i em va portar a la classe i vaig veure que els companys i la mestra em buscaven.

EL DRAC ESCRIPTOR

ZHE XI YE

AULA D’ACOLLIDA

 

 

ROMA  I ANGLATERRA

 

Hi havia una vegada un grup de romans que vivia en una ciutat d’Itàlia. Eren cinc i es deien: Marc, Lluís, Carles, Martí i Robin. Eren guerrers que atacaven Anglaterra.

Un dia, en Marc va saber que Anglaterra atacaria Roma i va dir:

-          Lluís! Lluís! Lluís! Demà Anglaterra atacarà Roma!

Un dia després, el grup es va preparar amb les seves armes i tres dies després, el grup va atacar, però el grup d’Anglaterra va guanyar. Un mes després l’Anglaterra va dir que atacaria Roma una altra vegada. En l’atac van quedar atrapats en una cova. El grup va pensar en com escapar i en Marc, Lluís, Carles, Martí i Robin ho van aconseguir i van atacar amb totes les seves forces, però a en Carles li van donar un cop de pedra. Al final la guerra va acabar i el grup de Roma va guanyar, però el seu amic Carles es va morir.

Conte contat, aquest conte s’ha acabat.   

 

EL GUERRER ESCRIPTOR

EZEQUIEL VALDEZ VIDAL

AULA D’ACOLLIDA

 

 

VULL  VIURE  DALT  DELS  NÚVOLS

                          

M’agradaria viure

dalt dels núvols.

Veure tota la ciutat,

ballar amb la lluna i les estrelles,

fer una caseta  i convidar els meus amics.

 

M’agradaria viure

dalt dels núvols.

Veure tota la ciutat :

Oh! El gatet de la veïna

s’ha escapat!

El mercat està tancat.

 

M’agradaria viure

dalt dels núvols.

Ballar amb la lluna i les estrelles,

i portar un vestit ben bonic.

 

M’agradaria viure

dalt  dels núvols.

Fer una caseta amb llaminadures i galetes.

Convidar els meus amics:

L’Anna, l’Oriol i el Marc,

i fer una gran festa

amb alegria i amistat.

 

M’agradaria viure

dalt dels núvols.

I des de la meva caseta,

veure la gent

conviure amb pau i felicitat.

 

 

LA SOMIATRUITES

HUAI YU YE

AULA D’ACOLLIDA

 

 

L’ANNA I LES FLORS

L’Anna és una nena que té set anys i li agraden les flors. Al costat de casa seva hi ha una plaça molt gran amb moltes flors, però no hi va mai.

Un matí la seva mare li diu:

- Anna, vols sortir a passejar?

L’Anna va respondre:

- Sí, però a on anirem? Podem anar a la plaça de les flors?

La mare va contestar:

 - D’acord.

Quan estaven a la plaça, l’Anna li va dir : 

- Mama, mira quines flors tan boniques!

-Sí, són molt boniques! Li va respondre la mare.

L’Anna va dir el color de totes les flors: vermell, groc, rosa, blau, taronja, verd, lila...     

 L’Anna les va olorar i tocar una estona.

Quan tornaven cap casa va preguntar:

- Mama podem anar cada dia dues vegades a la plaça de les flors? Al matí i la tarda!

- D’acord!

L’Anna es va posar molt contenta. A la tarda, quan va sortir de l’escola, la mare li va donar un entrepà i un suc de taronja de camí cap la plaça de les flors. La mare es fer unes fotos. Quan van ser les sis va arribar una jardinera regar les flors i la Anna es va fer amiga de la jardinera. Cada dia es trobaven i miraven i regaven les flors. Un bon dia la jardinera no va venir i la Anna va preguntar i va saber que la jardinera estava malalta. L’Anna va regar les flors tots els dies i  quan va tornar la jardinera les flors estaven molt cuidades  i la jardinera posa molt contenta.  

 

 YANG YING

XINMAN JI

AULA D’ACOLLIDA